«NOSALTRES hem de gloriar-nos en la creu de nostre Senyor Jesucrist, pel qual tenim la salvació, la vida i la resurrecció; ell ens ha salvat i ens ha alliberat»^[1]. L’Església fa seves aquestes paraules de sant Pau en la festa de l’Exaltació de la Santa Creu. Avui podem mirar amb especial devoció aquests taulons que, encara que segles enrere parlaven de mort, avui ens parlen de vida i llibertat. Per als cristians, la Creu del Senyor no és una tragèdia, sinó font de salvació.

Els enamorats miren amb un afecte especial els llocs o objectes relacionats amb la persona estimada: l’indret on es van conèixer, la foto d’un moment especial, el regal que va acompanyar una declaració d’amor… Tot això té un valor especial. La Creu és el lloc on Jesús ha vingut a cercar amb summa misericòrdia la humanitat extraviada. Allí el Fill de Déu es va fer solidari amb tots els homes, especialment amb els qui pateixen i amb els qui aparentment han perdut tota esperança. La Creu ens parla d’aquesta relació particular que Crist té amb cada persona que s’obre al seu consol i al seu perdó.

Durant el pelegrinatge pel desert, el poble d’Israel mirava una serp de bronze penjada en un estendard per obtenir la guarició (cf. Nm 21, 4-9). Jesús anuncia a Nicodem que, en els temps messiànics, «així com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creguin en ell tinguin vida eterna» (Jn 3, 14-15). En dirigir la nostra mirada a la Creu, podem recordar tot el que Crist ha fet per nosaltres, començant pel sacrifici que ens va permetre recuperar la vida.

COMPRENDRE el sentit autèntic de la Creu no és senzill. Sant Pere estimava sincerament el Senyor, però en un primer moment no va entendre què volia dir amb l’anunci de la seva Passió, i Jesús el va haver de reprendre quan va intentar dissuadir-lo de donar la vida (cf. Mt 16, 21-23). Tanmateix, anys més tard l’apòstol en captaria més plenament el significat, fins al punt d’estar també disposat a morir en un patíbul.

Sant Josepmaria animava a descobrir en la Creu una crida a identificar-se amb Crist; és a dir, a no veure en el patíbul simplement el record d’un esdeveniment passat, sinó una invitació a descobrir que és un succés actual, present en la nostra pròpia vida. «Em preguntes: ¿per què aquesta Creu de fusta? I copio d’una carta: “En aixecar els ulls del microscopi, la mirada topa amb la Creu negra i buida. Aquesta Creu sense Crucificat és un símbol. (...) la Creu solitària està demanant unes espatlles que vulguin carregar-la”»^[2].

Per a alguns, la Creu és com muda, sembla que anuncia només dolor. Tanmateix, per als cristians és una invitació a ser generosos, a unir-nos a Jesús, que ens espera per concedir-nos la mateixa capacitat de viure sempre amb amor i de no donar espai a les conseqüències del pecat. En la Creu el Senyor restaura la natura ferida de l’home: davant la injustícia més gran, Jesús no permet que en el seu cor humà neixin el ressentiment, la desobediència, l’odi, etc. Només algú amb la força de Déu podria fer-ho. Crist crucificat està recreant l’home i aquella vida nova ens la lliura en els sagraments. Per això, carregar amb la Creu no consisteix només a «suportar amb paciència les tribulacions quotidianes, sinó a portar amb fe i responsabilitat aquesta part de cansament i de sofriment que comporta la lluita contra el mal. (…) Així, el compromís de “prendre la creu” es converteix en participació amb Crist en la salvació del món»^[3].

«PER A UN CRISTIÀ, exaltar la creu vol dir entrar en comunió amb la totalitat de l’amor incondicional de Déu per l’home»^[4]. Abraçar la creu és un acte de fe pel qual desitgem viure només de l’amor que ens ofereix Crist. D’aquí que sant Joan Crisòstom ens recordi que la Creu acompanya la vida cristiana, i això és una font de goig: «Que ningú, doncs, s’avergonyeixi dels símbols sagrats de la nostra salvació, de la suma de tots els béns, d’allò a què devem la vida i l’ésser»^[5].

El Senyor continua atraient una multitud d’homes i dones des de la Creu: «I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi» (Jn 12, 32). És fàcil imaginar la passió i la convicció amb què Jesús devia pronunciar aquestes paraules, mentre s’acostava el moment en què donaria la vida. Per a ell, la Creu és el moment del triomf definitiu, el camí per conquerir els cors que tant estima. És el tron des del qual ell regna i que simbolitza «la victòria de l’amor sobre l’odi, del perdó sobre la venjança, del servei sobre el domini, de la humilitat sobre l’orgull, de la unitat sobre la divisió»^[6].

Podem acudir a la Mare de Déu, que va saber estar al peu de la Creu acompanyant el seu Fill. «Invoca el Cor de santa Maria, amb ànim i decisió d’unir-te al seu dolor, en reparació pels teus pecats i pels dels homes de tots els temps —aconsellava sant Josepmaria—. I demana-li —per a cada ànima— que aquest dolor seu augmenti en nosaltres l’aversió al pecat, i que sapiguem estimar, com a expiació, les contrarietats físiques o morals de cada jornada»^[7].

^[1] Missal Romà, 14 de setembre - Exaltació de la Santa Creu, Antífona d’introducció (cf. Ga 6, 14).

^[2] Sant Josepmaria, Camí, n. 277.

^[3] Francesc, Àngelus, 30-VIII-2020.

^[4] Benet XVI, Discurs, 14-IX-2012.

^[5] Joan Crisòstom, Comentari a l’Evangeli de Mateu, hom. 54, 4-5.

^[6] Benet XVI, Discurs, 14-IX-2012.

^[7] Sant Josepmaria, Solc, n. 258.