DESPRÉS d’haver mostrat a l’ambaixada de Joan Baptista, amb obres i paraules, que ell és el Messies, el Senyor el lloa davant la multitud que s’ha reunit al seu voltant. Tot seguit, adreça un dur retret als fariseus i doctors de la Llei i una advertència en forma de comparació per a tots aquells que l’escolten: «A qui s'assemblen? Són com els nois que, tot jugant a la plaça, criden els uns als altres: “Si toquem el flabiol, no voleu ballar, i si cantem complantes, no voleu plorar”» (Lc 7, 31-32).

Els jocs dels infants solen seguir unes regles acceptades per tots que permeten gaudir de l’activitat. Si algú no les compleix, preferint jugar d’una altra manera, és lògic que els companys se’n lamentin, perquè s’està alterant el sentit del joc. Amb aquesta imatge, Jesús ensenya que Déu té un camí per salvar-nos i fer-nos feliços. Alguns fariseus i doctors, en canvi, preferien una alternativa basada en els seus esquemes i seguretats, fonamentant la salvació en el compliment de les regles que, de fet, ells mateixos havien establert i que s’allunyaven de la voluntat original de Déu. D’aquesta manera, no solament es negaven a acollir la salvació que Crist els oferia, sinó que impedien que els altres poguessin gaudir del joc que el Senyor els tenia preparat, perquè ensenyaven al poble les seves pròpies normes, no les divines.

«¿Com vull jo ser salvat? ¿A la meva manera? ¿A la manera d’una espiritualitat que és bona, que em fa bé, però que està fixa, ho té tot clar i no hi ha risc? ¿O a la manera divina, és a dir, seguint el camí de Jesús, que sempre ens sorprèn, que sempre ens obre les portes al misteri de l’omnipotència de Déu, que és la misericòrdia i el perdó?»^[1]. Les regles del joc diví formen part d’una saviesa que busca sadollar els nostres anhels més profunds: no hi ha ningú més interessat en la nostra felicitat que Déu mateix. Ell ens ofereix, per dir-ho d’alguna manera, ballar al ritme d’una melodia que ens portarà a ser feliços a la terra i al cel.

EL MATEIX Jesús fa explícit el sentit de la seva comparació: «Així, quan va venir Joan Baptista, que no era amic de menjar pa ni de beure vi, dèieu que tenia el dimoni, però ara que ha vingut el Fill de l'home i no s'està de menjar ni de beure, dieu: “Mireu quin home més golut i bevedor; és l'amic de publicans i de pecadors”» (Lc 7, 33-34). Qualsevol gest del Senyor era fàcilment mal interpretat per algunes autoritats jueves. En lloc d’intentar comprendre el sentit de la proposta del Senyor, que era el Messies que tant esperaven, preferien aferrar-se a la imatge de Déu que ells s’havien modelat a partir de les seves pròpies normes.

En llegir l’Evangeli podem entreveure que Jesús no actuava en funció d’uns estàndards socials, ni es deixava influir pel que els altres podien pensar o esperar d’ell. Crist es movia amb una autèntica llibertat: totes les seves obres eren fruit de l’amor al seu Pare i als homes. Si menjava amb publicans i pecadors era perquè considerava que precisament aquelles persones tenien més necessitat de la seva amistat perquè acceptessin la salvació que ell venia a oferir.

Jesús rebutja el pecat, però no tanca les portes a les ànimes necessitades de perdó. La misericòrdia és un dels trets que formen l’autèntica imatge divina, encara que no tots els fariseus ho aconseguissin percebre. Per això el Senyor ens convida a no jutjar els altres amb els nostres propis criteris, sinó a oferir-los l’alegria i la salvació que provenen de deixar entrar Crist a casa pròpia. «Saber que Déu ens espera en cada persona (cf. Mt 25, 40) i que vol fer-se present en les seves vides també a través de nosaltres, ens porta a intentar donar amb les mans plenes el que hem rebut»^[2].

EL SENYOR acaba el seu discurs donant una clau per entendre les regles del joc diví i la seva manera d’obrar: «l'autèntica saviesa ha estat reconeguda per tots els seus fills» (Lc 7, 35). És a dir, que tots aquells que han abraçat la nova vida que Crist els ha ofert confirmen que és un camí d’alegria que omple les aspiracions del cor humà. El reconeixement de la nostra dependència filial de Déu és «font de saviesa i de llibertat, d'alegria i de confiança»^[3].

Sant Josepmaria comentava que quan algú busca sincerament la santedat, assoleix una pau i una alegria que acaba estenent-se a les persones que l’envolten. «El cristià és un més dins la societat, però del seu cor desbordarà el goig de qui es proposa complir, amb l’ajut constant de la gràcia, la Voluntat del Pare»^[4]. Aquesta alegria és el testimoni més autèntic que acredita la saviesa de les paraules del Senyor i fa que el seu missatge arribi a totes les persones de manera amable i atractiva, seguint el consell de sant Pau: «Tingueu sempre converses agradables, i amaniu-les amb una mica de sal; sapigueu com heu de respondre a cadascú» (Col 4, 6).

La Mare de Déu va confiar en els plans divins i va trobar una felicitat que inspira els cristians amb el pas dels segles. «Des d'ara totes les generacions em diran benaurada» (Lc 1, 48), va proclamar en el Magníficat. No es tracta, per tant, d’un testimoni que només va il·luminar les persones de la seva època, sinó que també s’estén als homes i a les dones de tots els temps. Podem acudir a ella perquè en la nostra vida reflectim l’alegria de dir que sí a la voluntat de Déu.

^[1] Francesc, Homilia, 3-X-2014.

^[2] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 9-I-2018, n. 4.

^[3] Catecisme de l’Església Catòlica, n. 301.

^[4] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 93.