TRADICIONALMENT s’identifica l’apòstol sant Bartomeu amb Natanael, natural de Canà de Galilea (cf. Jn 21, 2). Era amic de Felip, que li va parlar amb entusiasme d’aquell mestre de Natzaret que acabava de conèixer, perquè estava convençut que era el Messies. La resposta de Natanael, tanmateix, va ser com un gerro d’aigua freda per a aquestes esperances: «En pot sortir res de bo, de Natzaret?» (Jn 1, 46).

És fascinant veure, en el primer capítol de l’Evangeli de sant Joan, com els primers deixebles de Jesús parlen amb tota naturalitat del Mestre als seus amics i parents. Els mou l’alegria que experimenten i un gran sentit de novetat: han trobat un tresor i el volen compartir amb els qui tenen més a prop. Potser no saben descriure amb paraules què és el que els atrau tant de Jesús, i per això recorren a una invitació molt directa: «Vine i ho veuràs» (Jn 1, 46). No serà Felip qui canviarà directament la vida de Natanael, sinó la trobada cara a cara amb el Senyor. «La fe neix per atracció; un no es fa cristià perquè sigui forçat per algú, no, sinó perquè és tocat per l’amor»^[1].

El diàleg entre Felip i Natanael manifesta una gran amistat, plena de confiança. Cadascú comparteix amb l’amic allò que porta al cor, mostrant-se tal com és i exterioritzant amb senzillesa les seves opinions. Així ho fa Natanael, expressant inicialment el seu escepticisme que un profeta, i encara menys el Messies, pugui sortir d’un lloc com Natzaret. Tanmateix, la confiança que té en Felip és més forta que aquest recel; per això decideix acceptar la invitació a conèixer el Senyor. «El nostre coneixement de Jesús necessita sobretot una experiència viva: el testimoni dels altres certament és important, ja que normalment tota la nostra vida cristiana comença amb l’anunci que ens arriba a través d’un o més testimonis. Però després nosaltres mateixos ens hem d’implicar personalment en una relació íntima i profunda amb Jesús»^[2].

NATANAEL queda molt sorprès quan el Senyor, en veure’l arribar, diu directament sobre ell: «Mireu un israelita digne d'aquest nom, un home que no enganya» (Jn 1, 47). Davant d’aquest elogi, respon una mica confós: «D’on em coneixeu?» (Jn 1, 48). La resposta de Jesús és, a primera vista, estranya: «T'he vist quan eres sota la figuera, abans que Felip et cridés» (Jn 1, 48). Aquesta frase és tot un misteri per a nosaltres, però evidentment Natanael sabia molt bé a què es referia el Senyor: a alguna cosa que tenia a veure de manera profunda i important amb la seva vida. Per això, «se sent tocat al cor per aquestes paraules de Jesús, se sent comprès i arriba a la conclusió: aquest home ho sap tot de mi, sap i coneix el camí de la vida; d’aquest home me’n puc refiar realment. I així respon amb una confessió de fe límpida i bella, dient: “Rabí, vós sou el Fill de Déu, sou el Rei d'Israel” (Jn 1, 49). En ella es fa un primer i important pas en l’itinerari d’adhesió a Jesús»^[3].

En l’elogi de Jesús a Natanael es descobreix el goig que una persona senzilla i sincera desperta en el cor de Crist. En certa manera, és una cosa que també nosaltres sabem apreciar: que una persona es presenti davant nostre tal com és, sense màscares ni segones intencions. La senzillesa i la sinceritat són dues virtuts íntimament unides, que ens ajuden a ser coherents i autèntics: persones que es mostren com són en les paraules i en les obres, amb claredat i veritat. «Mediteu, fills —va escriure sant Josepmaria—, aquestes paraules clares i formidables de sant Pau: “si d’alguna cosa ens podem gloriar, és d’allò que assegura la nostra consciència: que ens hem comportat enmig del món, i especialment entre vosaltres, amb la simplicitat i la sinceritat que venen de Déu” (2 Co 1, 12). Aquesta és la glòria de l’Obra, i això és el que cadascú de nosaltres ha d’intentar viure en qualsevol situació i circumstància en què es trobi. La senzillesa i la naturalitat sincera del nostre esperit brillaran bé al món, davant dels homes, si us esforceu per ser filialment senzills i sincers en el tracte amb Déu, si contínuament intenteu posar d’acord amb la Veritat els vostres pensaments, les vostres paraules i les vostres obres»^[4].

L’ARREL de la senzillesa que va marcar la vida de sant Bartomeu es troba en la humilitat, virtut que ens permet reconèixer en la presència de Déu qui som realment i quina és la situació de la nostra ànima. Aquest coneixement propi ens porta a posar-nos plenament en mans del Senyor, a confiar en ell més que en nosaltres mateixos i a abraçar de cor els designis de Déu sobre la nostra vida. Per viure aquesta humilitat, i amb ella una gran senzillesa i descomplicació interior, ens convé ser com infants en la vida espiritual, com aconsellava sant Josepmaria: «Feu-vos infants davant Déu. Només així sabrem ser homes molt madurs a la terra, perquè a través de la nostra senzillesa obrarà la mà de Déu amb la seva fortalesa i seguretat. Infants davant Déu, amb plena confiança, com el petit confia en la seva mare; no es preocupa pel demà ni per cap altra cosa: la seva mare vetlla per ell. Déu vetlla per nosaltres si som senzills»^[5].

Un dels aspectes que caracteritza un infant és que no té problemes a reconèixer la seva feblesa. Davant d’alguna cosa que li ha fet mal o que li causa por, no dubta a acudir immediatament als seus pares. Per això sant Josepmaria animava a imitar aquesta actitud en la vida espiritual. «Aquest descoratjament, per què? per les teves misèries? Per les teves derrotes, a vegades contínues? Per una sotragada forta, forta, que no t'esperaves? Sigues senzill. Obre el cor. Mira que res no és perdut encara. Encara pots tirar endavant, i amb més amor, amb més afecte, amb més fortalesa. Refugia't en la filiació divina: Déu és el Pare amantíssim. Aquesta és la teva seguretat, el lloc on fondejar: hi pots llençar l'àncora, passi el que passi en la superfície d'aquest mar de la vida. I trobaràs alegria, fortitud, optimisme, victòria!»^[6]. Si sabem fer-nos infants davant Déu, també la Mare de Déu ens protegirà prenent-nos als seus braços. Podem demanar a sant Bartomeu que ens ajudi a viure aquesta senzillesa que va conquerir el cor de Jesús.

^[1] Francesc, Audiència, 7-VI-2023.

^[2] Benet XVI, Audiència, 4-X-2006.

^[3] Ibíd.

^[4] Sant Josepmaria, Carta 6, n. 60.

^[5] Sant Josepmaria, Notes d’una reunió familiar, 25-VIII-1968.

^[6] Sant Josepmaria, Via Crucis, VII estació, n. 2.