HERODES havia empresonat Joan Baptista i s’havia casat amb Herodies, la dona del seu germà. Com que el profeta no acceptava aquesta unió, el rei l’havia ficat a la presó. Tot i que Herodies desitjava matar el Baptista, Herodes reconeixia que es tractava d’un home just i sant, i volia protegir-lo. A més d’escoltar-lo de bon grat, tenia por que una condemna així agités el poble. Però el dia del seu natalici va veure dansar “la filla d'Herodies i li va agradar tant a Herodes, que va jurar donar-li qualsevol cosa que demanés” (Mt 14, 6-7). Ella, instigada per la seva mare, demanà la mort del Baptista. Herodes, com que no volia incomplir el seu jurament ni quedar malament davant dels convidats, manà decapitar Joan.

Tot sembla indicar que Herodes no tenia unes conviccions bones i fermes que poguessin orientar les seves inclinacions més immediates. Podríem dir que, segons el que coneixem de la seva figura, es guiava pel que sentia superficialment en cada moment. Potser així va arribar a unir-se a la dona del seu germà, per això va mantenir amb vida Joan, i per això va oferir a la filla d’Herodies el que demanés, encara que fos la meitat del seu regne. Fonamentar la pròpia vida sobre aquesta base tan inestable i perillosa com són les inclinacions més immediates i superficials ens porta, finalment, a no saber on cercar la vertadera felicitat. En aquestes situacions, la meta, el fi de les accions, el per què fem les coses, canvia amb tanta freqüència que hom no sap cap a on es dirigeix. Això, a més de produir insatisfacció, pot donar lloc a terribles injustícies com les que comet Herodes amb els qui l’envolten i amb si mateix.

“Moltes persones poden patir perquè no saben què volen fer amb la seva vida; probablement mai no han pres contacte amb el seu desig més profund (...). D’aquí sorgeix el risc de transcórrer l'existència entre intents i expedients de diversa mena, sense arribar mai enlloc, o malbaratant oportunitats valuoses”^[1]. Podem demanar a Déu que ens ajudi a identificar els desigs més profunds que ell mateix ha posat al nostre cor perquè, treballant per purificar-los en el camí de la vida, siguin la guia que ens orienti vers la felicitat amb ell, a la terra i al cel.

HERODES, en sentir la petició de la filla d’Herodies, “es va entristir” (Mt 14, 9). Intuïa que acabaria fent alguna cosa que, en realitat, no desitjava. Per la passió que li havia provocat aquella dona, per no haver educat el seu cor per assaborir adequadament el bé i la bellesa, estava a punt de fer matar una persona que considerava respectable. I aquesta decisió l’omplia de tristesa, ja que estava a punt de sacrificar algú que estimava.

Aprendre a educar el cor per a les coses valuoses, en canvi, ens omple d’alegria, perquè ens permet ser els qui de veritat volem ser. Aprenem a gaudir amb el que és veritablement bo, perquè creix en nosaltres una complicitat amb la presència de Déu en les persones i en totes les coses creades. Educar els nostres desigs reforça la nostra identitat, ens protegeix davant de tants perills del camí. Un cor com el d’Herodes sacrifica el que val realment la pena —un matrimoni o la vida de Joan— per una espurna de plaer; un cor pur, en canvi, vibra amb les coses valuoses, en gaudeix, no es deixa dominar pel que és efímer o superficial.

En aquest sentit, sant Josepmaria deia que la castedat “és combat, però no és renúncia; responem amb una afirmació joiosa, amb una donació lliure i alegre. El teu comportament ho ha de limitar-se a esquivar la caiguda, l’ocasió. No ha de reduir-se de cap manera a una negació freda i matemàtica. T’has convençut que la castedat és una virtut i que, com a tal, ha de créixer i perfeccionar-se?” ^[2]. La castedat no consisteix a ignorar la nostra afectivitat ni a oposar-se al que sentim. Encara que és cert que en alguns moments implica actuar contra alguna inclinació immediata, aquest no és l’objectiu de la virtut sinó, més aviat, el d’educar el nostre cor per gaudir amb els béns més importants, amb les coses que de veritat omplen la nostra ànima.

POTSER tots tenim l’experiència d’estar seguint una pel·lícula, una sèrie o bé un llibre amb especial interès. Els nostres sentits es troben centrats en allò que ha atret la nostra atenció. La trama ens té tan atrapats que no donem importància al que passa al nostre voltant o a les preocupacions que abans omplien el nostre cap. Sense restar valor als formats que contribueixen a l’entreteniment, la imatge dels sentits sotmesos a una força externa potser pot ajudar a il·lustrar aquell suggeriment de sant Josepmaria per viure la custòdia del cor: “¿Per què has de mirar, si «el teu món» el portes dintre teu?” ^[3]. Si hom porta un món a dins —fet de coses grans, humanes i divines, vers les quals dirigim la nostra il·lusió i el nostre temps—, les temptacions contra la castedat poden tenir una certa força d’atracció, però seran molt més fàcils de combatre: seran percebudes com una amenaça a l’harmonia del propi món interior, que ens dificulten seguir amb atenció allò que realment ens interessa.

La castedat ens permet connectar afectivament amb les altres persones, i gaudir amb tot el que és formós, noble, amb les coses genuïnament divertides. En canvi, la falta d’aquesta virtut impedeix moltes vegades gaudir de les petites coses de la vida i de les relacions personals, car es perceben com a poc rellevants o insípides. Per això, deia també sant Josepmaria: “No m’ha agradat mai parlar d’impuresa. Jo vull considerar els fruits de la temprança. (...) Vivint així —amb sacrifici— [l’home] s’allibera de moltes esclavituds i aconsegueix, en el fons del seu cor, assaborir tot l’amor de Déu (...); s’està en condicions de preocupar-se pels altres, de compartit el que és propi amb tots, de dedicar-se a tasques grans” ^[4]. Podem demanar a la Mare de Déu que ens ajudi a fer créixer a la nostra ànima la virtut de la castedat, per poder apreciar així el sabor genuí d’una vida al costat del seu fill.

^[1] Francesc, Audiència, 12-X-2022.

^[2] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 182.

^[3] Sant Josepmaria, Camí, n. 184.

^[4] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 84.