EN MOLTES activitats humanes, la preparació és un aspecte fonamental. Per exemple, en l’esport, el rendiment en un partit depèn en gran part de l’entrenament i de les hores dedicades a dominar la tècnica. Però també l’èxit de determinades trobades socials, com la invitació d’uns amics a dinar a casa pròpia, depèn en bona mesura de com ens preparem. En general, es pot dir que el temps i, sobretot, l’interès que posem en l’organització de certs esdeveniments posen de manifest el valor que donem a aquella activitat. Com més important és la trobada, més ens disposem per a aquell moment, encara que sigui només amb els nostres pensaments i la nostra atenció. Alhora, tenim l’experiència que una bona preparació sempre és satisfactòria: quan estiguem jugant el partit o gaudint d’un moment amb aquella persona estimada que feia temps que no vèiem, si ens hem preparat bé, en gaudirem al màxim.

No hi ha cap activitat ni cap trobada més important que la santa Missa, ja que en ella vivim realment la mort i la resurrecció de Crist i rebem el seu cos com a aliment. Per això, podríem deduir que cap preparació no val tant la pena com la destinada a participar en el sacrifici de l’altar. Tot el que puguem fer per disposar-nos a celebrar tan bé com sigui possible l’obra de la redempció es queda curt davant el gran misteri de l’amor de Déu per nosaltres, aquelles noces en què, com les donzelles de la paràbola, som convidats a participar i gaudir: «Passarà amb el Regne del cel com amb deu noies, que sortiren amb torxes a rebre l'espòs» (Mt 25, 1).

Sant Josepmaria, que veia en la santa Missa el centre i l’arrel de la seva vida, ens convidava a una preparació profunda amb paraules plenes de poesia: «L’Eucaristia fou instituïda a la nit, avançant-se a preparar el matí de la Resurrecció. També en les nostres vides hem de preparar aquesta albada. Tot allò que és caduc, allò que és nociu i allò que no serveix ―el desànim, la desconfiança, la tristesa, la covardia―, tot això s’ha de llençar. La Sagrada Eucaristia introdueix en els fills de Déu la novetat divina, i hem de respondre in novitate sensus, amb una renovació de tots els nostres sentits i de tota la nostra feina. Se’ns ha donat un principi nou d’energia, una arrel poderosa, empeltada en el Senyor. No podem tornar al llevat antic, nosaltres que tenim el Pa d’ara i de sempre»^[1].

EXPLICA la paràbola que cinc de les verges «n'hi havia cinc de prudents, i les altres cinc eren desassenyades. Les desassenyades no s'emportaren oli per a les torxes, però cadascuna de les prudents se'n proveí d'una ampolla. Com que el nuvi trigava, els vingué són, i totes s'adormiren. Ja era mitjanit quan se sentí cridar: “L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l”» (Mt 25, 2-6). Encara que aquesta paràbola es refereix especialment a la nostra abraçada definitiva amb el Senyor després de la mort, també podem aplicar-la a la nostra trobada amb Crist en l’Eucaristia. Probablement ens hagi passat que, durant la santa Missa, ens hàgim sentit distrets o sense força; encara que sabem que ens trobem en un lloc sagrat on podem entrar en un diàleg d’amor amb la Santíssima Trinitat, la nostra imaginació va desfermada. Potser pensem en aquests moments que som com aquelles verges que, mentre esperaven l’arribada de l’espòs, es van adormir.

La participació en la santa Missa no consisteix en un exercici intel·lectual, en què l’únic que interessa sigui la concentració davant cada gest i cada paraula del sacerdot. Més aviat, l’atenció a la riquesa de les oracions i als diferents gestos litúrgics són com una porta que ens hauria de traslladar al misteri diví que s’amaga darrere d’ells. Per això, la pregunta fonamental per poder «viure la Santa Missa»^[2], com deia sant Josepmaria, és si portem amb nosaltres l’oli que, fins i tot en moments de més cansament o de dispersió, ens permet reconèixer en la nit del nostre cor el rostre de Crist, que en la santa Missa està lliurant la seva vida per salvar-me. De fet, el fundador de l’Opus Dei comentava que «també podem abandonar l’objecte de les nostres distraccions —persones, preocupacions, etc.— en les mans de Déu»^[3].

«La condició per estar preparats per a la trobada amb el Senyor no és només la fe, sinó una vida cristiana rica en amor i caritat envers el proïsme. Si ens deixem guiar per allò que ens sembla més còmode, per la recerca dels nostres interessos, la nostra vida es torna estèril, incapaç de donar vida als altres, i no acumulem cap reserva d’oli per a la llàntia de la nostra fe; i aquesta —la fe— s’apagarà en el moment de la vinguda del Senyor o fins i tot abans»^[4]. La millor preparació interior per comprendre en profunditat la santa Missa és una vida de caritat, perquè això és precisament el que celebrem en l’Eucaristia: l’amor infinit de Jesús, que va estar disposat a donar la vida per cadascun de nosaltres.

A MITJANIT les verges van sentir una veu que les va despertar del son profund: «L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l» (Mt 25, 6). Llavors totes es van posar a preparar les seves llànties. Però com que les desassenyades no havien portat prou oli, i tampoc no n’hi havia per a totes, van haver de posar-se en camí per anar-ne a comprar. Mentre eren fora, «arribà el nuvi, i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa. I la porta quedà tancada» (Mt 25, 10). Quan al cap d’uns minuts van arribar les noies agitades i amb retard, es van trobar amb un no rotund de l’espòs: «Us dic amb tota veritat que no us conec» (Mt 25, 12).

Per participar en la santa Missa adonant-nos de la grandesa del misteri que celebrem, primer necessitem conèixer profundament el Senyor. No fos cas que Jesús ens pogués dir alguna cosa semblant al que l’espòs va respondre a les verges insensates: «Us dic amb tota veritat que no us conec» (Mt 25, 12). El coneixement entre dues persones que s’estimen no es redueix a la mera acumulació de dades biogràfiques, ni tampoc a trobades més o menys esporàdiques. És una actitud del cor, que ens porta a poc a poc a entrar en els sentiments i pensaments de l’altre. Precisament per això és tan important l’adoració eucarística, a través de la qual preparem el nostre cor per reconèixer el Senyor que ens visita en cada santa Missa. Per viure la celebració eucarística «ens ajuda, ens introdueix, estar en adoració davant el Senyor eucarístic al sagrari»^[5].

Com l’espòs de la paràbola, «en l’Eucaristia el Fill de Déu ve al nostre encontre i desitja unir-se a nosaltres; l’adoració eucarística no és sinó la continuació òbvia de la celebració eucarística, la qual és en si mateixa l’acte més gran d’adoració de l’Església»^[6].El culte eucarístic fora de la Missa ens ensenya, per tant, a adorar el Senyor en la Missa, és a dir, a desitjar unir-nos-hi per la Comunió, a acréixer la nostra fam d’ell. De fet, «rebre l’Eucaristia significa adorar aquell que rebem»^[7].Podem demanar a Maria, Verge prudent i Dona eucarística, que ens ajudi a preparar-nos per a cada santa Missa com ella es va disposar a rebre el seu Fill. I si alguna vegada l’oli de la nostra llàntia sembla esgotar-se i la petita flama amenaça d’apagar-se, que ella ens en regali del seu, que mai no s’esgota i que ofereix amb la seva generositat maternal.

^[1] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 155.

^[2] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 88.

^[3] Sant Josepmaria, Apunts d’una reunió familiar, 21-II-1971.

^[4] Francesc, Àngelus, 12-11-2017.

^[5] Francesc, Missatge al Congrés Eucarístic Nacional a Alemanya, 30-V-2013.

^[6] Benet XVI, Sacramentum caritatis, n. 66.

^[7] Ibíd.