La pace sia con voi! Així, amb les paraules de Jesús ressuscitat, saludava per primera vegada al món el Papa Lleó XIV.1 Des d’aleshores, no ha deixat de parlar de la pau, que es perfila cada vegada més clarament com una de les notes dominants del seu pontificat. L’Església, deia el Papa al cap de pocs dies, ha de ser un signe d’«unitat i comunió, que es converteixi en ferment per a un món reconciliat».2 Així, es feia ressò d’aquestes paraules que sant Pau recull en la seva carta als colossencs, i que molt probablement ja formaven part de la pregària dels primers cristians: «Déu volgué reconciliar-ho tot per ell i destinar-ho a ell, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist» (Col 1, 20).
La pau és conseqüència de la victòria interior
La batalla entre la lògica de l’amor crucificat i la lògica del poder, de la força, de la seducció, comença al nostre interior. Notem les ferides, les inseguretats, les pors, que ens porten a sospitar dels altres o a jutjar-los. Juntament amb els bons desitjos que la gràcia de Déu posa al nostre cor poden sorgir fàcilment la ira, l’enveja, la revenja, la impaciència, l’autoafirmació, el rancor, la voracitat, l’odi. Per això, com més es refreda la vida espiritual del món, més està la gent enutjada, indignada, ofesa, amargada.
La ira, motor d’aquestes diferents formes de rancor que envaeix cors i societats, és una passió peculiar, no només perquè de vegades ens allunya del bé, sinó també perquè d’altres tantes se n’apodera i el corromp des de l’interior, quan es creu legitimada per encapçalar una «causa justa». Sorgeix llavors la còlera, per la qual «es perden els estreps, es perd el control, i se surt, doncs, de la via justa; però la ira actua sovint també dins de la via del bé: utilitza, per exemple, la justícia per augmentar la ràbia. La còlera justifica actes agressius i violents impresentables en nom d’un argument a favor del bé o de la fe. Quan la ira, en efecte, està justificada, ja no se’n surt».3 Pot passar, fins i tot, que un envegi qui s’imposa i aconsegueix el que vol amb l’«exhibicionisme de la força».4 Així, ens pot semblar que fem bé, per exemple, quan jutgem amb severitat els qui actuen contra els valors cristians, arribant a criticar-los amb duresa; o quan ens alegrem del mal aliè quan es tracta d’“enemics”, o quan compartim amb lleugeresa comentaris feridors i, fins i tot, insults a les xarxes socials. I, tanmateix, la Saviesa bíblica ens prevé: «No estiguis gelós del violent, no desitgis seguir els seus camins» (Pr 3, 31).
La família, la feina, la societat necessiten «artesans de pau», cristians que saben que la pau, «com totes les coses artesanals, es fa en les coses petites per arribar a les coses grans».5 On hi ha una família unida, trobes algú que treballa per la pau; una persona o diverses que s’acusen a si mateixes abans que als altres, que fan el primer pas, que busquen sembrar paraules de pau en discussions amargues o alterades, que somriuen, que busquen solucions. On hi ha un barri unit, trobes algú que és capaç de tractar bé una altra persona que ha parlat malament a la seva esquena, que treu força de l’oració i torna bondat per malícia, que ha pogut veure un germà on només semblava que hi hagués un enemic, un competidor, un contrincant; algú que discuteix les idees, però no ataca les persones.6 Allà on hi ha un focus de pau en la societat, hi ha algú que ha pogut superar el rancor, la revenja, el ressentiment, i que s’ha obert a sacrificar alguna cosa de si mateix per construir un espai comú: «No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé» (Rm 12, 21).
Per «ofegar el mal en abundància de bé»,7 per encomanar la pau, cal conquerir-la al cor. «La pau és conseqüència de la victòria. La pau em reclama una lluita constant»,8 una purificació de la sensibilitat perquè la lògica de Déu m’allunyi de l’orgull i de la violència. Vivim temps en què se sospita dels que conreen la pau, com si fossin tebis o timorats. En realitat, la pau és el fruit d’un caràcter madur i de la fortalesa interior: de buscar construir, comprendre i anar per endavant; de deixar passar una provocació; de perdonar el que ens fa mal; de suportar amb paciència, com Jesús, qui ens insulta.
Estimar és arriscar
«Conec bé el seu sentiment d’impotència davant les dinàmiques de poder que els superen»,9 deia el Papa Lleó XIV als cristians de l’Orient Mitjà en el seu missatge de Nadal des del balcó de la loggia del Vaticà. Davant la injustícia organitzada, la temptació del poder es fa més insidiosa. Volem reivindicació. Sonen en les nostres orelles aquestes paraules sibil·lines: si és el Fill de Déu, «que baixi ara de la creu i creurem en ell» (Mt 27, 42). I, tanmateix, el testimoni cristià, el que suscita en els altres el penediment i l’obertura a la fe, passa pel lliurament i pel sacrifici: és el missatge de la pau. Quan sembrem la llavor de la pau, el resultat és incert: estimar és arriscar. El mal lladre es va doblegar a la lògica de les burles i el menyspreu. Però només la llavor de pau pot donar el fruit de l’Esperit: «Als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu» (Jn 1, 12).
De vegades, podem perdre el control i sembrar la discòrdia, maltractar, lluitar, murmurar. Més tard, potser, reconeixem que no tenim raó, veiem el mal que hem fet i ens proposem de rectificar. És un primer gran pas que correspon a l’àmbit de moltes de les nostres batalles quotidianes. Però un repte més punyent sorgeix quan ens preguntem com respondre al mal quan sí que tenim raó. Com respondre a la violència, a la mentida, a l’error, al mal, a la provocació, quan som innocents, com Jesús? Alguns han volgut destil·lar de l’Evangeli una actitud pacifista edulcorada. D’altres enarboren, traient-lo de context, aquell moment en què Jesús diu que no ha vingut a portar la pau, sinó l’espasa (cf. Mt 10, 34).
En les seves primeres paraules com a Papa, Lleó XIV expressava un desig: «Voldria que aquesta salutació de pau entrés als vostres cors, arribés a les vostres famílies, a totes les persones, siguin on siguin, a tots els pobles, a tota la terra».10 Però aquesta pau no és una espècie de somni daurat que es produiria com per art de màgia. De fet, el Papa deia en una catequesi: «Jesús ens treu la pau, si pensem en la pau com una calma inerta. Però aquesta no és la veritable pau. De vegades ens agradaria que ens “deixessin en pau”: que ningú no ens molestés, que els altres deixessin d’existir. Aquesta no és la pau de Déu. La pau que Jesús ens porta és com un foc i ens exigeix molt. Ens demana, sobretot, que ens posicionem. Davant de les injustícies, les desigualtats, on es trepitja la dignitat humana, on se silencia els més febles: prendre posició».11
Aquesta exhortació porta a la memòria les paraules de sant Josepmaria davant de milers de persones reunides al campus de la Universitat de Navarra: «Interpreteu, doncs, els meus mots com el que són: una crida perquè exerciu, cada dia! i no solament en situacions d’emergència, els vostres drets; i perquè compliu noblement les vostres obligacions com a ciutadans —en la vida política, econòmica, universitària, professional—, assumint amb valentia totes les conseqüències de les vostres decisions lliures, bo i carregant amb la independència personal que us pertoca. I aquesta cristiana mentalitat laical us permetrà de fugir de tota intolerància, de tot fanatisme —ho diré d’una manera positiva—, us farà conviure en pau amb tots els vostres conciutadans, i també us farà fomentar la convivència en els diversos ordres de la vida social».12
La pau, un do del cel que es treballa a la terra
«Atrauré tothom cap a mi» (Jn 12, 32). La creu és acció de Déu en la història, i la pau és acció de Déu al nostre cor. Per això, parafrasejant sant Josepmaria, el nostre apostolat es pot explicar també com a sobreabundància de la pau que hem rebut de Déu per omplir totes les nostres relacions de justícia i caritat.13 «La pau és un valor i un deure universal; (…) es fonamenta en una concepció correcta de la persona humana i requereix la construcció d’un ordre segons la justícia i la caritat».14
Tot i que la lògica de Déu és desafiadora, potser veiem com desplegar-la en les relacions familiars, d’amistat i de veïnat; també en l’àmbit de les institucions eclesiàstiques i de les ONG. Però com es pot fer ressonar aquesta lectura de l’Evangeli en els conflictes armats, les lluites de la política, els codis durs de la competència en el mercat, les petites i grans corrupcions, l’hostilitat de l’activisme digital, els escàndols mediàtics, les batalles culturals per recuperar els valors perduts?
Sant Joan Pau II proposava una educació urgent per a la pau: «Els homes, davant de les tragèdies que continuen afligint la humanitat, estan temptats d’abandonar-se al fatalisme, com si la pau fos un ideal inabastable. L’Església, en canvi, ha ensenyat sempre i continua ensenyant una evidència molt senzilla: la pau és possible. Més encara, l’Església no es cansa de repetir: la pau és necessària».15 En el mateix to ens aconsella sant Josepmaria, que, com el Papa polonès, no va viure temps de pau i va patir la guerra a la seva pell, amb tot el que comporta: violència, odis, llargs rancors i tots els derivats possibles dels anys més foscos de la memòria recent.16 I, tanmateix, «enmig d’aquest cataclisme mundial, de tant d’odi i de tanta destrucció», ens insistia en el fet que «hem estat cridats a ser sembradors de pau».17
La pau es conrea en la terra de la unitat de vida: amb la llavor del servei, de l’amistat i del diàleg. «Amb la seva gràcia, cadascun de nosaltres pot fer i ha de fer allò que li correspon per rebutjar l’odi, la violència i la confrontació, i practicar el diàleg, la pau i la reconciliació».18 La Mare Teresa de Calcuta va popularitzar una fórmula cristiana de la pau: «El fruit del silenci és l’oració. El fruit de l’oració és la fe. El fruit de la fe és l’amor. El fruit de l’amor és el servei; i el fruit del servei és la pau».19
Cada gest de gratuïtat, cada acte de cura, cada obra silenciosa feta per amor, genera reconciliació i esperança en els qui ens envolten. No es tracta només d’evitar conflictes, sinó també d’alleujar els sofriments dels altres seguint la lògica de l’amor que no busca reconeixement ni recompensa. La pau creix quan servim, quan donem sense esperar res, quan aixequem qui ha caigut i acompanyem el necessitat.20 La pau es multiplica en les obres de misericòrdia.
L’amistat, de la qual sant Josepmaria va ser un gran mestre, és una altra llavor de la pau: «En un cristià, en un fill de Déu, amistat i caritat formen una sola cosa: llum divina que dona escalfor».21 Si l’amistat es construeix amb l’interès mutu, es reconstrueix fent les paus. Quan l’amistat personal s’expandeix, es converteix en amistat social. Llavors sorgeix l’afecte, «el més estès dels amors»,22 que constitueix el primer pas per veure en cada persona un germà; aquest «reconeixement bàsic, essencial per caminar cap a l’amistat social i la fraternitat universal: percebre com val un ésser humà».23
Des d’aquesta òptica, és possible adonar-se que «l’amistat pot canviar (...) el món, l’amistat és el camí per a la pau».24 Des d’aquesta mirada a l’altre com a germà sorgeix l’opció pel diàleg com la forma que pren la comunicació quan es fa servei i fraternitat. «Acostar-se, expressar-se, escoltar-se, mirar-se, conèixer-se, tractar de comprendre, buscar punts de contacte, tot això es resumeix en el verb “dialogar”».25 El diàleg és l’aire que manté viva la pau en les relacions i desactiva l’hostilitat. És la «casa de pau»26 en la qual es busca i es comparteix la veritat, partint de la veritat fonamental de la dignitat del nostre interlocutor.
Per sobre de les diferències
El diàleg purifica les relacions, perquè uneix en la diferència: «L’amistat vertadera implica també un esforç cordial per comprendre les conviccions dels nostres amics, encara que no arribem a compartir-les, ni a acceptar-les».27 La pau no tem la pluralitat; l’abraça. És la llibertat del que és opinable. Per això, explicava sant Josepmaria, «a l’Opus Dei el pluralisme és volgut i estimat, no simplement tolerat, i de cap manera no és dificultat. Quan veig entre els socis de l’Obra tantes idees diverses, tantes actituds diferents —respecte a les qüestions polítiques, econòmiques, socials o artístiques, etc.—, aquest espectacle em dona alegria, perquè és senyal que tot funciona de cara a Déu com cal».28
Responent a una pregunta sobre l’actualitat política, el Pare ha recordat fa poc aquest mateix tret essencial de l’Obra: «Ningú a l’Opus Dei us dirà per qui votar, a qui donar suport o quina causa promoure. Tampoc no seria adequat que indirectament es creés un clima en les activitats formatives que donés per descomptat que hi ha una sola opció legítima per a les persones de l’Opus Dei. Estimar la llibertat implica estimar el pluralisme».29
Conrear el diàleg implica treballar les petites virtuts relacionals que el fan possible. La cordialitat, l’empatia, la claredat, la coherència, l’amabilitat, l’autenticitat, la prudència o la determinació quan el diàleg sembla inútil... són totes disposicions del cor que faciliten entendre’s.30 Qui dialoga sap que no es pot dir qualsevol cosa de qualsevol manera; és conscient que la llengua pot destruir el que uneix i supurar un verí mortal (cf. Jm 3, 6). En el seu missatge per a la Quaresma, Lleó XIV ens ha convidat a «una forma d’abstinència molt concreta i sovint poc apreciada, és a dir, la d’abstenir-se d’utilitzar paraules que afecten i danyen el nostre proïsme. Comencem a desarmar el llenguatge renunciant a les paraules feridores, al judici immediat, a parlar malament dels qui no hi són i no es poden defensar, a les calúmnies. Esforcem-nos, en canvi, per aprendre a mesurar les paraules i a conrear l’amabilitat: en la família, entre amics, al lloc de feina, a les xarxes socials, en els debats polítics, als mitjans de comunicació i a les comunitats cristianes. Llavors, moltes paraules d’odi donaran pas a paraules d’esperança i pau».31
La veritat i la caritat són ales del diàleg. Hi ha qui aixeca un mur doctrinal per amagar la seva incapacitat d’entendre’s amb les persones; d’altres dilueixen les seves conviccions en el consens de l’ambient per esquivar el testimoni de la fe. Cap de les dues alternatives expressa un diàleg veritable, perquè defugen la paciència, la humilitat i la valentia que el farien possible.
Escoltar, expressar, comprendre, buscar punts de trobada, fugir de les simplificacions: aquest és el camí per arribar a una pau «desarmada i desarmant»32 i l’aprenentatge per ser «agents de comunió, capaços de trencar la lògica de la divisió i de la polarització; de l’individualisme i de l’egocentrisme».33 Centrats en Crist, com deia el Papa als influencers, «per vèncer la lògica del món, de les fake news i de la frivolitat, amb la bellesa i la llum de la veritat».34
* * *
Centrar-se en Crist significa mirar el món amb els ulls de Crist a la creu, i mirar la creu com la va contemplar Maria, mentre una espasa traspassava la seva ànima. El rosari, en particular, «és una oració orientada per la seva naturalesa cap a la pau, pel fet mateix que contempla Crist (...). Qui interioritza el misteri de Crist —i el rosari tendeix precisament a això— aprèn el secret de la pau i en fa un projecte de vida. (...) Mentre ens fa contemplar Crist, el rosari ens fa també constructors de la pau al món».35
Participar de la mirada de Jesús significa assumir la responsabilitat de veure els altres com a germans, amb la mateixa actitud contemplativa amb la qual volem mirar el sagrari. Des d’aquesta mirada del cor, la vida es renova en veritable fraternitat, i on abans hi havia discòrdia, floreix la pau duradora que només Déu pot donar. No es tracta d’ideals llunyans, sinó de decisions diàries. Cadascun d’aquests actes té un efecte multiplicador: és ferment en la massa. Cada gest de perdó, cada reconciliació, cada paraula que uneix, és un acte de redempció que obre un rumb nou. Així, amb aquesta lògica artesanal, «contribuirem a treure aquesta angoixa, aquest temor per un futur de rancors fratricides, i a confirmar en les ànimes i en la societat la pau i la concòrdia: la tolerància, la comprensió, el tracte, l’amor».36
Juan Pablo Cannata – Carlos Ayxelà
1 Lleó XIV, Discurs del dia de l’elecció, 8.05.2025.
2 Lleó XIV, Homilia a l’inici del pontificat, 18.05.2025.
3 F. Rosini, El arte del buen combate, Cristiandad, Madrid 2023.
4 Lleó XIV, Homilia de la missa de Nadal, 25.12.2025.
5 Francesc, Homilia en Santa Marta, 8.09.2016.
6 cf. Sant Josepmaria, Catequesis en América, núm. 224, p. 575-576: «Això sí: els puc dir i els he de dir que no facin atacs personals; que defensin el seu programa, sense atacar ningú en la persona: ni de les figures actuals, ni de les immediatament passades; si no, en un país no hi haurà mai ningú decent que es vulgui sacrificar per tirar-lo endavant; perquè diuen: després això s’enfonsa, a mi em maltracten, i als meus fills, a la meva família, a tothom; una persecució darrere una altra. És de bojos. De manera que sí: que els bons es preocupin de política. Ja sé que no vaig pel teu costat; perquè tu has citat això com a exemple; però m’has donat l’ocasió de recordar que no hi hagi odis».
7 Sant Josepmaria, Solc, núm. 864.
8 Sant Josepmaria, Camí, núm. 308.
9 Lleó XIV, Missatge urbi et orbi, 25.12.2025.
10 Lleó XIV, Discurs el dia de l’elecció, 8.05.2025.
11 Lleó XIV, Audiència, 22.11.2025. També es pot recordar l’al·lusió del Papa Francesc als moviments socials: «Hem de tornar a portar la dignitat humana al centre i que a sobre d’aquest pilar es construeixin les estructures socials alternatives que necessitem. Cal fer-ho amb coratge, però també amb intel·ligència. Amb tenacitat, però sense fanatisme. Amb passió, però sense violència. I entre tots, enfrontant els conflictes sense quedar-hi atrapats, buscant sempre resoldre les tensions per assolir un pla superior d’unitat, de pau i de justícia» (discurs als participants en la I Trobada Mundial de Moviments Populars, 28.10.2014).
12 Sant Josepmaria, Converses, núm. 117.
13 Cf. Sant Josepmaria, Camí, núm. 961; Forja, núm. 856; Amics de Déu, núm. 239.
14 Compendi de la doctrina social de l’Església, núm. 494.
15 Sant Joan Pau II, «Un compromiso siempre actual: educar a la paz» (8.12.2003, subratllada en l’original). cf. també Benet XVI, «Benaventurats els que treballen per la pau», missatge per a la XLV Jornada Mundial de la Pau del 2013 (8.12.2012): «La benaventurança de Jesús diu que la pau és alhora un do messiànic i una obra humana».
16 Cf. Benet XVI, discurs en una trobada amb joves, Sulmona, 4.08.2010: «Sí, la memòria històrica és veritablement una “marxa més” de la vida, perquè sense memòria no hi ha futur. Una vegada es deia que la història és mestra de vida. La cultura consumista actual tendeix, en canvi, a aplanar l’home en el present, a fer que perdi el sentit del passat, de la història; però actuant així el priva també de la capacitat de comprendre’s a si mateix, de percebre els problemes i de construir el demà. Així que, estimats joves, us vull dir: el cristià és algú que té bona memòria, que estima la història i procura conèixer-la».
17 Sant Josepmaria, Carta 7, núm. 58.
18 Lleó XIV, Missatge urbi et orbi, 25.12.2025.
19 Citat per sant Joan Pau II, Discurs, 20.10.2003.
20 Cf. J. Marrodán, «El desafío del “nosotros”», a: opusdei.org.
21 Sant Josepmaria, Forja, núm. 565. cf. també Carta 4, núm. 25: «Aquest és el nostre esperit, i ho demostrarem sempre obrint les portes de casa nostra a persones de totes les ideologies i de totes les condicions socials, sense cap distinció, amb el cor i els braços disposats a acollir tothom. No tenim la missió de jutjar, sinó el deure de tractar fraternalment tots els homes. No hi ha cap ànima que excloguem de la nostra amistat, i ningú no s’ha d’apropar a l’Obra de Déu i marxar buit: tothom s’ha de sentir estimat, comprès, tractat amb afecte. A l’últim pobrissó que estigui ara al racó més amagat del món, fent mal, també l’estimo i, amb la gràcia de Déu, donaria la meva vida per salvar la seva ànima».
22 C. S. Lewis, Los cuatro amores, Rayo, Nova York, 2006, p. 43.
23 Francesc, Fratelli Tutti, núm. 106.
24 Lleó XIV, Diàleg amb els joves en la vigília del jubileu, 2.08.2025.
25 Francesc, Fratelli Tutti, núm. 198.
26 Lleó XIV, «La pau estigui amb tots vosaltres: cap a una pau “desarmada i desarmant”», missatge per a la LIX Jornada Mundial de la Pau, 2026.
27 Sant Josepmaria, Solc, núm. 746.
28 Sant Josepmaria, Converses, núm. 67.
29 F. Ocáriz, «Amar la libertad implica amar el pluralismo», entrevista, The Pillar, 2.11.2024, a: opusdei.org.
30 Cf. Sant Joan Pau II, «El diàleg per la pau, una urgència del nostre temps», missatge per a la XVI Jornada Mundial de la Pau del 1983 (8.12.1982).
31 Lleó XIV, missatge per a la Quaresma (5.02.2026).
32 Lleó XIV, missatge per a la LIX Jornada Mundial de la Pau, 2026; discurs el dia de l’elecció, 8.05.2025.
33 Lleó XIV, Salutació als influencers i missioners digitals, 29.07.2025.
34 Ibídem.
35 Joan Pau II, Rosarium Virginis Mariae, núm. 40. cf. sant Josepmaria, En diàleg amb el Senyor, núm. 58: «Demaneu (...) per la pau del món: que no hi hagi guerres, que s’acabin les guerres i els odis. Demaneu per la pau social: perquè no hi hagi odis de classes, perquè la gent s’estimi; que sàpiga conviure, que sàpiga disculpar, que sàpiga perdonar; si no, l’amor de Crist no el veig enlloc».
36 Sant Josepmaria, Carta 3, núm. 38.