«JESÚS passava per cada vila i per cada poble, predicant i anunciant la Bona Nova del Regne de Déu» (Lc 8, 1). I la Sagrada Escriptura ens diu que els primers a rebre la paraula de Crist van ser «les ovelles perdudes d'Israel» (Mt 10, 6). D’entre tots els llocs on podia començar aquest anunci, Jesús va escollir Galilea, zona perifèrica respecte de Judea, perquè es complís la profecia d’Isaïes: «Terra de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l'altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país de mort i de tenebra» (Mt 4, 15-16). Les tribus de Zabuló i Neftalí no havien estat fidels a Déu; els profetes havien denunciat la seva mundanitat i el seu desafecció a la tradició. Era un territori fronterer on es barrejaven les races i on també s’hi establien nombrosos gentils: d’aquí la poca fama que tenia entre alguns jueus.

Tanmateix, des del començament de la seva predicació, el missatge del Messies està destinat a acollir dones i homes de totes les nacions (cf. Mt 8, 11; 28, 19). De fet, Jesús sovint es mostrava contrari a preceptes que, amb el pas del temps, s’havien anat afegint al que era principal de la Llei. És sempre actual la tasca de trobar els aspectes essencials del missatge de Crist perquè pugui arribar a totes les ànimes, també a les que es troben més lluny. «L'evangelització està essencialment connectada amb la proclamació de l'Evangeli als qui no coneixen Jesucrist o sempre l'han rebutjat. Molts d’ells busquen Déu secretament, moguts per la nostàlgia del seu rostre, fins i tot en països d'antiga tradició cristiana. Tots tenen el dret de rebre l'Evangeli. Els cristians tenen el deure d'anunciar-lo sense excloure ningú, no com qui imposa una nova obligació, sinó com qui comparteix una alegria, assenyala un horitzó bell, ofereix un banquet desitjable»^[1].

EL SENYOR, mentre travessava aquelles terres de la ribera del llac de Genesaret, es va fer acompanyar de moltes persones que anava trobant pel camí. No era un territori on abundessin els grans homes d’estat o de cultura; més aviat hi abundava la gent senzilla. Sembla que Jesús va voler posar en pràctica des del principi allò que després assenyalaria en la paràbola del banquet de noces: «Aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu. Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s'omplí de convidats» (Mt 22, 9-10). ¿Com va poder aquell petit grapat d’homes entusiasmar tanta gent amb el missatge de Crist?

«Aquests eren els Deixebles escollits pel Senyor; així els tria Crist —feia considerar sant Josepmaria—; així es mostraven abans que, plens de l’Esperit Sant, es convertissin en columnes de l’Església (cf. Ga 2, 9). Són homes corrents amb defectes, amb febleses, amb la paraula més llarga que les obres. I, no obstant això, Jesús els crida per fer-ne pescadors d’homes»^[2].

La força d’aquests deixebles no residia principalment en les seves qualitats, sinó en l’experiència d’haver rebut l’amor de Déu. Els sostindrà constantment la consciència d’aquell encontre que els va portar a proclamar: «Hem trobat el Messies!» (Jn 1, 41). «L'entusiasme evangelitzador es fonamenta en aquesta convicció. Tenim un tresor de vida i d'amor que és el que no pot enganyar (...). És la veritat que no passa de moda perquè és capaç de penetrar allí on tot just pot arribar»^[3]. Saber-nos portadors d’aquest tresor, no deixar que caigui en l’oblit, ens portarà a fixar-nos menys en les nostres pròpies capacitats i més a mantenir viu aquell encontre, a través del qual Déu vol arribar a moltes més persones.

A MÉS dels apòstols, l’Evangeli enumera diverses dones que acompanyaven Jesús: «Maria, coneguda amb el nom de Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la dona de Cuzà, administrador d'Herodes, Susanna i moltes altres» (Lc 8, 2-3). Podem veure, novament, que no es tractava de les dones més importants de la ciutat; més aviat, eren les qui havien acudit a Crist per ser alliberades de mals físics i espirituals.

Aquestes dones van acompanyar el Senyor durant la seva predicació. I sabem que ho van fer fins al darrer moment de la seva vida, fins i tot quan havia estat abandonat per gairebé tots els seus apòstols: «També hi havia allà moltes dones que s'ho miraven de lluny estant. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut» (Mt 27, 55). L’amor va fer que no deixessin el Senyor en aquells instants; però es tractava d’un amor sense ingenuïtats, fort, compatible amb el dolor. A elles no els importava ni l’honra, ni el prestigi, ni el suposat èxit mundà: només volien estar amb aquell que havia transformat radicalment les seves vides. Se sentien en deute amb Jesús perquè les havia alliberades gratuïtament del seu sofriment i no els havia demanat res a canvi.

Les dones, en aquells moments, van mantenir una actitud esperançada, fonamentada en l’amor, i ho continuen fent avui a l’Església. Només així s’explica que Maria Magdalena i Joana tornessin de bon matí al sepulcre, quan tots pensaven que l’aventura de Crist havia acabat. La seguretat en la resurrecció ens impulsarà a viure d’aquesta esperança i d’aquest amor de què també estava plena la nostra Mare.

^[1] Francesc, Evangelii Gaudium, n. 14.

^[2] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 2.

^[3] Francesc, Evangelii Gaudium, n. 265.