Opus Dei

La vida cristiana és la vida de l’home com a fill de Déu en Crist per mitjà de l’Esperit Sant. L’acció de l’Esperit Sant en l’ànima del cristià, a més de donar la gràcia santificant i les virtuts teologals, comunica inspiracions i gràcies actuals, i té una manifestació específica en el que l’Església anomena dons de l’Esperit Sant. El Decàleg conté un conjunt de deures greus, però és també i sobretot una instrucció, un ensenyament sobre la manera de viure.

Déu s’ha revelat a poc a poc a l’home i ha culminat la seva revelació amb l’encarnació. Crist va constituir l’Església, que és la que manté viva la seva memòria i el presenta com el que, després de viure en aquest món, ha ressuscitat i està entre nosaltres per sempre. I aquesta missió la fa custodiant la paraula de Déu, que recullen les Sagrades Escriptures; transmetent la Tradició, i ensenyant, il·luminada per l’Esperit Sant, com viure cristianament en cada època (Magisteri).

En l’home hi ha un desig natural d’assolir un coneixement ple de Déu, que no és capaç de conèixer sense l’ajuda de Déu. Déu s’ha revelat com un ésser personal i tri, a través de la “història de la salvació”, que recull la Bíblia. Amb aquesta revelació, Déu vol oferir als homes la possibilitat de viure en comunió amb ell, perquè puguin participar dels seus béns i de la seva vida, i així arribar a la felicitat.

Al fons de l’esperit humà trobem una nostàlgia de felicitat que apunta a l’esperança d’una llar, d’una pàtria definitiva. Som terrenals, però anhelem el que és etern, anhelem Déu. Un Déu que podem conèixer amb certesa com a origen i final de l’univers i com a bé suprem, a partir del món i de la persona humana.

La Santa Missa fa present en l’avui de la celebració litúrgica de l’Església l’únic sacrifici de la nostra redempció. És un sacrifici propi i veritable per la seva relació directa —d’identitat sacramental— amb el sacrifici únic, perfecte i definitiu de la Creu. Els fidels poden participar en l’oferta del sacrifici eucarístic i hi han de participar. El desig de rebre la Santa Comunió hauria d’estar sempre present en els cristians.

Amb la pregària del Parenostre, Jesús vol fer conscients els seus deixebles de la seva condició de fills de Déu. Una conseqüència important del sentit de la filiació divina és la confiança i l’abandonament filial en mans de Déu. El Parenostre és el model de tota pregària: no només demanem tot el que podem desitjar amb rectitud, sinó a més segons l’ordre en què convé desitjar-ho.

L’Església és inseparablement humana i divina. Viu i actua al món, però el seu fi i la seva força no són a la terra, sinó al Cel. L’Església només busca la salvació de la humanitat, però també es preocupa pels assumptes temporals. Cada fidel cristià participa en la missió de l’Església segons la seva condició i vocació, i els dons rebuts. Els laics estan cridats a santificar el món des de dins. L’Església no pot substituir l’Estat, ni ho ha de fer, però tampoc pot quedar-se al marge.

L’acció de l’Esperit Sant es duu a terme a l’Església per mitjà dels sagraments. Solem dir que l’Esperit Sant és com l’ànima de l’Església, perquè hi duu a terme algunes de les funcions que l’ànima duu a terme en el cos: la vivifica, l’empeny a la missió, l’unifica en l’amor. És el mestre interior que parla al cor de l’home, li descobreix els misteris de Déu, li fa discernir el que és agradable a Déu.

Els continguts de la pregària poden ser molts i variats. La pregària de petició forma part de l’experiència religiosa universal. El reconeixement dels béns rebuts impulsa a dirigir l’esperit cap a Déu. També és part essencial de la pregària reconèixer i proclamar la grandesa de Déu. El Catecisme distingeix entre pregària vocal, meditació i pregària de contemplació. Totes tres tenen en comú un tret fonamental: el recolliment del cor.

La vida cristiana s’esforça per ordenar a Déu i a la caritat fraterna els béns d’aquest món. Són importants tant la temprança, per moderar-ne l’ús i la possessió, com la justícia, que preserva els drets dels altres. A aquestes dues virtuts s’hi ha d’afegir la solidaritat. El vuitè manament prohibeix falsejar la veritat en les relacions amb l’altre. Els cristians tenen el deure de donar testimoni de la Veritat que és Crist i de reconèixer-lo davant dels homes.