COMMEMOREM, UN ANY MÉS, el naixement de sant Josepmaria al cel, aquell 26 de juny del 1975. Ara és allà, en la nostra pàtria definitiva, glorificant Déu al costat de tots els sants i santes de l’Església, al costat de totes les persones a les quals la seva predicació i la seva tasca de fundador han ajudat a viure al costat de Déu. En diverses ocasions va assenyalar precisament que la seva gran il·lusió era, amagat en algun racó del cel, veure tota la gent de la qual, per amor diví, ha estat pare en l’Opus Dei i als qui s’han apropat al caliu d’aquesta família. En la cerimònia de beatificació de sant Josepmaria, que es va produir a Roma l’any 1992, sant Joan Pau II va assenyalar: «L’actualitat i la transcendència del seu missatge espiritual, profundament arrelat en l’Evangeli, són evidents».^[1] Sens dubte, el missatge espiritual de sant Josepmaria té molts aspectes, però hi ha una llum rebuda de Déu que orienta els altres: recordar la crida universal a la santedat i a l’apostolat al mig del món; recordar que tots estem cridats a ser feliços al costat de Déu, al mig de totes les coses que fem.

«Hi ha una vida única, feta de carn i d’esperit, i és aquesta que —en l’ànima i en el cos— ha de ser santa i plena de Déu. Aquest Déu invisible ens el trobem en les coses més visibles i materials. No hi ha cap altre camí, fills meus: o bé sabem trobar el Senyor en la nostra vida ordinària, o bé no el trobarem mai».^[2] Potser tenim el dia ple de problemes per resoldre, enmig d’un treball que ens costa esforç, vivint una rutina que potser se’ns comença a fer monòtona, o experimentem alguna relació que passa moments de dificultat. I pot passar que tinguem la temptació de pensar que el millor seria que tot allò passés de pressa per, potser després, en un moment a part, gaudir de la nostra relació amb Déu. Tanmateix, venen a ajudar-nos les paraules de sant Pau: «Tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu són fills de Déu» (Rm 8, 14). El missatge de sant Josepmaria ens convida a deixar-nos portar per l’Esperit de Déu al mig de les coses ordinàries. Déu no s’ha oblidat de nosaltres en tots aquells moments: ens espera allà, amb el seu amor de Pare, per fer-ho tot al nostre costat. «Podeu transformar en diví tot el que és humà, tal com el rei Mides convertia en or tot allò que tocava!».^[3]

Es comprèn la predilecció que sant Josepmaria guardava cap als anys de vida oculta de Crist o cap a la vida dels primers cristians. En el primer cas, tenim Déu mateix portant una vida normal, en tantes coses similar a la nostra, enmig de les fatigues i de les alegries quotidianes. En el segon cas, tenim persones corrents, de totes les professions o situacions imaginables que, aparentment sense que canviï res extern, han deixat entrar la llum de Déu en la seva vida per, alhora, il·luminar la dels qui tenen al voltant. I tot això impulsat sacramentalment pel Baptisme que hem rebut els cristians: «Deixa que la gràcia del Baptisme fructifiqui en un camí de santedat. Deixa que tot estigui obert a Déu i per això opta per ell, escull Déu una vegada i una altra. No et descoratgis, perquè tens la força de l’Esperit Sant per tal que sigui possible, i la santedat, en el fons, és el fruit de l’Esperit Sant en la teva vida (cf. Ga 5, 22-23)».^[4]

«QUINA CAPACITAT tan estranya que té l’home d’oblidar-se de les coses més meravelloses, d’acostumar-se al misteri! —observava sant Josepmaria—. (…) Mentre està ficat de ple en la seva feina ordinària, entre els altres homes, els seus iguals, atrafegat, ocupat, en tensió, el cristià ha d’estar ficat ensems i totalment en Déu, perquè és fill de Déu. La filiació divina és una veritat joiosa, un misteri consolador. La filiació divina emplena tota la nostra vida espiritual, perquè ens ensenya de tractar, de conèixer, d’amar el nostre Pare del Cel, i així curulla d’esperança la nostra lluita interior, i ens dona la confiada simplicitat dels nens petits. I encara més: justament perquè som fills de Déu, aquesta realitat ens mena així mateix a contemplar amb amor i amb admiració totes les coses que han sortit de les mans de Déu Pare Creador. I d’aquesta manera som contemplatius enmig del món, estimant el món».^[5]

Sant Joan Pau II, en la beatificació de sant Josepmaria, a qui avui celebrem, assenyalava que «el creient, en virtut del baptisme, que l’incorpora a Crist, està cridat a entaular amb el Senyor una relació ininterrompuda i vital».^[6] El fundador de l’Opus Dei tenia la clara convicció que la santedat al mig del món només és possible si es construeix sobre la forta roca d’una vida d’oració de fill de Déu. La conversa d’un fill amb el seu Pare s’adapta a qualsevol circumstància, respira un ambient de llibertat, està plena de la confiança de qui se sap sempre comprès. La vida d’oració a la qual ens impulsa sant Josepmaria és profunda fins al punt que, fins i tot sabent-nos al mig del món, no dubtava a comparar-la amb els cims espirituals més alts que han assolit els místics. L’oració, aquella relació «ininterrompuda i vital», és «el fonament de l’edifici espiritual».^[7]

«Fem, per tant, una oració de fills i una oració contínua. Oro coram te, hodie, nocte et die (Ne 1, 6): prego davant teu nit i dia. No m’heu sentit dir tantes vegades que som contemplatius, de nit i de dia, fins i tot dormint; que el son forma part de l’oració? Ho va dir el Senyor: Oportet semper orare, et non deficere (Lc 18, 1); hem de pregar sempre, sempre. Hem de sentir la necessitat d’acudir a Déu, després de cada èxit i de cada fracàs en la vida interior (...). Quan caminem pel mig dels carrers i de les places, hem d’estar pregant constantment. Aquest és l’esperit de l’Obra».^[8]

EL 6 D'OCTUBRE del 2002, a la plaça de Sant Pere, sant Josepmaria va ser canonitzat. Durant l’homilia, el Papa sant Joan Pau II va assenyalar: «Elevar el món cap a Déu i transformar-lo des de dins: vet aquí l’ideal que el sant fundador us indica, estimats germans i germanes que avui us alegreu per la seva elevació a la glòria dels altars (...). Seguint les seves empremtes, difoneu en la societat, sense distinció de raça, classe, cultura o edat, la consciència que tots estem cridats a la santedat. Esforceu-vos per ser sants vosaltres mateixos en primer lloc, conreant un estil evangèlic d’humilitat i servei, d’abandonament en la Providència i d’escolta constant de la veu de l’Esperit».^[9]

En diverses ocasions, sant Josepmaria es va referir a l’Opus Dei com una «injecció intravenosa al torrent circulatori de la societat».^[10] Ho deia referint-se al fet que les persones de l’Opus Dei, o les persones que assisteixen a les seves activitats formatives, no s’apropen al món com una cosa estranya a ell, com una cosa en certa manera diferent o aliena, sinó que els qui han estat vivificats per l’esperit de l’Obra són del món. Això potser ens fa pensar en la imatge evangèlica de la massa i el llevat (cf. Mt 13, 33): Jesús mateix va explicar que els cristians són com els altres, persones corrents, difícilment diferenciables per coses externes, i que només així ho fermenten tot des de dins. I per a això tampoc no hi ha estratègies extraordinàries: allà on un cristià vol, de la mà de Déu, ser un bon amic dels qui l’envolten, es produirà inevitablement l’evangelització, perquè compartirà naturalment el que alegra el seu cor. És el que sant Josepmaria anomenava «apostolat d’amistat i confidència».^[11]

«En la primera lectura es diu que Déu va col·locar l’home al món “perquè el conreés i el guardés” (Gn 2, 15). I en el salm que cantem —i que sant Josepmaria resava cada setmana— se’ns diu que, a través de Crist, tenim com a herència totes les nacions i que posseïm com a pròpia tota la terra (cf. Sl 2, 8). La Sagrada Escriptura ens ho diu clarament: aquest món és nostre, és la nostra llar, és la nostra tasca, és la nostra pàtria. Per això, en saber-nos fills de Déu, no ens podem sentir estranys a casa nostra; no podem transitar per aquesta vida com a visitants en un lloc aliè ni podem caminar pels nostres carrers amb la por de qui trepitja un territori desconegut. El món és nostre perquè és del nostre Pare Déu».^[12]

Sant Josepmaria va dir que si algú el volia imitar en alguna cosa, ho fes en l’amor que tenia a santa Maria. A la nostra Mare li podem demanar una vida contemplativa, viscuda al mig del món, per compartir amb tantes persones l’alegria de viure al costat de Déu.

^[1] Sant Joan Pau II, Homilia, 17.V.1992.

^[2] Sant Josepmaria, Converses, núm. 114.

^[3] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 221.

^[4] Francesc, Gaudete et exsultate, núm. 15.

^[5] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 65.

^[6] Sant Joan Pau II, Homilia, 17.V.1992.

^[7] Sant Josepmaria, Camí, núm. 83.

^[8] Sant Josepmaria, Apunts de la predicació, 24.XII.1967.

^[9] Sant Joan Pau II, Homilia, 6.X.2002.

^[10] Cf. sant Josepmaria, Apunts íntims, núm. 47, VI.1930.

^[11] Sant Josepmaria, Cartes 37, núm. 10.

^[12] Mons. Fernando Ocáriz, Homilia, 26.VI.2019.