ELS EVANGELIS ens parlen de moltes persones, molt diferents entre si, que volen veure Jesús. Un d'ells és Herodes qui, en assabentar-se dels miracles que realitzava, «estava perplex». El motiu de la sorpresa era que «uns deien que Joan havia ressuscitat d'entre els morts». Però a Herodes li costava creure aquesta possibilitat, ja que ell mateix havia posat fi a la vida de Joan, instigat per Herodies, la dona del seu germà. «A Joan, jo el vaig fer decapitar. Però, qui és aquest de qui sento a dir tot això?» (Lc 9, 7-9). Sant Lluc fa notar que Herodes «desitjava veure'l» (cf. Lc 23, 8). Tanmateix, quan finalment es troba amb Jesús durant la Passió, el Senyor calla. El rei esperava veure'l realitzar algun miracle i li feia preguntes amb molta loquacitat, però Jesús no va respondre res. Aleshores Herodes, juntament amb els seus soldats, el va menysprear i es va burlar d'ell davant de tothom (cfr. Lc 23, 6-12).

Tanmateix, sant Lluc també parla d'una altra persona que feia temps que desitjava veure Jesús. Es tracta del vell Simeó, que «era just i pietós. (...) En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor» (Lc 2, 25-26). Quan el va trobar al Temple, essent Jesús encara un infant, «el prengué en braços i beneí Déu dient: Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès» (Lc 2, 28-29). Tots dos, Simeó i Herodes, volien veure Jesús, però el segon va ser incapaç de valorar adequadament la seva presència, no va poder reconèixer la seva divinitat. El seu afany de satisfacció personal i la seva curiositat per veure prodigis li van impedir adonar-se que davant seu tenia el Messies. En canvi, l'exemple de Simeó «ens ensenya que la fidelitat en l'espera afina els sentits espirituals i ens fa més sensibles per reconèixer els signes de Déu»^[1]. Ell, senyor d'una finesa que podem demanar a Déu, es conformava de tenir Jesús entre les seves mans.

LA LECTURA i meditació freqüent de l'Evangeli ens ajuda a guanyar en intimitat amb Crist; ens ajuda a conformar la nostra vida amb la seva, de manera que el nostre cor sintonitzi amb el seu exemple i les seves paraules. Com deia sant Josepmaria: «Aquests minuts diaris de lectura del Nou Testament, que et vaig aconsellar ―ficant-te i participant en el contingut de cada escena, com un protagonista més―, són perquè encarnis, perquè “compleixis” l’Evangeli en la teva vida..., i per “fer-lo complir”»^[2]. D'aquesta manera, comprendrem que la santedat no consisteix solament a evitar el pecat o a complir una sèrie de preceptes, sinó en identificar-nos cada vegada més amb Jesús.

«Crist t'ha donat el poder de ser com ell segons les teves forces. No t'espantis d'escoltar això. El que ha d'espantar-te és no ser com ell»^[3], deia sant Joan Crisòstom. Si som dòcils a l'Esperit Sant, en la nostra vida s'anirà plasmant la imatge del Senyor, la faç dels fills de Déu. I això, en primer lloc, es reflecteix en la vida ordinària, convertint «la prosa diària en hendecasíl·labs, en vers heroic»^[4].

El desig d'identificar-nos amb Crist ens canvia la vida ordinària: la família, el treball, les nostres relacions d'amistat… «Déu ens vol molt humans. Que el cap toqui el cel, però tenint els peus ben segurs a la terra. El preu de viure en cristià no és deixar d’ésser homes o abdicar de l’esforç per adquirir aquestes virtuts que alguns tenen, fins i tot sense conèixer Crist. El preu de cada cristià és la Sang redemptora de Nostre Senyor, que vol que siguem —hi insisteixo— molt humans i molt divins, amb l’afany diari d’imitar-lo a Ell, que és perfectus Deus, perfectus homo»^[5].

L'AFANY sincer per conèixer Crist i identificar-nos amb ell ens portarà a «adonar-nos que la nostra vida no es pot viure amb cap altre sentit que el de lliurar-nos al servei dels altres»^[6]. Un cristià no viu per a si mateix, sinó per a totes les persones que l'envolten. Fins i tot allò que sembla més personal i íntim —la nostra vida interior, el nostre esforç per millorar en les virtuts—, té sempre una dimensió apostòlica: l'apostolat és inseparable de la pròpia santificació, i viceversa.

«Per a un cristià no és possible pensar en la pròpia missió a la terra sense concebre-la com un camí de santedat»^[7]. Com escriu sant Pau als tessalonicencs: «Aquesta és la voluntat de Déu: que visqueu santament» (1 Te 4, 3). I aquesta crida del Senyor no entra en conflicte amb les altres il·lusions de la vida, sinó ben al contrari. Com recorda el prelat de l'Opus Dei: «Que joves i adults comprenguem que la santedat no sols no és un obstacle als propis somnis, sinó que n'és la culminació. Tots els desitjos, tots els projectes, tots els amors poden formar part dels plans de Déu»^[8].

En aquest camí de santificació i apostolat ens acompanya la Mare de Déu. «Ella farà que ens sentim germans de tots els homes, perquè tots som fills d’aquest Déu del qual Ella n’és Filla, Esposa i Mare. (...) Ens ajudarà a reconèixer Jesús que ens passa pel costat, que se’ns fa present en les necessitats dels nostres germans els homes»^[9].

^[1] Francesc, Audiència general, 30-III-2022.

^[2] Sant Josepmaria, Solc, n. 672.

^[3] Sant Joan Crisòstom, Homilies sobre l'Evangeli de sant Mateu, 78, 4.

^[4] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 50.

^[5] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 75.

^[6] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 145.

^[7] Francesc, Gaudete et exultate, n. 19.

^[8] Mons. Fernando Ocáriz, Luz para ver, fuerza para querer, 24-IX-2018.

^[9] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 145.