Evangeli (Mt 23, 23-26)
—Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses essencials de la Llei: la justícia, l’amor i la fidelitat! Calia complir això sense deixar allò altre. Guies cecs, que coleu un mosquit i us empasseu un camell.
Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que purifiqueu per fora copes i plats mentre per dins els teniu plens de rapacitat i cobdícia! Fariseu cec, purifica primer l’interior de la copa, i així també l’exterior serà pur.
Comentari
Aquest evangeli forma part del discurs dels ‘ais’, on Jesús explica les conseqüències derivades d'un mer compliment extern de la Llei. Jesús repeteix dos qualificatius: hipòcrites i cecs. Hipòcrita és qui diu una cosa i fa una altra: a la vida real es comporta com un actor. L'hipòcrita canvia fàcilment l’interior del cor i esdevé un cec. Acomoda a les circumstàncies personals la manera de veure les coses; pensa en si mateix segons la pròpia conveniència i aquesta actitud el mena a la ceguesa.
Els escribes i fariseus fan accions externes com pagar el delme, purificar la copa i el plat, etc.; el motiu de fons, però, és ser vistos pels altres. Malgrat ésser obres exteriors bones, l’actitud interior és egoista. No actuen per amor, misericòrdia o per fidelitat, tal com indica Jesús. Aquestes actituds són el cor de la Llei, el motiu pel qual es fan les accions exteriors.
En l’esguard de Déu, té primacia la interioritat sobre l'exterioritat. Les nostres accions exteriors són conseqüència de la nostra interioritat. Ens fem sants purificant les nostres intencions, lluitant per triar bé, fomentant el desig d'estimar Déu sobre totes les coses. Per tant, allò que fem exteriorment és causat pel cor. És per això que allò que cal que canviem és el nostre cor. Com diu el papa Francesc “La frontera entre el bé i el mal no és fora de nosaltres sinó més aviat dins nostre. Podem preguntar-nos: on és el meu cor? (...). Sense un cor purificat, no es poden tenir mans veritablement netes i llavis que pronuncien paraules sinceres d’amor, de misericòrdia, de perdó. Això ho pot fer només el cor sincer i purificat” [1].
L'Evangeli conserva sempre una actualitat palpitant. Per això, ens podem demanar si ens passa el mateix que als escribes i fariseus. Preguntem-nos: què em mou a fer aquesta acció? L'amor a Déu i als altres, o la meva pròpia satisfacció personal?
Sant Josepmaria ens encoratjava “quan s'estima Déu amb sinceritat no s’escatima el lliurament –l'amor–, que apareix en milers de detalls diaris. I quan s'estima de debò, hom es dona amb alegria, sense portar el compte i sense buscar agraïment: n'hi ha prou, doncs, per a l'ànima, amb l'oportunitat de gastar-se gustosament!” [2]. Demanem a la nostra mare santa Maria ajuda per obrar sempre per amor a Déu i al proïsme.
[1] Francesc, Àngelus, 30 d’agost de 2015.
[2] Javier Echevarria, Memoria del beato Josemaría Escrivá, Madrid, Rialp, 2000, p. 52.