ELS EXPONENTS de la classe dirigent del poble d’Israel solien plantejar a Jesús qüestions amb l’objectiu de calibrar el seu rigor i la seva integritat. En una ocasió, després que el Senyor respongués encertadament a un cas enrevessat relatiu a la resurrecció, els fariseus van optar per una pregunta oberta i frontal: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». I Crist no dubta a contestar: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes venen d'aquests dos» (Mt 22, 36-40).

La resposta de Jesús evocaria en els seus oients aquells versets tan coneguts i familiars del Deuteronomi: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces. Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono. Inculca-les als teus fills; parla'n a casa i tot fent camí, quan te'n vagis al llit i quan et llevis» (Dt 6, 5-7). Però el Senyor hi afegeix un segon manament: cal estimar els altres com un s’estima a si mateix. No es tracta d’una exhortació totalment nova, ja que Déu s’expressa en aquest mateix sentit, tal com recull el llibre del Levític: «No siguis venjatiu ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu mateix» (Lv 19, 18). Potser el que crida l’atenció d’aquesta invitació és la mesura: estimar com ens estimem a nosaltres mateixos. Potser estaríem més tranquils si la referència fos més objectiva i fiable, és a dir, si es tractés d’estimar els altres com Déu estima o com els homes sants estimen Déu.

Tanmateix, estimar els altres com ens estimem a nosaltres mateixos és una invitació a estimar en els altres allò que és més sagrat i íntim en nosaltres mateixos, allò que ens confereix el nostre valor més profund: el fet que, abans de res i per damunt de tot, és Déu qui ens estima. Així ho van intuir, com sant Joan, els apòstols: «Si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d'estimar els uns als altres (...). Si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud» (1 Jn 4, 11-12). Compartim amb els altres allò que ens fa sentir orgullosos de nosaltres mateixos: la realitat que som filles i fills estimats per Déu. Aquest és el motiu i la mesura de l’amor pels nostres germans.

AL LLARG dels segles, a Israel s’havia reflexionat sobre qui era el proïsme que calia estimar. En temps de Jesús, aquesta pregunta continuava viva. Precisament sant Lluc explica que un dels oients va preguntar a Crist qui era aquest proïsme, a la qual cosa el Senyor va respondre amb la paràbola del bon samarità (cf. Lc 22, 35-27). Per als batejats, un proïsme molt proper a nosaltres el constitueix la multitud dels fills de l’Església. Si som cridats a estimar en els altres allò que tant estimem en nosaltres mateixos, com més encara estimarem aquells que comparteixen amb nosaltres una mateixa fe! Precisament la misteriosa visió que recull el llibre d’Ezequiel és una imatge de l’Església. «Imagineu-vos tota una plana plena d’ossos. Déu li demana, aleshores, que invoqui sobre ells l’Esperit. En aquell moment, els ossos es mouen, comencen a acostar-se i a unir-se; sobre ells creixen primer els nervis i després la carn, i així es forma un cos, complet i ple de vida (cf. Ez 37, 1-14). Heus aquí l’Església. (...) És una obra mestra, l’obra mestra de l’Esperit, que infon en cadascú la vida nova del Ressuscitat i ens col·loca l’un al costat de l’altre, l’un al servei i en suport de l’altre, fent així de tots nosaltres un cos, edificat en la comunió i en l’amor»^[1].

És lògic que nosaltres sentim com a cosa pròpia les coses de l’Església, tant les seves alegries com els seus sofriments. Ens agradaria saber transcendir les petites diferències i incomprensions. No es tracta dels avatars d’una gran organització humana carregada de bons esforços i intencions, sinó del destí del cos místic del Senyor. «Voldria —ajuda’m amb la teva oració— que, a l’Església santa, tots ens sentíssim membres d’un sol cos, com ens demana l’Apòstol; i que visquéssim a fons, sense indiferències, les alegries, les tribulacions, l’expansió de la nostra Mare, una, santa, catòlica, apostòlica, romana. Voldria que visquéssim la identitat d’uns amb altres, i de tots amb Crist»^[2]. I perquè estimem tothom, és lògic desitjar que molts s’acostin a l’Església, perquè puguin deixar-se abastar per Déu i arribar a la font de la vida que dona la veritable felicitat: «Jo demano al Senyor cada dia que eixampli el meu cor, per tal que continuï convertint en sobrenatural aquest amor que ha posat en la meva ànima envers tots els homes, sense distinció de raça, de poble, de condicions culturals o de fortuna. Els estimo sincerament tots, catòlics i no catòlics, els qui creuen en alguna cosa i els qui no creuen, els quals m’entristeixen. Però Crist fundà una sola Església, només té una sola Esposa»^[3].

«VAGAVEN pel desert —exclama el salmista—, en plena solitud, no trobaven cap camí de ciutat habitada, patien fam i set, i els flaquejaven les forces. En les seves penes van cridar el Senyor, i els salvà d'aquell perill» (Salm 107, 4-7). Potser cadascun de nosaltres podem passar per circumstàncies similars en què sembla, amb més o menys intensitat, que la vida s’esgota, que la fam i la set s’agreugen, que allò de què més orgullosos hauríem de sentir-nos es desdibuixa, que allò que en nosaltres és més gran corre el risc de ser oblidat. I ens unim al salmista per clamar també nosaltres al Senyor que no volem perdre de vista el seu amor per nosaltres. Perquè, tot i que l’amor de Déu per nosaltres és perfecte, de vegades és imperfecta i limitada la nostra percepció d’aquest amor.

«El primer pas que Déu fa cap a nosaltres és el d’un amor que s’avança i és incondicional. Déu estima primer. Déu no ens estima perquè en nosaltres hi hagi alguna raó que susciti amor. Déu ens estima perquè ell mateix és amor, i l’amor tendeix per la seva naturalesa a difondre’s, a donar-se. Déu tampoc no uneix la seva bondat a la nostra conversió: més aviat aquesta és una conseqüència de l’amor de Déu»^[4]. Necessitem conservar fresques en la memòria les intervencions del Senyor en la nostra vida i en cadascun dels nostres dies. Així resa una de les col·lectes del formulari de la Missa per donar gràcies a Déu: «Oh Déu, origen de tots els béns, de qui prové tot el que tenim i som; ensenyeu-nos a reconèixer els beneficis del vostre amor immens i a estimar-vos sincerament amb tota l'ànima»^[5]. L’acció de gràcies ens permet descobrir que, també enmig de la fam i la set del desert, el Senyor continua vetllant per nosaltres. Cultivar aquesta memòria agraïda ens ajuda a recuperar la vida quan notem que se’ns esgota. Podem demanar a la Mare de Déu que sapiguem acollir l’amor incondicional del seu Fill, que ens sosté i ens protegeix contínuament en el nostre caminar terrenal.

^[1] Francesc, Audiència, 22-X-2014.

^[2] Sant Josepmaria, Forja, n. 630.

^[3] Sant Josepmaria, Lleialtat a l’Església, n. 4, a Estimar l’Església.

^[4] Francesc, Audiència, 14-VI-2017.

^[5] Missal Romà, Missa per donar gràcies a Déu B, Col·lecta.