UN NOMBRÓS grup de dones acompanyava el Senyor i els apòstols (cf. Lc 8, 3). Amb el seu servei, cooperaven en la tasca apostòlica de la predicació del Regne de Déu (Lc 8, 1). No obstant això, les dones, a diferència de la majoria dels deixebles, no van abandonar A Jesús en la Passió: van ser el seu consol en romandre al seu costat al peu de la creu. També són les primeres a estar al costat del sepulcre. Són les primeres que el troben buit. Són les primeres a sentir: “No és aquí: ha ressuscitat, com havia dit”. Són les primeres a abraçar els peus. També són les primeres cridades a anunciar aquesta veritat als apòstols»^[1]. En contemplar el comportament d'aquestes santes dones, sant Josepmaria exclamava: «Més forta la dona que l’home, i més fidel, a l’hora del dolor. ¡Maria de Magdala i Maria Cleofàs i Salomé!

Amb un grapat de dones valentes, com aquestes, ben unides a la Verge Dolorosa, ¡quina labor d’ànimes que es faria al món!»^[2].

Aquesta mateixa fidelitat i fortalesa es renoven amb el pas dels segles, de generació en generació, com ho manifesta la història de l'Església. La dona ha tingut «un paper actiu i important en la vida de l'Església primitiva, en la construcció, des dels seus fonaments, de la primera comunitat cristiana i de les comunitats posteriors, gràcies als carismes i a les múltiples maneres de servir»^[3]. Sens dubte, “la història del cristianisme hauria tingut un desenvolupament molt diferent si no s'hagués comptat amb l'aportació generosa de moltes dones”^[4]. També avui, als nostres dies, «La dona està cridada a dur a la família, a la societat civil, a l’Església, quelcom de característic, que li és propi, i que només ella pot donar: la seva delicada tendresa, la seva generositat incansable, el seu amor a les coses concretes, la seva agudesa d’enginy, la seva capacitat d’intuïció, la seva pietat pregona i senzilla, la seva tenacitat»^[5].

ENTRE aquelles dones que seguien Crist destaca, de manera particular, «Maria, anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis» (Lc 8, 2). Ella va acompanyar la Mare de Déu en el camí de la creu. Juntament amb la Mare de Déu i el deixeble estimat, va recollir el darrer sospir del Senyor i va contemplar el seu costat traspassat. A la matinada del dia de Pasqua va ser la primera que es va trobar amb el Senyor (cf. Mc 16, 9). Posteriorment, va ser davant dels apòstols testimoni ocular de Crist ressuscitat.

Jesús va encarregar de manera especial a Maria Magdalena la tasca d'anunciar-los la seva gloriosa Resurrecció: «Ves a trobar els meus germans i digue’ls: “Pujo al meu Pare i Pare vostre, al meu Déu i Déu vostre”. Ella anà a anunciar als deixebles: “He vist el Senyor” i els va comunicar allò que ell li havia dit» (Jn 20, 17). Per aquest motiu, sant Tomàs d'Aquino li reserva el qualificatiu únic d'«apòstol dels apòstols» i afegeix: «Així com una dona va anunciar al primer home paraules de mort, també una dona va anunciar als apòstols paraules de vida»^[6].

Seguint l'exemple de Maria Magdalena, els cristians tenim la missió de “proclamar Crist viu”^[7], donant amb il·lusió testimoni del seu regnat per tota la terra. Ella es va omplir de joia quan va descobrir, a la porta del sepulcre, que aquell a qui buscava mort era viu, i de nou li deia pel nom. «Que bonic que és pensar que la primera aparició del Ressuscitat (...) va passar d'una manera tan personal! Que hi ha algú que ens coneix, que veu el nostre patiment i desil·lusió, que es commou per nosaltres, i ens crida pel nostre nom. (...) Cada home és una història d'amor que Déu escriu en aquesta terra»^[8]. Per mitjà del nostre testimoniatge i de les nostres paraules, podem anunciar que el Senyor ha ressuscitat: ell viu entre nosaltres, ens truca pel nostre nom i ens porta la salvació.

ABANS de trobar-se amb Crist, la Magdalena havia tingut una vida plena de problemes: el Senyor n'havia expulsat set dimonis. A partir de la seva guarició, va començar a seguir el Mestre, moguda sens dubte per amor i agraïment. A la Passió no es va separar del seu costat, i va acompanyar els deixebles que portaven el cos fins al sepulcre. Diumenge, abans que es despertés, va córrer per acabar d'embalsamar el seu Mestre. Encara creient que era mort, cremava en desitjos de Crist. Des d'aquell miracle, el més gran de tots, el cor de la Magdalena bategava d'una manera especial. Les seves febleses havien estat moltes, però no va deixar que el pecat guiés més la seva vida: havia descobert un amor que donava sentit a la seva existència. Per això va ser la primera a anar al sepulcre. I encara que en un primer moment no va trobar Jesús, «perseverà després en la recerca, i així fou com el trobà; amb la dilació, anava augmentant el seu desig, i aquest desig augmentat li va valer trobar allò que buscava»^[9].

Maria Magdalena ens mostra que la vida cristiana s'arrela a la nostra experiència personal amb Crist. A partir de la nostra trobada amb Jesús, neix el desig de portar una nova vida centrada en el Senyor. En companyia de les santes dones, segurament Maria Magdalena va forjar una estreta amistat amb la Mare de Jesús. Podem demanar a totes dues que ens concedeixin aquell amor perseverant amb què van romandre unides al Senyor al peu de la creu.

^[1] Sant Joan Pau II, La dignitat de les dones, núm. 16.

^[2] Sant Josepmaria, Camí, núm. 982.

^[3] Sant Joan Pau II, La dignitat de les dones, núm. 27.

^[4] Benet XVI, Audiència, 14-II-2007.

^[5] Sant Josepmaria, Converses, núm. 87.

^[6] Benet XVI, Audiència,14-II-2007.

^[7] Missal General Romà, Oració col·lecta de la festa de santa Maria Magdalena.

^[8] Francesc, Audiència, 17-V-2017.

^[9] Sant Gregori Magne, Homilia 25,1-2. 4-5: PL 76,1189-1193.