«JO, QUE SOC la llum, he vingut al món perquè ningú dels qui creuen en mi no es quedi en la fosca. Als qui escolten les meves paraules i no les guarden, no soc jo qui els condemno, perquè no he vingut a condemnar el món, sinó a salvar-lo» (Jn 12, 46-47). Jesús s’expressa així durant els dies anteriors a la Pasqua, quan la pressió d’alguns jueus ja s’havia fet insostenible. Les autoritats del poble, que l’envolten i l’assetgen sense dissimular, critiquen totes les seves paraules, emeten judicis sobre les seves intencions i l’acusen fins i tot quan fa miracles. Res del que Jesús fa o diu no els deixa satisfets. Tanmateix, en contrast amb aquell ambient, el Mestre recorda que ell ha vingut al món per salvar, no per condemnar; ell sempre allarga la mà a qui ho necessita, sense judicis ni condicions.

Aquesta actitud de Jesús és atractiva i engrescadora, i en el nostre intent de deixar que Crist visqui en nosaltres és normal que cerquem aquest mateix acostament envers totes les persones. Si ni tan sols el Fill de Déu mira el proïsme amb intenció de jutjar, nosaltres amb molta menys raó. Quan condemnem els altres, és el nostre propi cor el que es veu afectat per una espiral d’egoisme. Per això, podem demanar ajuda al mateix Jesucrist perquè modeli el nostre interior a imatge seva. «D’una manera gràfica i fent broma —escrivia sant Josepmaria—, us he fet notar la impressió diferent que es té d’un mateix fenomen, segons que s’observi amb afecte o sense. I us deia —i perdoneu-me, perquè és molt gràfic— que, del nen que va amb el dit al nas, les visites comenten: que brut!; mentre la seva mare diu: serà investigador! (...). Mireu els vostres germans amb amor i arribareu a la conclusió —plena de caritat— que tots som investigadors!»^[1].

EN UNA de les paràboles de sant Lluc, el Senyor proposa als seus deixebles la imatge següent: «Per què veus l'estella dintre l'ull del teu germà, i no t'adones de la biga que tens dintre el teu ull? Com li pots dir: “Germà, deixa'm, que et trauré aquesta estella de l'ull” si tu no veus la biga en el teu?» (Lc 6, 41-43). Tots tenim la tendència a jutjar més ràpidament els comportaments dels altres que no pas els nostres propis. Tanmateix, el Senyor és clar i insisteix en això: si volem millorar l’ambient i les persones que ens envolten, el camí és millorar nosaltres, netejar primer els propis ulls, deixar-nos abastar per la misericòrdia de Déu.

Comenta sant Ciril d’Alexandria: «Per què jutges quan el Mestre encara no ha jutjat? Si jo no jutjo, diu, tampoc no jutgis tu, que ets el meu deixeble. És possible que tu siguis culpable d’allò de què acuses aquell a qui jutges»^[2]. Abans de considerar el comportament dels nostres germans, Jesús ens anima a mirar amb sinceritat l’interior del nostre cor. Només llavors, des de la humilitat personal, estarem en condicions de veure amb una mica més de claredat el que ens envolta. L’examen personal sincer, que porta al coneixement propi, és el primer pas abans de corregir algú. En descobrir la biga a l’interior del propi ull és possible que les brosses dels altres adquireixin un altre relleu o una altra dimensió: ens omplim d’esperança perquè sabem que qui ens mira és un Déu ple de misericòrdia.

«Quan estem obligats a corregir o a reprendre —escrivia sant Agustí comentant també aquest passatge—, parem una atenció escrupolosa a la pregunta següent: no hem caigut mai en aquesta falta? Ens n’hem curat? Encara que no l’haguéssim comesa mai, recordem-nos que som humans i que hi hauríem pogut caure. Si, al contrari, l’hem comesa en el passat, recordem-nos de la nostra fragilitat perquè la benevolència ens guiï en la correcció»^[3].

JESÚS demana, una vegada i una altra, que desenvolupem «una mirada que no s’aturi en l’exterior, sinó que vagi al cor»^[4]. En respectar la manera de ser dels altres queda clar que no pretenem modelar-los segons els nostres criteris o preferències. Així, els qui ens envolten se sentiran veritablement lliures i s’adonaran que l’únic que ens interessa és que siguin feliços i sants. Sant Josepmaria deia que volia deixar com a herència als seus fills «l’amor a la llibertat i el bon humor»^[5]. Aquestes dues realitats ens portaran a adreçar una mirada als nostres germans que es fixi sempre en el costat positiu, i fins i tot divertit, de cadascú, defensant sempre la seva llibertat.

Aleshores, els possibles defectes dels altres no seran barreres insalvables, sinó ocasions per pregar per aquella persona i per mostrar-li un afecte autèntic que no entén de condicions. Fins i tot quan desitgem ajudar algú perquè es corregeixi, podrem parlar amb franquesa i transmetre el que veiem, perquè en la presència de Déu pugui examinar-se i prendre una resolució; de tota manera, això no porta a una actitud de retret, de prendre distància o de judici de les seves intencions. «Si volem anar pel camí de Jesús, més que acusadors, hem de ser defensors dels altres davant el Pare. Quan vegis alguna cosa lletja en un altre, prega i defensa’l davant el Pare, com fa Jesús. Prega per ell, però no el jutgis!»^[6]. Afortunadament només Déu, que coneix la profunditat dels cors, sap donar el pes adequat als esdeveniments de la vida de cadascú.

La Mare de Déu és la primera que ens defensa; ella mira els nostres talents i els nostres defectes amb cor de mare. Podem demanar-li que ens ajudi delicadament a descobrir la biga en els nostres ulls perquè, després, com ella, també nosaltres sapiguem reaccionar amb pregària i afecte davant les petites brosses que veiem en els ulls dels nostres germans.

^[1] Sant Josepmaria, Cartes 27, n. 35.

^[2] Sant Ciril d’Alexandria, Comentari a l’Evangeli de Lluc, 6, PG 72, 601-604.

^[3] Sant Agustí, Explicació del Sermó de la Muntanya, n. 19.

^[4] Francesc, Àngelus, 27-VI-2021.

^[5] Sant Josepmaria, Cartes 24, n. 22.

^[6] Francesc, Homilia, 23-VI-2014.