«CELEBREM amb goig el naixement de santa Maria, verge; d'ella ens ha nascut el sol de justícia, Crist, Déu nostre»^[1].Amb aquestes paraules comença la celebració eucarística d’aquesta festa. Així com l’aurora anuncia a cada albada l’arribada d’un nou dia, així el naixement de la Mare de Déu és «esperança de tot el món i albada de la salvació»^[2].Amb el naixement de Maria la redempció ja és imminent. Generació rere generació, els israelites pietosos van esperar l’arribada de la Mare del Messies; van esperar, com va profetitzar Miquees, «fins al temps que infanti la qui ha d'infantar» (Mi 5, 2).

«Potser s’aconsegueix entendre millor el que representa el naixement de la Verge Maria per a la humanitat si es té en compte la condició d’un empresonat. Els dies de l’empresonat són llargs, interminables… Compta els minuts de l’última nit que transcorre a la presó. Després, finalment, les portes s’obren: ¡ha arribat l’hora tan esperada de la llibertat! Aquests minuts interminables, comptats un a un, ens recorden les pàgines evangèliques de la genealogia de Jesús. Uns noms se succeeixen a uns altres amb monotonia (...). Fins que sona, finalment, l’hora volguda per Déu: és la plenitud dels temps, l’inici de la llum, l’aurora de la salvació: “Jacob va ser pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, anomenat Messies” (Mt 1, 16)»^[3].

Aquesta festa mariana és una invitació a l’alegria. Com diu el salmista: «Desbordo de goig amb el Senyor» (Sl 12, 6). En commemorar l’aniversari de Maria, exclama un Pare de l’Església: «Que tota la creació, doncs, vessi de joia (…) i que la celebri amb goig tot el que hi ha al món i per damunt del món. Avui, en efecte, ha estat construït el santuari del Creador de totes les coses, i la creació, d’una manera nova i més digna, queda disposada per allotjar en si el suprem Artífex»^[4].

MARIA neix per convertir-se, a través del seu fiat generós, en la Mare del Redemptor. Ella era una peça clau en el pla que Déu havia traçat per rescatar la humanitat. El Senyor va preparar amb delicadesa, segle rere segle, els homes i les dones del seu llinatge. Des del primer moment de la seva concepció, a ella la santificà de manera admirable fent-la «plena de gràcia» (Lc 1, 28); neix immaculada per privilegi diví per ser la mare del Fill de Déu. Encara que cap dels seus conciutadans se n’adonés, «aquesta nena, encara petita i fràgil, és la “dona” del primer anunci de la redempció futura, contraposada per Déu a la serp temptadora (cf. Gn 3, 15)»^[5].

Per això, com han repetit els sants al llarg dels temps, podem dir, sense por d’exagerar, que aquesta «nena» és l’obra mestra de la creació, la més bonica de totes les criatures. Sant Joan Damascè, per exemple, assenyala que «avui, a la terra, aquell que en un temps separà el firmament de les aigües i l’elevà a l’altura, ha creat un cel de naturalesa terrenal, i aquest cel és, de molt, divinament més esplèndid que el primer»^[6].

La Verge és la criatura més estimada per Déu, la porta a través de la qual ell fa la seva entrada en aquesta terra. Tanmateix, tot i estar predestinada per la Trinitat a una missió altíssima, Déu va voler esperar la resposta lliure de Maria. «Considereu ara el moment sublim en què l’arcàngel sant Gabriel anuncia a santa Maria el designi de l’Altíssim —escriu sant Josepmaria—. La nostra Mare escolta, i pregunta per tal d’entendre millor què li demana el Senyor; en acabat, surt la resposta ferma: fiat! —que es faci en mi segons la vostra paraula!—, el fruit de la millor llibertat: la de decidir-se per Déu»^[7].

JUNTAMENT amb l’alegria per la notícia del seu naixement, la litúrgia subratlla la providència del Senyor amb nosaltres. Ell ens ofereix la seva cura al llarg de tota la nostra història personal i com a poble de Déu. No ens abandona a la nostra sort. «Aquesta festa ens recorda que Déu és fidel a les seves promeses i que, a través de Maria Santíssima, ha volgut habitar entre nosaltres»^[8]. La genealogia de Jesucrist que es llegeix a l’Evangeli no és una simple llista de noms que, partint d’Abraham, arriba fins a Jesús, sinó que comporta un significat més profund. En aquesta relació destaquen figures lluminoses, com els patriarques, que van ser fidels a la veu de Déu; però també trobem entre aquests noms històries fosques, persones que es van comportar de manera mesquina.

D’aquest passatge brolla una vegada més l’evidència que, en paraules de sant Josepmaria, «així com els homes escrivim amb la ploma, el Senyor escriu amb la pota de la taula, perquè es vegi que és ell qui escriu: això és l’increïble, això és el meravellós»^[9]. Per a Déu no existeixen carrerons sense sortida. Encara que respecta sempre la nostra llibertat, el Senyor «sap trobar en el nostre fracàs nous camins per al seu amor. Déu no fracassa. Així aquesta genealogia és una garantia de la fidelitat de Déu, una garantia que Déu no ens deixa caure i una invitació a orientar sempre de nou la nostra vida cap a Ell, a caminar sempre novament cap a Crist»^[10].

Contemplar Maria és mirar-nos en el model que Déu mateix ens ha donat. A les lletanies del rosari la invoquem amb el títol de «Verge fidel» i «Causa de la nostra alegria»: li podem demanar, en el seu aniversari, que ens ajudi a ser feliços essent fidels cada dia als plans de Déu, sempre nous.

^[1] El Naixement de la Verge Maria, Antífona d’introducció.

^[2] El Naixement de la Verge Maria, Postcomunió.

^[3] Joseph Ratzinger, El Rostro de Dios, ed. Sígueme, Salamanca, 1983.

^[4] Sant Andreu de Creta, Sermó 1, PG. 97, nn. 806-810.

^[5] Sant Joan Pau II, Homilia, 8-IX-1980.

^[6] Sant Joan Damascè, Homilia sobre la Nativitat de Maria, PG 96, 661 s.

^[7] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 25.

^[8] Francesc, Audiència general, 8-IX-2021.

^[9] Sant Josepmaria, Meditació, 2-X-1962.

^[10] Benet XVI, Homilia, 8-IX-2007.