Evangeli (Jn 8, 31-42)
Jesús digué als jueus que havien cregut en ell:
—Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sou deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.
Ells li replicaren:
—Nosaltres som descendents d’Abraham i no hem estat mai esclaus de ningú. Com pots dir que hem de ser lliures?
Jesús els respongué:
—En veritat, en veritat us dic que tothom qui peca és esclau, i l’esclau no es queda a la casa per sempre; és el fill el qui s’hi queda per sempre. Per això, si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò.
»Ja sé que sou descendents d’Abraham, però busqueu de matar-me, perquè la meva paraula no té lloc dins vostre. Jo dic allò que he vist estant amb el meu Pare, mentre que vosaltres feu allò que sentiu dir al vostre pare.
Ells insistiren:
—El nostre pare és Abraham.
Jesús els diu:
—Si fóssiu fills d’Abraham faríeu les obres d’Abraham. Però ara busqueu de matar-me, a mi que us he dit la veritat que he sentit de Déu. Això, Abraham no ho va fer. Vosaltres només feu les obres del vostre pare.
Li contesten:
—Nosaltres no som pas bastards. No tenim més pare que Déu.
Jesús els replicà:
—Si Déu fos el vostre pare m’estimaríeu a mi, perquè jo he sortit de Déu i vinc d’ell. No he vingut pas pel meu compte: és ell qui m’ha enviat.
Comentari
La litúrgia d'aquests dies ens continua presentant el diàleg entre Jesús i els jueus al Temple de Jerusalem. Aquesta vegada, sant Joan acota que el Senyor s'adreça als qui havien cregut en Ell.
D'entrada, Jesús els fa veure com, en paraules de sant Josepmaria, “començar, és cosa de tothom; perseverar, de sants”. (Camí, n. 983). Seguir el Senyor no és el mateix que deixar-se endur per un impuls passatger. Creure en ell implica romandre en la seva paraula, que és l'única capaç de portar-nos al coneixement de la veritat alliberadora; que inclou la veritat sobre nosaltres mateixos.
Malgrat això, ràpidament es produeix un curtcircuit en la comunicació: Jesús els anuncia que els ha vingut a portar la llibertat, i ells se senten ofesos perquè consideren que no són esclaus de ningú. El Senyor ve a trencar els forrellats de la presó trista que va bastir el pecat; ells, però, per tal de no reconèixer que estan tenallats per les seves culpes, comencen a tancar de nou la porta des de dins.
“Déu, que et va crear sense tu, no et salvarà sense tu”, deia sant Agustí. En aquesta línia, sant Josepmaria ens pregunta: “¿Vols pensar (...) si mantens immutable i ferma la teva elecció de Vida? ¿Si en sentir aquesta veu de Déu, amabilíssima, que t’estimula a la santedat, respons lliurement que sí?” (Amics de Déu, n. 24).
Van ser molts els qui van seguir el Senyor al llarg de la seva vida; van ser, però, realment pocs els que hi van romandre fidels fins al final. D'alguna manera podríem dir que van ser pocs els qui es van comportar com a fills: “L’esclau no es queda a la casa per sempre; és el fill el qui s’hi queda per sempre”. Els que no van perseverar, potser no estaven ancorats a la seva filiació divina. Els que no van perseverar van fugir potser perquè la fidelitat, el motor, l’aparent rectitud d'intenció, era la de l'esclau.
Ens apropem a la Setmana Santa. Hi contemplarem de prop, al costat de la creu, aquella que veritablement va ser totalment fidel a Jesús. La dona que, per ser Immaculada, va viure en una perseverança sempre lliure. Acollim-nos a la intercessió de santa Maria perquè fem realitat a la nostra vida aquestes paraules: “Si Déu fos el vostre pare m’estimaríeu a mi”. De la mà de la Mare de Déu aprendrem –com escriu sant Josepmaria– que el secret de la perseverança és l’Amor (cf. Camí, n. 999).