Evangeli (Lc 2, 22-35)
Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins.
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient:
-Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble.
El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare:
-Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts.
Comentari
Simeó vivia en l'esperança. Quina virtut preciosa! Un dels dons més excelsos que Déu ens fa quan ens bategen. Posa a la nostra ànima la capacitat d'esperar amb certesa tot allò que ens cal, perquè el Senyor ens estima com a fills molt estimats. L'home és un ésser de desitjos. Mentre viu a la Terra, viu amb el desig d'assolir el bé, la felicitat, perquè hem estat creats per a Déu, bé summe i font de felicitat infinita. Vivim en l'esperança i ella dona ales a la fe i a l'amor. Per contra, qui no demana a Déu que acreixi l'esperança i no la conrea, amb facilitat cau presa del desànim i va enfonsant-se en els remolins de la vida. Una persona sense esperança viu confinada al desamor. Hem de ser lladres d'esperança, robar trossets de cel, com deia sant Josepmaria, per a aquells que passen un mal moment. Demanar al Senyor, amb la intercessió de la Mare de Déu, Spes nostra, que porti la llum de l'esperança a tots els cors.
Tots els qui intervenen en l'escena van al Temple menats per Déu: Simeó, mogut per l'Esperit; Maria i Josep per complir un precepte de Moisès, que és un precepte diví. Deixar que Déu ens meni, anar amb Ell a tot arreu i portar-lo a tots: així complirem la nostra missió a la Terra i assolirem la felicitat del Cel.
Maria i Josep s'admiren de les coses que Simeó diu del Nounat, perquè Déu, mitjançant les paraules de l'ancià, els revela coses noves: que el Nen serà signe de contradicció a Israel i que una espasa travessarà l'ànima de Maria, profetitzant el seguiment i rebuig de Crist pels seus contemporanis, i, veladament, la passió i mort del nen Déu. De nou els cors de Maria i Josep pronuncien un sí a la voluntat divina, tot i que l'anunci és joiós i dolorós alhora, perquè saben que Jesús és el Salvador del món.