«VETLLEU, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor» (Mt 24, 42). Aquestes paraules de Jesús semblen generar suspens i tensió. ¿Vol el Senyor ficar-nos ansietat davant la seva segona vinguda? Crist insisteix de manera gràfica: «Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l'hora de la nit que el lladre vindria, no s'hauria adormit ni hauria permès que li entressin a casa» (Mt 24, 43). ¿Busca Jesucrist provocar nerviosisme entre els seus oients?

És una experiència comuna estar content quan s’acosta alguna cosa que ens proporciona una certa felicitat: un pla familiar, un esdeveniment important, una estona de descans… Tot i que encara no hagi tingut lloc, l’expectativa que aquell moment arribarà ens alegra el present. Aquesta és una de les dimensions de l’esperança cristiana: viure amb la il·lusió que Crist vindrà i que viurem amb ell per sempre, encara que aquesta vinguda encara no s’hagi realitzat. Aquest anhel ens impulsa endavant, ens anima a estar preparats i dóna un sentit d’eternitat al que tenim entre mans.

Amb aquest ensenyament sobre la vigilància, el Senyor vol enfortir la nostra confiança que ell vindrà. Ens convida a estar atents contra alguns lladres: el pecat i la tebiesa. El primer ens roba la il·lusió, i el segon l’adorm, fent-nos pensar que l’espera es retardarà i que podem relaxar la nostra lluita. Sant Josepmaria ressalta l’alegria del combat cristià per aquest fi que anhelem assolir: «En alguns moments t’angoixa un principi de desànim, que mata tota la teva il·lusió, i que amb prou feines aconsegueixes vèncer a força d’actes d’esperança. ―No hi fa res: és l’hora bona per demanar més gràcia a Déu, i ¡endavant! Renova l’alegria de lluitar, encara que perdis una batussa»^[1]. Jesús no desitja que visquem tensos, sinó preparats per a la seva vinguda, i fins i tot il·lusionats amb ella. Es tracta de fer créixer la nostra esperança, aquesta esperança que no defrauda (cf. Rm 5, 5), que ens permet combatre amb alegria.

LA MILLOR espera no és la que es preocupa pel futur amb aclaparament, o la que se sent culpable pel que ha deixat de fer, sinó la que viu el present amb il·lusió. És normal que de vegades experimentem por pel futur o pena a causa del passat. Amb tot, el Senyor ens anima a concentrar-nos en l’avui. «¿Qui és el servidor fidel i prudent, a qui l'amo ha confiat el personal de casa seva perquè els doni a temps l'aliment que els pertoca? Feliç aquell servent si l'amo, quan arriba, troba que ho fa així» (Mt 24, 45-46). El Senyor il·lustra la millor manera d’esperar-lo: sent treballadors fidels en la realitat més immediata i present que tenim al davant, que és on ell ens ha posat i la matèria de la nostra santedat. Així ho resumia sant Josepmaria: « ¿Vols de debò ser sant? —Compleix el petit deure de cada moment: fes el que cal i estigues pel que fas»^[2].

El servent fidel es despreocupa en cert sentit dels seus resultats o del que els altres pensin d’ell. La seva ocupació principal és treballar bé i amb amor, motivat per l’afany de cuidar el Senyor amb el seu treball. Amb aquesta actitud el servent fidel busca cuidar els petits detalls, servir l’aliment a l’hora deguda, estar disponible... En bona mesura, li és suficient el present: no necessita res més. D’aquí que procuri actualitzar la seva fidelitat a cada instant. Si ha tingut errors en el passat, ha procurat aprendre’n i no donar-hi massa voltes. Les incerteses futures no li pesen fins al punt de paralitzar-lo, perquè quan arribin ja les afrontarà amb l’ajuda de Déu. Ha descobert el secret per ser feliç, que és la millor manera de preparar la vinguda del Senyor: estar en el que fa.

«Porta’t bé “ara”, sense recordar-te d’ahir, que ja ha passat, i sense preocupar-te per “demà”, que no saps si ha d’arribar per a tu»^[3]. En certa manera, això és el que demanem a Déu cada vegada que resem el parenostre. No li recriminem si vam tenir pa en el passat, o no l’aclaparem suplicant reserves de pa: senzillament li demanem el pa de cada dia, el necessari per a avui. Volem rebre cada dia el que el Senyor ens envia, acceptant el pa de “l’ara”, emprenent el que hem de fer, acollint les persones que ell ens envia. El present és el temps de Déu, i si el vivim com a tal, el Senyor ens premiarà com al servent fidel: «Us dic amb tota veritat que li confiarà tots els seus béns» (Mt 24, 47).

QUAN un espera alguna cosa amb ganes, pot passar que s’acabi desil·lusionant perquè no sap si al final arribarà. El que preparàvem amb interès el primer dia, més tard ja no ho veiem tan important o necessari. Així es va apagant el desig inicial, i es van descuidant detalls, gestos, costums. En aquest sentit, l’esperança cristiana d’arribar al cel i trobar-se amb el Senyor pot convertir-se, en no tenir clar el dia ni l’hora, en una realitat tan llunyana que potser es va esvaint. És el que mostra Jesús a l’Evangeli: «Però si era un mal servent i, pensant que l'amo triga, començava a pegar els seus companys i se n'anava a menjar amb els bevedors, el seu amo tornarà el dia que ell no sospita i a una hora que ell no sap, i el condemnarà a la pena dels qui l'han enganyat» (Mt 24, 48-51).

En aquesta espera, Déu ens ha donat un gran aliat per no rebaixar els nostres propòsits inicials: l’esperit d’examen. Al final de cada jornada, o en les estones d’oració, podem alimentar el nostre diàleg amb el Senyor preguntant-nos: «Què ha passat en el meu cor aquest dia? “Han passat moltes coses…”. Quines? Per què? Quines petjades han deixat al cor? Fer l’examen de consciència, és a dir, el bon costum de rellegir amb calma el que succeeix en la nostra jornada, aprenent a notar en les valoracions i en les decisions allò a què donem més importància, què busquem i per què, i què hem trobat al final. Sobretot aprenent a reconèixer què sacia el meu cor. Perquè només el Senyor pot donar-nos confirmació del que valem»^[4].

En l’examen de consciència podem parlar amb Déu sobre les nostres alegries, tristeses, il·lusions, inquietuds… D’aquesta manera, confrontem amb ell si tots aquests sentiments són coherents amb la nostra identitat, amb els ideals que volem que guiïn la nostra vida. «Examina amb sinceritat la teva manera de seguir el Mestre. Mira si t’has entregat d’una manera oficial i seca, amb una fe que no té vibració; si no hi ha humilitat, ni sacrifici, ni obres en les teves jornades; si no hi ha en tu res més que façana i no estàs pel detall de cada instant..., en un mot, si et falta Amor. Si és així, no et pot estranyar la teva ineficàcia. ¡Reacciona de seguida, agafat de la mà de santa Maria!»^[5].

^[1] Sant Josepmaria, Solc n. 77.

^[2] Sant Josepmaria, Camí, n. 815.

^[3] Sant Josepmaria, Camí, n. 253.

^[4] Francesc, Audiència, 5-X-2022.

^[5] Sant Josepmaria, Forja, n. 930.