Evangeli (Lc 9, 28b-36)

Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, l’aspecte del seu rostre va canviar i el seu vestit es tornà d’una blancor esclatant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la partença de Jesús, que s’havia d’acomplir a Jerusalem. A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que estaven al seu costat. Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué:

—Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.

No sabia què deia. Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s’esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol.

Llavors va sortir del núvol una veu que deia:

—Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.

Així que s’hagué sentit la veu, Jesús es quedà tot sol.

Ells guardaren silenci, i aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist.

Comentari

Avui llegim una de les pàgines més belles i reveladores de la Sagrada Escriptura: la Transfiguració de Jesús. En una muntanya alta, el Senyor va mostrar la seva glòria als tres deixebles més íntims per tal de preparar-los per a la Passió imminent. Es complia així l'anunci fet dies abans: “Us ho asseguro amb tota veritat: alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Regne de Déu” (Lc 9, 27). Lluc denota amb intenció que tot va passar “mentre Jesús pregava”.

Aquesta “aparició pasqual anticipada”, com l'anomena el Papa Francesc [1], supera les barreres de temps i espai i està carregada de significat teològic. L'apòstol Pere explicava als primers cristians: “Us vam fer conèixer la vinguda poderosa de nostre Senyor Jesucrist (...) després d’haver contemplat la seva grandesa amb els nostres propis ulls. En efecte, ell va rebre de Déu Pare honor i glòria, i la glòria majestuosa va fer sorgir davant d’ell una veu que parlava així: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui jo m’he complagut». Aquesta veu que venia del cel, nosaltres la vam sentir quan érem amb ell a la muntanya santa”. (2 Pe 1, 16-18).

A la Bíblia, la muntanya representa la proximitat amb Déu. Moisès i Elies hi van tenir col·loquis íntims amb el Senyor (cf. Ex 24 i 1 Re 19).). Ambdós personatges apareixen ara gloriosos i parlant amb Jesús de la seva sortida (èxode) a Jerusalem. Representen la Llei i els Profetes, que anuncien el misteri de la Passió i la Resurrecció del Messies, com explicarà Jesús ressuscitat als deixebles d'Emmaús (cf. Lc 24, 1ss). En el passatge es revela a més “tota la Trinitat: el Pare en la veu, el Fill en l'home, l'Esperit en el núvol lluminós” [2].

Tanmateix, l'ensenyament més important es condensa en la invitació que fa la veu sobre Jesús: “Escolteu-lo”. Moisès va anunciar que Déu suscitaria un profeta com ell, un a qui calia escoltar (cf. Dt 18, 15). La veu presenta doncs el nou Moisès: el Fill que ens revela al Pare amb autoritat i que hem d'escoltar. Per això necessitem seguir l'exemple del Mestre: pujar a la muntanya de la pregària, reservar al nostre horari uns espais de temps diaris dedicats en exclusiva a dialogar amb Déu. En aquestes estones de tracte personal i íntim, podrem dir-li amb paraules de sant Josepmaria: “Senyor nostre, aquí ens tens disposats a escoltar tot allò que vulguis dir-nos. Parla’ns; estem atents a la teva veu. Que la teva conversació, caient en la nostra ànima, inflami la nostra voluntat perquè es llanci fervorosament a obeir-te” [3].

Sant Josepmaria solia relacionar aquest passatge amb la cerca amorosa del rostre de Jesús i de la seva Humanitat Santíssima: “Jesús: veure’t, parlar-te! Romandre així, contemplant-te, abismat en la immensitat de la teva bellesa i no parar mai, en aquesta contemplació! Oh, Crist, qui et veiés! Qui et veiés per quedar ferit d’amor a Tu!” [4]. Paga la pena insistir diàriament en aquestes estones de pregària, fent companyia al Senyor, amb el mateix afany que expressa el salmista: “«Busqueu la meva mirada!» Buscar-la és el que vull, Senyor. No m’amaguis la mirada” (Sl 27, 8-9).

La nostra perseverança humil es veurà recompensada. A Moisès “li resplendia tota la cara pel fet d’haver parlat amb el Senyor” (Ex 34, 29). I Jesús, que és “Llum de Llum”, com confessem en el Credo, també ens anirà transfigurant amb la gràcia perquè el nostre dia, la feina i el tracte amb els altres s'il·luminin per la presència de Déu a l’ànima.

L'expressió de Pere (“és bo que estiguem aquí dalt! Hi farem tres cabanes”) expressa l'alegria de la trobada amb Déu. Remet també a les “estances eternes” que el Messies restabliria (Lc 16, 9) i que els jueus commemoraven a la festa dels tabernacles. Pere vol retenir l'instant de felicitat que li proporciona aquella estona íntima amb Déu. Benet XVI, però, en l’última al·locució com a Papa després de l’Àngelus, va aclarir que “la pregària no és aïllar-se del món i de les seves contradiccions, com al Tabor hagués volgut fer Pere; ben al contrari, l'oració recondueix al camí, a l'acció. L'existència cristiana consisteix en un continu pujar a la muntanya de la trobada amb Déu per després tornar a baixar, portant l'amor i la força que dimanen d'aquest, per tal de servir els nostres germans i germanes amb l’amor mateix de Déu” [5]. La prova clara que a les nostres estones de pregària estem escoltant el Fill com demana la veu del Pare és que el seu Esperit ens omple d'afany apostòlic per portar a tots la llum de Déu.

[1] Francesc, Àngelus, 25 de febrer de 2018.

[2] Sant Tomàs d’Aquino, S.th. 3, q. 45, a. 4, ad 2.

[3] Sant Rosari, Apèndix, 4t misteri de Llum.

[4] Ídem.

[5] Benet XVI, Àngelus, 24 de febrer de 2013.