Opus Dei

El 23 juny de 1940, es lloga el pis d'El Palau, el primer centre de l'Opus Dei a Catalunya. Escolteu el capítol “VI. 1940. El Palau. Primer centre a Barcelona” del llibre “Escrivà de Balaguer a Catalunya, 1913-1974” de Josep Masabeu.

El Papa Francesc ens proposa, en la intenció de pregària mensual, pregar tots junts per les parròquies, perquè siguin comunitats properes, sense burocràcia, centrades en les persones i on trobar el regal dels sagraments.

El número 73 correspon als mesos juliol-desembre del 2021. En ell, s'informa, entre altres coses, de l'audiència que el Papa Francesc va concedir al prelat de l'Opus Dei el 29 de novembre i, tant a l'editorial com en algunes de les notícies d'altres seccions, es posa el focus a l'Any de la Família.

Mons. Mariano Fazio, vicari auxiliar de l’Opus Dei, va visitar la Universitat Internacional de Catalunya, on va impartir la conferència “Llibertat, veritat i universitat”. Va parlar per a més de quatre-centes persones a l’Aula Magna de la Universitat. A més va tenir l’oportunitat de conèixer els campus a Barcelona i Sant Cugat.

Déu atorga a l’home la distinció sobre el món i li mana exercir-lo. La tutela del medi ambient és una obligació moral que incumbeix a cada persona i a tota la humanitat. L’ecologia és un dels àmbits en què el diàleg dels cristians amb els fidels d’altres religions és especialment important per establir una col·laboració.

L’Església considera que la llibertat és signe eminent de la imatge divina en l’home. La participació dels homes en la benaventurança divina és un bé tan gran i tan desitjat per l’Amor diví que Déu ha volgut córrer el risc de la llibertat humana. En sentit moral, la llibertat no és tant una propietat natural de la persona com una conquesta, fruit de l’educació, de les virtuts morals posseïdes i de la gràcia de Déu.

L’home és l’única criatura capaç de conèixer i d’estimar més enllà del que és material i finit. Si Déu ens ha creat amb esperit, és perquè el coneguem i l’estimem a Ell: la creació de l’home a imatge de Déu implica la possibilitat d’una relació de comunicació mútua. L’ésser humà, com que és imatge de Déu i participa d’Ell, que és amor, és un ésser capaç d’amor.

És lícit preguntar-se per la possibilitat i l’efectivitat de les intervencions divines al nostre món. L’acceptació quotidiana de la providència és un acte d’esperança teologal que no exclou l’exercici responsable de la llibertat, que entra en el pla de Déu. La providència porta el cristià a una actitud de confiança filial en Déu en totes les circumstàncies.

La creació és alhora un misteri de fe i una veritat accessible a la raó. Déu ho ha creat tot «no per augmentar la seva glòria, sinó per manifestar-la i comunicar-la». El coneixement i l’admiració del poder, la saviesa i l’amor divins condueixen l’home a una actitud de reverència, adoració i humilitat, a viure en la presència de Déu sabent-se fill seu.

Déu s’ha revelat a poc a poc a l’home i ha culminat la seva revelació amb l’encarnació. Crist va constituir l’Església, que és la que manté viva la seva memòria i el presenta com el que, després de viure en aquest món, ha ressuscitat i està entre nosaltres per sempre. I aquesta missió la fa custodiant la paraula de Déu, que recullen les Sagrades Escriptures; transmetent la Tradició, i ensenyant, il·luminada per l’Esperit Sant, com viure cristianament en cada època (Magisteri).