És el mateix sant Josepmaria, en el vídeo difós mitjançant el compte @caminosje, qui ens convida a obrir els braços a tothom. Escrivà llança un missatge sobre la necessitat d'estimar Déu i els homes —sense distinció— amb tot el cor.
✠✠✠
732. ¡Oh, Jesús! —Descanso en Tu.
✠✠✠
Jesús, enmig del cansament, de les preocupacions que de vegades m'aclaparen o de les tempestes interiors que em treuen la pau, quina seguretat em dona saber que puc trobar en Tu la meva roca i el meu repòs. No em demanes grans discursos ni explicacions llargues quan em falten les forces; en tens prou amb aquest sospir del cor, humil i ple de lliurament: “¡Oh, Jesús! —Descanso en Tu”
Vull que aquestes paraules esdevinguin el meu refugi secret al llarg de tota la jornada. Que quan el pes del deure es faci feixuc, quan arribi la incomprensió o quan simplement la ment estigui esgotada, sàpiga tancar els ulls de l'ànima i abandonar-me completament en els teus braços de Pare.
994. «M’ha passat l’entusiasme», m’escrius. —Tu no has de treballar per entusiasme, sinó per Amor: amb consciència del deure, que és abnegació.
✠✠✠
Jesús, quantes vegades m'he trobat subscrivint aquesta frase paraula per paraula! Començar un projecte, una relació o una nova etapa de vida espiritual és relativament fàcil; ho fem amb la força de la novetat, amb el cor bategant fort i amb ganes de moure muntanyes. Però el temps passa, tot es torna monòton, el cansament es nota i un dia em llevo i sento que la guspira s'ha apagat. És precisament en aquest moment, quan em costa tant arrencar, que aquest punt de Camí em toca directament el cor i em posa els peus a terra amb un realisme que s'agraeix.
Tu no em demanes que visqui en una muntanya russa emocional, ni que depengui de com m'aixequi de l'humor al matí. Avui em recordes, de tu a tu, que el termòmetre de la meva fidelitat no és el que “sento”, sinó el que “vull”. El veritable Amor, el que té arrels profundes, es demostra precisament quan l'entusiasme fa les maletes.
Camí a cau d'orella. Capítol Tebiesa
El capítol Tebiesa ens presenta la fidelitat en la vida de pregària no com una autoexigència freda o un perfeccionisme rígid, sinó com el despertar d’una ànima que es nega a viure amb desgana: una crida al caliu de l'esperit que fuig de la fluixesa “mandrosa i deixada” per abraçar el foc d'un cor enamorat. És el toc d'atenció que sacseja el rumb de la consciència per evitar que les petites concessions del dia a dia es converteixin en aquelles “guineus menudes que destrueixen la vinya”, transformant la mandra o la comoditat d’avui en un impuls humil, valent i ple de “temor filial” per reaccionar a temps i tornar a caminar.
Disponible també a ivoox, Apple Podcasts i YouTube
Camí il·lustrat: Un mapa de butxaca per a qui busca Déu.
Cada setmana trobaràs noves il·lustracions en el compte d'Instagram: @caminosje