JESÚS no pot caminar a prop del llogaret on viuen els seus amics sense passar-los a visitar. L'espontaneïtat amb què l'evangelista Lluc ens narra l'escena subratlla aquesta profunda confiança que existia entre el Senyor i els tres germans de Betània: Marta, Maria i Llàtzer. No calia que anunciés la seva arribada; ni tan sols calia que es preocupés de portar algun regal. Sabia que sempre era benvingut i que els seus amics s'alegraven amb la seva presència i amb la possibilitat de manifestar-li el seu afecte. L'evangeli ens diu que Marta va rebre Jesús en arribar a casa. És fàcil imaginar-se l'emoció que li devia envair quan va veure arribar el Mestre. Però a aquesta alegria també l'acompanyaria cert nerviosisme. Com a bona propietària de la llar, vol que l'estada del seu amic sigui tan agradable com sigui possible, així que ràpidament es posa mans a l'obra. Mentre ell parla, Marta segueix els costums de tota amfitriona: facilita l'aigua per purificar les mans, disposa una mica d'oli per ungir el cap… Alhora, s'esforça perquè els plats arribin en el moment just i que no hi falti res. Aquesta és la manera que té per expressar el seu amor al Senyor.

Però l'agitació de la feina potser comença a ser més de l'esperada. El seu estat d'ànim s'angoixa de mica en mica. Mentre segueix realitzant els serveis, continua raonant per dins. S'aclapara per no arribar-hi i, en un fàcil càlcul, arriba a la conclusió que, si la seva germana Maria l'ajudés, tot canviaria. Aquesta última, per la seva banda, està asseguda als peus del Senyor. Per això, davant la seva aparent passivitat, Marta es planta davant de Jesús: «Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar» (Lc 10, 40). Marta podria haver dissimulat el seu compromís, el seu desassossec; podria haver-se acostat discretament a la seva germana, procurant que ningú ho notés, i requerir la seva ajuda. En canvi, ha optat per dirigir-se obertament al Mestre i se sent «fins i tot amb el dret de criticar Jesús»^[1]. Però, al cap i a la fi, aquesta és també una manifestació més de proximitat amb el Senyor, ja que davant d'un bon amic no hi ha necessitat de camuflar allò que un pensa. Podem demanar a santa Marta que ens ajudi a tenir aquesta mateixa familiaritat amb Jesús, a mostrar-nos tal com som quan parlem amb ell, encara que de vegades aquesta sigui l'oportunitat perquè el Mestre ens mostri una manera millor d'ordenar la nostra vida.

JESÚS no respon a la frustració de Marta amb paraules dures. En coneix la bona intenció. Per això, en senyal d'especial afecte, s'hi dirigeix amb la repetició del seu nom: «El Senyor li va respondre: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa» (Lc 10, 41). En cap moment el Senyor retreu a Marta no fer el que correspon. Tampoc la convida a asseure's als seus peus, com Maria, i a oblidar-se dels deures de la llar. Com haurien pogut menjar i descansar la resta d'acompanyants del viatge? El canvi que li va demanar era, principalment, intern: el convidava a viure les seves feines amb una altra actitud. Marta estava fent moltes coses, però s'havia oblidat del més important: Jesús era a casa seva i ella potser no escoltava les paraules.

Moltes vegades, durant el dia, ens podem sentir desbordats com Marta. Potser pensem que les nostres obligacions laborals o familiars fan impossible trobar el temps que ens agradaria pel tracte amb Déu. Però Jesús no ens proposa que deixem de banda els nostres deures. Com a Marta, ens convida precisament a trobar el Senyor en aquestes ocupacions, a fer cada tasca sabent que el Senyor es troba sempre a la casa de la nostra ànima. D'aquesta manera, el treball es converteix en un acte d'amor constant, un “t'estimo” continu que va més enllà del que puguem repetir amb els nostres llavis o els nostres pensaments. «Sobren les paraules, perquè la llengua no aconsegueix d’expressar-se; ja l’enteniment s’aquieta. Ja no es raona, s’esguarda! I l’ànima es posa a cantar un altre cop amb un càntic nou, perquè se sap també esguardada amorosament per Déu, tothora»^[2].

NO VAN SER les obres en si les que van distreure a Marta de Jesús. La il·lusió santa per oferir-li una acollida bona i reparadora va acabar derivant en la tensió i l'angoixa perquè no arribava a tot el que s'havia proposat. Havia perdut de vista la finalitat de totes les accions. Potser estava fent tots aquests detalls de servei per inèrcia, com ho faria amb qualsevol altre convidat. Però Jesús l'anima a no oblidar allò veritablement important: Déu era a casa seva. No simplement complia amb la seva comesa d'amfitriona: estava fent descansar el Senyor. «El problema no és sempre l’excés d’activitats, sinó sobretot les activitats mal viscudes, sense les motivacions adequades, sense una espiritualitat que impregni l’acció i la faci desitjable. Per això les tasques cansen més del que és raonable, i de vegades emmalalteixen. No és un cansament feliç, sinó tens, pesat, insatisfet i, en definitiva, no acceptat»^[3].

A tots els que desitgem trobar Déu enmig del món ens pot passar com a Marta. Tenim moltes coses entre mans que requereixen la nostra atenció i el nostre esforç constant. Això, com és lògic, produeix cansament. No obstant això, quan sabem que tot aquest treball té un sentit més gran del que podem intuir en un primer moment, és més difícil que aquesta fatiga ens pugui treure la pau, perquè sabem que el nostre èxit no és mesurable amb càlculs humans. En el diàleg personal amb Déu podem redescobrir que tot allò que fem està adreçat a estimar-lo; que ens fem càrrec d'aquest món perquè és el seu. D'aquesta manera, no ens mourem simplement per inèrcia o per allò que marquin les circumstàncies, sinó pel desig de trobar el Déu amagat en cada cosa que fem. «Sense amor, fins i tot les activitats més importants perden valor i no donen alegria. Sense un significat profund, tota la nostra acció es redueix a activisme estèril i desordenat. I qui ens dona l'amor i la veritat sinó Jesucrist?»^[4]. I a qui podem demanar que intercedeixi per nosaltres en aquesta missió d'estimar Déu en el nostre treball quotidià si no és santa Maria?

^[1] Benet XVI, Audiència general, 18-VII-2010.

^[2] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 307.

^[3] Francesc, L'alegria de l'Evangeli, núm. 82.

^[4] Benet XVI, Àngelus, 18 de juliol de 2010.