EN ALGUNES escenes de l’Evangeli, Jesús sembla que vulgui amagar la seva veritable identitat. Fa callar els dimonis quan pronuncien el seu nom (cf. Mc 3, 12), demana a qui ell ha curat que no expliqui a ningú el miracle (cf. Mc 1, 44) i, fins i tot, alguns dels seus ensenyaments es dirigeixen només als seus apòstols i no a la multitud, almenys en un inici (cf. Mt 16, 20). Crist sap que, darrere del títol de Messies, es poden projectar les aspiracions i esperances més dispars dels homes. Al cap i a la fi, tots anhelem alguna mena d’alliberament, per la qual cosa és natural buscar l’auxili d’un salvador.

Malgrat això, en alguns moments Jesús sí que dona a entendre als qui es reunien al Temple quina és la seva veritable identitat, i intenta reconduir la concepció limitada que poguessin tenir. Alguns escribes, en efecte, seguint la tradició del poble jueu, esperaven un personatge de bon llinatge i dignitat, provinent de la casa de David; havia de ser algú imponent, ja que havia de restaurar la casa d’Israel. Però Jesús intenta anar més enllà i dona a entendre que els títols de Messies, Senyor i Fill de David són incomplets sense un altre que és l’origen de la seva identitat: el de Fill de Déu. Per això, citant un dels salms, es fa la pregunta retòrica: «Per tant, si David mateix l’anomena Senyor. com pot ser fill seu?» (Mc 12, 37).

Jesús és el fill estimat del Pare. En aquesta relació es funda la seva identitat. Cada vegada que preguem, quan entaulem una conversa íntima amb Déu, un primer pas pot consistir a comprendre amb qui estem parlant: és Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant que volen entaular un diàleg d’amor amb nosaltres. Tanmateix, pot passar que, davant de tanta proximitat divina, ens acostumem a la seva presència o que formalitzem aquesta relació fins al punt de tancar Déu en un títol que mereix honor i respecte, però amb el qual podem perdre el sabor de familiaritat. En aquesta estona d’oració li podem demanar que ens mantingui sempre encesa la sorpresa i que visquem en aquesta proximitat que Jesús tenia amb el seu Pare Déu.

RECONÈIXER Jesucrist com el Fill de Déu permet comprendre en quin sentit ell també és el nostre Senyor i de quina manera les nostres vides poden estar al servei de la seva reialesa. És consolador saber que el seu regnat està fundat i construït en l’amor, per la qual cosa no tenim cap raó per dubtar de la seva autoritat ni dels seus propòsits. En canvi, en aquest poder de Déu trobem la pau de les nostres ànimes, que ens porta a donar-li gràcies per tot el que passa a les nostres vides, també per allò que potser no comprenem amb claredat. Sant Josepmaria, en una ocasió, va escoltar en el fons de la seva ànima: Si Deus nobiscum, quis contra nos? Si Déu està amb nosaltres, «ni la falta de mitjans materials o de salut, ni la precarietat de la feina a molts llocs, ni les complicacions familiars o externes a la llar, res!, han de fer efecte en nosaltres».^[1] Aquesta és la confiança que prové d’habitar a la llar d’un Déu que és Pare i que estima amb bogeria els seus fills.

Però contemplar Jesús com a rei i Senyor és també exigent. Necessitem que sigui així, ja que és àrdua la tasca d’orientar la nostra vida —marcada pel pecat original— cap a Déu Pare. Alhora, Déu ens ofereix tot el seu poder. Quan estem disposats a deixar-nos transformar per ell, quan comprenem que ens convé que el seu senyoriu es manifesti en nosaltres, llavors Crist actua en la profunditat del nostre cor per establir una intimitat i una reialesa que també es manifesta en les circumstàncies concretes de les nostres vides. «Reconèixer-lo com a rei significa acceptar-lo com aquell que ens indica el camí, aquell del qual ens fiem i seguim. Significa acceptar dia a dia la seva paraula com a criteri vàlid per a la nostra vida. Significa veure en ell l’autoritat a la qual ens sotmetem».^[2]

De vegades, la tradició de l’Església ha descrit l’oració com un combat. Acceptar el senyoriu de Jesús suposa purificar pas a pas les intencions que guien la nostra vida, perquè tot es vagi orientant a ell amb una actitud filial. Aquest procés de purificació interior és, alhora, una tasca de Déu i una lluita des de la nostra llibertat. Sempre ens podem preguntar: Jesús, en quin aspecte de la meva vida encara no ets Senyor? Quines actituds o disposicions interiors t’impedeixen reflectir l’amor del Pare en la meva vida? Perquè, com escrivia sant Josepmaria, aquesta és precisament la nostra missió: «El mateix Rei, Jesús, t’ha cridat expressament pel teu nom. Et demana que lluitis les batalles de Déu, posant al seu servei allò que hi ha de més elevat en la teva ànima: el cor, la voluntat, l’enteniment, tot el teu ésser».^[3]

MALGRAT EL tenor seriós amb el qual Jesús es refereix al seu senyoriu, l’Evangeli acaba ressaltant el goig que sentia la gent de poder estar en la seva presència. «Una gran gentada l’escoltava de bon grat» (Mc 12, 37). Crida l’atenció que, fins i tot quan s’atreveix a corregir els escribes, no hi hagi res en el seu to de veu ni en la seva manera d’expressar-se que denoti malestar. Per això seria tan senzill gaudir de cadascuna de les seves paraules i, a través de la seva bellesa, obrir-se al contingut de la seva veritat. Precisament quan acceptem Jesús com a Fill estimat de Déu i com el nostre Senyor, som capaços d’un gaudi molt més profund del que ens poden donar els béns d’aquest món. A poc a poc, ens anirem adonant que no podem viure sense oració, perquè és el temps en què gaudim senzillament de la presència d’aquell que dona sentit ple a la nostra existència.

D’aquesta manera, la vida d’oració s’alimenta d’aquesta doble realitat que la fa fructífera. D’una banda, sentim una gran sorpresa pel fet que Jesucrist sigui veritablement Déu i estigui disposat a entaular un diàleg amb nosaltres. És normal que ens vegem dèbils i que pensem que ens separa d’ell un gran abisme. Com Elisabet davant de la visita de Maria, també nosaltres ens preguntem: «Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar?» (Lc 1, 43). D’altra banda, en cada estona d’oració ens deixem sorprendre per aquesta altra gran veritat de la nostra fe: la proximitat de Déu. Estar amb Jesús, compartir amb ell les nostres il·lusions i dificultats de cor a cor, és la nostra pau. Llavors, comprenem molt bé la invitació de sant Josepmaria: «Tot, fins les coses més petites, des d’ara i per sempre, entesta’t a fer-les per donar gust a Jesús».^[4]

També la Mare de Déu va alimentar la seva vida contemplativa a partir de la proximitat de Déu i de la seva grandesa. En l’escena de l’Anunciació la contemplem sorpresa, ja que no comprèn que el Senyor s’hagi volgut fixar en ella. Però ràpidament es rendeix davant d’aquest Déu que es vol fer nen, perquè tots puguem gaudir eternament de la seva companyia. «Aprenguem de la nostra Mare, la Mare de Déu: ella va seguir el seu Fill amb la proximitat del seu cor, va ser una sola ànima amb ell i, fins i tot sense comprendre-ho tot, al seu costat es va lliurar plenament a la voluntat de Déu Pare».^[5]

^[1] Mons. Xavier Echevarría, Carta pastoral, 1.X.2016.

^[2] Benet XVI, Homilia, 1.IV.2007.

^[3] Sant Josepmaria, Solc, núm. 962.

^[4] Sant Josepmaria, Forja, núm. 1041.

^[5] Francesc, Àngelus, 2.IV.2023.