Llegir l’entrevista a Prensa Libre (Guatemala)
El prelat de l’Opus Dei, monsenyor Fernando Ocáriz, va arribar a Guatemala el 4 d’agost passat i iniciar el seu viatge pastoral per l’Amèrica Central, que s’estendrà fins al 22 d’agost i inclourà San Pedro Sula i Tegucigalpa, a Hondures, i San Salvador, al Salvador.
Durant la seva visita, i amb la gestió d’un equip de suport local de l’Opus Dei, va accedir a respondre aquesta entrevista per escrit sobre la seva visita al país i la seva visió sobre els reptes actuals.
És la vostra primera visita a Guatemala com a prelat de l’Opus Dei. Quin significat té aquest viatge i què espereu d’aquests dies de trobada amb tantes persones?
És una gran alegria venir a trobar-me amb tantes persones: escoltar-les, aprendre’n, resar amb elles i agrair al Senyor tot el bé que fa en aquest país. Sempre dic que en aquests viatges rebo molt més del que puc donar. Espero que aquests dies ens ajudin a tots a renovar l’esperança, a créixer en l’amistat amb Jesucrist i a descobrir que cadascú, allà on és, pot contribuir —com ens recorda el Papa Lleó XIV— a fer la societat més humana i més propera a Déu.
L’Opus Dei forma part de l’Església catòlica. Com interactua amb els bisbes, les diòcesis, les altres institucions, ordes o moviments de l’Església? Què aporta l’Opus Dei a la vida de l’Església?
A la gran família de l’Església, l’Opus Dei hi aporta el seu missatge i el seu carisma: ajudar a fer que tota classe de persones es trobin amb Déu en la seva vida de cada dia, a la feina, al carrer, en la família, en les alegries de la vida i, també, en les dificultats, i que siguin protagonistes de la missió evangelitzadora de l’Església. És així com l’Opus Dei existeix per servir l’Església. Això està al centre del nostre esperit i sant Josepmaria ho va ensenyar de moltes maneres: la unitat amb el Papa, amb els bisbes, amb els altres catòlics. Això és un bé primordial i amb ell podem sembrar unitat, amb la gràcia de Déu, en un món dividit i fragmentat, i portar la llum i l’amor de Crist on siguin més necessaris: a les aules, a les poblacions, als camps, als hospitals, a les oficines, a les famílies, als pobres i als rics... a tothom.
L’Església a l’Amèrica Llatina viu un moment de reptes importants, però també de grans oportunitats. Quines són les prioritats per anunciar l’Evangeli en aquest continent que s’ha catalogat com el de l’esperança?
L’Amèrica Llatina viu la fe amb una pietat popular que és inspiració per a tot el món. Al seu torn, com a la resta del món, vivim un canvi d’època que necessita molta formació, adaptada a les circumstàncies de cadascú. Per això, les dificultats que troba la missió evangelitzadora no han de portar al desànim; al contrari, han de ser una crida a resar més i a apropar-nos i servir més les persones per ajudar-les en la trobada amb Crist.
Fa només alguns mesos recordàvem els 50 anys del viatge de sant Josepmaria per l’Amèrica Llatina, que va concloure a Guatemala. En una trobada amb persones d’aquests països, comentava: «Jo us veig, i em queda l’esperança». L’Obra, petita part de l’Església, va començar a Amèrica amb poca gent i ara són milers de persones. I aquesta esperança està cridada a estendre’s pel món, amb l’alegria. «Que l’esperança us ompli d’alegria» (Rm 12, 12), diu sant Pau. I no és una esperança il·lusòria, per això afegeix: «Que l’esperança us ompli d’alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració». I a l’Amèrica Llatina teniu aquesta alegria, aquesta fortalesa i aquesta pietat que pot portar esperança a la resta del món.
En la seva primera encíclica, Magnifica Humanitas, el Papa Lleó XIV convida els cristians a promoure una cultura de la pau i a redescobrir la dignitat de tota persona. Què considereu important per al moment que viu l’Amèrica Central?
El Papa Lleó ens convida a posar el bé de la persona al centre de la vida social i econòmica: el respecte de la dignitat de la persona és el camí de la pau. Tal com reflexionava durant aquests dies a la Universitat de l’Istme, cadascú pot pensar què significa en la seva vida que la persona és més important que la tecnologia, que els diners, que les estructures. En aquests temps es parla de posthumanisme, de transhumanisme. L’Església proposa un veritable humanisme, que posa la dignitat de la persona al centre, perquè cada ésser humà està cridat a ser fill de Déu en Crist.
El Papa crida l’atenció sobre els avenços impressionants de la tecnologia i la intel·ligència artificial, alhora que fem front a situacions com la pobresa, la migració, la violència i la polarització. Com pot un cristià contribuir a una societat més unida i més esperançadora?
Sant Josepmaria obria als cristians un horitzó esplèndid: posar l’amor de Crist al cim de les activitats humanes. Cadascú, des del seu treball, des del seu estudi, des del seu compromís social i ciutadà, treballant amb altres persones que tinguin les mateixes inquietuds —tant si són cristianes com si no ho són—, està cridat a buscar respostes als reptes del nostre temps, per sembrar pau, dignitat, justícia i caritat cristianes. És la paràbola dels talents: tots hem rebut talents per multiplicar-los al servei dels altres: orientar les innovacions amb l’ètica, fer front als problemes difícils des dels principis de l’Evangeli, aportar coneixement professional i una mirada de fe.
L’Opus Dei s’apropa al centenari de la seva fundació, que es complirà en el marc de dues dates: el 2 d’octubre del 2028 i el 14 de febrer del 2030. Què representa aquest aniversari per a la institució i què espereu que deixi com a fruit per a l’Església i per a la societat a l’Amèrica Central?
El centenari ens convida a mirar el passat amb agraïment i amb el desig de fer un examen per veure com fer un servei més eficaç a l’Església i a la societat. Som conscients que hem rebut una gràcia de Déu per compartir-la. Aquest aniversari no volem que sigui només una qüestió organitzativa, institucional: és una crida a cada persona de l’Opus Dei, i a tants cooperadors i amics amb els quals caminem junts, per sintonitzar més fidelment amb la llum que sant Josepmaria va rebre aquell 2 d’octubre del 1928 i oferir llum als altres: la llum de la fe, de la caritat, del servei, de la pau. Sant Josepmaria ens convidava a difondre la importància del servei, en una societat que moltes vegades ha perdut el seu valor. Jesús ens diu en l’Evangeli: «He vingut a servir».
A l’Amèrica Central, i a tot arreu, convido les persones que participen en les activitats apostòliques i de formació que es facin una pregunta que ens fem: com puc renovar el meu esperit de servei?, com puc servir millor el meu entorn, el meu barri, la meva família, la meva feina?
En un missatge enviat el 19 de març d’aquest any, assenyalàveu que comença la preparació pròxima per al centenari. Com us agradaria que l’Opus Dei arribés a aquest aniversari?
M’agradaria que tots reviféssim el do de Déu. Com deia en aquest missatge, les paraules que l’apòstol Pau adreça a Timoteu són molt il·luminadores: «Per això et recomano que procuris de revifar el do de Déu que has rebut». Ho fem sent agraïts, estant més units al Papa, amb més desitjos de servir, per ser sembradors de pau i d’alegria allà on desenvolupem la nostra vida.
En aquest moment històric se cita una frase de sant Josepmaria que diu que «està tot fet i tot per fer». Atès que l’Opus Dei és un organisme viu, com compaginen fidelitat i canvi?
En la vida de l’Església està tot fet, perquè Jesucrist ens ha redimit i la seva gràcia infinita —la seva Paraula i els seus sagraments— està disponible per a nosaltres. Alhora, la redempció es fa en la vida i en les decisions de cada persona, i en aquest sentit està tot per fer.
A l’Obra ja tenim cent anys d’història, s’ha fet molt, l’esperit està beneït per l’Església, encarnat en milers de persones: està tot fet en l’espiritualitat i en els mitjans fonamentals de viure-la. Però l’horitzó de l’evangelització és un mar sense vores: està tot per fer. En el viatge recent del Papa a Espanya es va fer servir un lema: «Alçar la mirada». Així volem mirar els cristians al món, amb els ulls de Jesús: com un gran camp ple de blat, també de zitzània, per ser instruments en mans de Déu i ajudar-lo a sembrar i aconseguir bones obres, obres de fe i de servei, de llibertat, de justícia i de promoció social.
Un dels missatges centrals de sant Josepamria va ser que el treball pot ser un lloc de trobada amb Déu i de servei als altres. Què pot aportar aquesta visió en un món on moltes persones experimenten el pes d’un treball sense sentit, amb condicions injustes o sense ocupació?
Sant Josepmaria volia que el treball fos la polleguera, és a dir, el punt de suport sobre el qual gira la vida cristiana dels fidels de l’Opus Dei. Veia el treball en sentit ampli, no només com a ocupació, sinó també com l’educació dels fills, el treball de la llar, el fet de suportar la malaltia i, fins i tot, el treball de buscar feina quan es viu en atur.
L’immens món del treball, en el qual passem tantes hores i que configura habitualment la nostra personalitat, és un lloc de trobada amb Déu i, des de Déu, una oportunitat de servei als altres, de creixement personal, la realitat des de la qual fem la nostra aportació per solucionar problemes de la societat. Els problemes de la pobresa, de la guerra, de la falta d’educació i de salut es poden afrontar des del compromís social, des de les ONG, des de les institucions de l’Església. Però ens podem plantejar afrontar aquests grans reptes també des del nostre treball diari. Des de tots els treballs es pot contribuir a la justícia i la caritat; els que tenen més possibilitats també tenen més responsabilitat.
El 2023, Guatemala va rebre la notícia que el doctor Ernesto Cofiño, membre de l’Opus Dei, havia estat reconegut per la Santa Seu com una persona que havia viscut les virtuts cristianes heroicament, cosa que li dona el títol de venerable i és un pas cap a ser reconegut com a sant. Quin significat té aquest reconeixement?
És, abans que res, una invitació a mirar la santedat com una possibilitat real per a qualsevol persona. Ernesto Cofiño no va ser conegut per fer coses extraordinàries, sinó per viure extraordinàriament bé les coses ordinàries: la seva família, la seva professió, els seus amics, el seu servei als més necessitats i la seva relació amb Déu.
Per a Guatemala suposa un motiu d’esperança, perquè mostra que aquest país ha donat a l’Església i al món aquest exemple lluminós de vida cristiana. Per a l’Opus Dei és també una alegria, perquè confirma una vegada més que l’esperit de santificar el treball i la vida familiar pot donar fruits de gran bé per a tota la societat.
Ernesto Cofiño va ser un metge exemplar, espòs, pare de família i ciutadà compromès. Quins aspectes de la seva vida considereu actuals per als professionals i les famílies d’avui?
M’impressiona la seva coherència de vida. No tenia una fe reservada per a alguns moments ni una professió separada de les seves conviccions cristianes. Tot estava integrat: era un bon metge, perquè estimava les persones; era un bon espòs i pare, perquè sabia que l’amor es demostra en els petits detalls; era un ciutadà compromès, perquè veia en cada persona un fill de Déu.
En una societat en què de vegades sembla que hem de fragmentar la nostra vida, Ernesto ens recorda que la coherència, l’alegria i el servei continuen sent profundament actuals.
Vivim en una cultura que sovint separa la fe de la vida professional. Crida l’atenció que un metge tan ocupat com el doctor Cofiño trobés temps per anar a missa o resar cada dia. Com pot contemplar i tractar Déu algú amb tantes responsabilitats i ocupacions professionals?
No es tracta de fer coses extraordinàries, sinó de descobrir que Déu ens espera precisament enmig de les nostres ocupacions. Sant Josepamria parlava de trobar «alguna cosa santa, divina, amagada en les situacions més comunes». Quan una persona intenta treballar bé, servir els altres, oferir els seus esforços i reservar cada dia un temps per a l’oració, a poc a poc descobreix que la relació amb Déu no competeix amb les seves responsabilitats, sinó que els dona un sentit més profund. Ernesto Cofiño ho va viure així. L’oració no li treia temps per estimar; li ensenyava a estimar millor.
Quin missatge voldríeu deixar als guatemalencs i, de manera especial, als fidels i amics de l’Opus Dei a l’Amèrica Central?
Senzillament, els voldria agrair l’afecte amb el qual em reben i, sobretot, l’exemple de fe que tantes vegades he vist reflectit en les persones d’aquestes terres.
Animo a tots els guatemalencs a no perdre mai l’esperança. El nostre món necessita persones que construeixin ponts, que sàpiguen perdonar, treballar amb honradesa i sembrar pau en la vida quotidiana. Aquest és un camí obert per a tothom.