«QUI DIU la gent que soc jo?» (Lc 9, 18). Sembla, en un primer moment, que Jesús vol conèixer, per mitjà dels seus deixebles, la varietat d'opinions sobre la seva figura. La resposta no es fa esperar: «Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes» (Lc 9,19). Sorgeixen totes les percepcions que havien arribat fins a les seves orelles. No obstant això, en un segon moment, el Senyor llança una altra pregunta que, aquesta vegada, els deixa més pensatius: «I vosaltres, qui dieu que soc?» (Lc 9, 20).

Es fa silenci. Les mirades es creuen. Els apòstols, que pocs segons abans opinaven tots alhora, ara semblen submergits en si mateixos, reflexionant. Potser senten un cert vertigen en entrar en el seu propi cor. Perquè aquesta pregunta exigeix una resposta al centre profund de l'ànima, allà on habita l'Esperit Sant. És Pere l'únic que respon: «El Messies de Déu» (Lc 9, 20). El «Messies» significa literalment l'«ungit», l'escollit de Déu per a complir una missió. I, en aquest cas, no un ungit més com d'altres de la història d'Israel, sinó l'Ungit per excel·lència, l'enviat, «el Fill del Déu viu» (Mt 16, 16).

Es tracta d'una presa de posició sempre actual en la vida de cada persona. Fins i tot coneixent amb major o menor profunditat el cristianisme, i vivint unes pràctiques de pietat, podem plantejar-nos sempre amb novetat la pregunta que els apòstols es van fer en el seu interior: qui és Jesús per a mi? «Qui és Jesús per a cadascun de nosaltres? Estem cridats a fer de la resposta de Pere la nostra resposta, professant amb goig que Jesús és el Fill de Déu, la Paraula eterna del Pare que s'ha fet home per redimir la humanitat, abocant en ella l'abundància de la misericòrdia divina»^[1].

DESPRÉS DE la confessió de fe de Pere, la conversa es dirigeix cap a terrenys que devien ser molt sorprenents per als apòstols. Era una de les primeres vegades que algú proclamava públicament que Crist era el Fill de Déu, el Messies esperat. I Jesús no ho nega, però els demana, de moment, guardar silenci sobre això; i, a continuació, anuncia als seus deixebles la manera en què havia de dur a terme la seva missió salvadora. Els revela que «cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia» (Lc 9, 22).

Crist revela que la salvació no es farà per la força. El Messies no serà un dominador a la manera humana. Regnarà, però des de la creu, que fins aleshores només havia estat el patíbul on s'executava els malfactors. Ens salvarà, però a través del do total de si mateix en la Passió. Jesús anuncia una lògica nova, que no és d'aquest món: la lògica del do i de la creu. La creu és càtedra d'una nova saviesa, davant la qual haurem de prendre partit: uns la rebutjaran com a absurda o escandalosa; d'altres l'estimaran i arribaran a abraçar-la, perquè entendran que la creu és la «força de Déu» (cf. 1 Co 1, 18) que allibera del pecat i de la mort.

Com recorda el prelat de l'Opus Dei: «Necessitem que Jesucrist curi definitivament la nostra pròpia llibertat; i és a la Creu on ens ha aconseguit l'alliberament més profund: l'alliberament del pecat, que ens purifica l'ànima perquè puguem descobrir la nostra veritable identitat de fills de Déu»^[2]. La paradoxa de la Creu marca la vida quotidiana del cristià, l'omple d'aquella lògica superior, feta d'humilitat i de lliurament. «Oh do preciosíssim de la creu! Quin aspecte té més resplendent! (…). És un arbre que engendra la vida, sense ocasionar la mort; que il·lumina sense produir ombres; que introdueix en el paradís, sense expulsar-ne ningú»^[3].

«ELS JUEUS demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, 23 però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd» (1 Co 1, 22-23). Aquest passatge, de la primera carta de sant Pau als corintis, va ser inclòs per sant Josepmaria en un elenc manuscrit de 122 textos que solia meditar assíduament a principis dels anys trenta. Ja en aquells moments transmetia als primers que s'anaven acostant a l'Opus Dei que no és possible seguir Jesucrist, voler col·laborar amb ell en la seva obra salvadora, sense abraçar la Creu. En pensar en una creu gran de fusta que tenia en una habitació de l'Acadèmia DYA, la primera residència de l'Opus Dei, va escriure: «Quan vegis una pobra Creu de fusta, sola, menyspreable i sense valor... i sense Crucifix, no oblidis que aquella Creu és la teva Creu: la de cada dia, l’amagada, sense lluïssor i sense consol... que està esperant el Crucifix que li falta: i aquest Crucifix has de ser tu»^[4].

La Creu, paradoxalment, en estar unida a la vida de Crist, és font d'alegria; quan l'abracem deixem que obri en nosaltres l'omnipotència de Déu. «Amb quin amor no s'abraça Jesús a la fusta que li ha de donar mort! No és veritat que tan bon punt deixes de tenir por a la Creu, a allò que la gent anomena creu, quan poses la teva voluntat a acceptar la Voluntat divina, ets feliç i et passen totes les preocupacions, tots el sofriments físics o morals?»^[5]. I això ho podem fer no només en moments extraordinaris, amb motiu d'una malaltia, de persecucions o d'una contrarietat greu, sinó en cada moment de la nostra vida ordinària: ser feliços amb les petites creus diàries. Poc abans que culminés la Passió, Jesús ens va lliurar Maria com a Mare. «Cor Mariae perdolentis, miserere nobis! invoca el Cor de santa Maria, amb ànim i decisió d’unir-te al seu dolor, en reparació pels teus pecats i pels dels homes de tots els temps»^[6].

^[1] Francesc, Àngelus, 19-VI-2016.

^[2] Mons. Fernando Ocáriz, Homilia, 18-IV-2019.

^[3] Sant Teodor Estudita, Oratio in adorationem crucis.

^[4] Sant Josepmaria, Camí, n. 178.

^[5] Sant Josepmaria, Via Crucis, estació II.

^[6] Sant Josepmaria, Solc, n. 258.