JESÚS CONEIXIA profundament els apòstols. Havia passat amb ells llargues hores parlant, caminant i resant. Era conscient de les il·lusions i de les pors que ocupaven els seus cors. Encara que algun volgués aparentar davant seu una manera de ser que no corresponia amb la seva personalitat, Jesús sabia quines eren les virtuts i els defectes de cadascun. Potser per això, quan els va enviar a predicar, els va animar a dur a terme la seva missió fugint d’estratègies complexes i de desitjos de figurar. Per portar Jesús als cors dels altres, havien de ser «innocents com els coloms» (Mt 10, 16).

Tanmateix, de vegades pot passar que la nostra mateixa relació amb Déu sigui una mica complexa. Creiem que no acabem de descobrir el que ell vol de nosaltres, o bé ens sentim una mica apagats quan intentem parlar amb ell. Tot i que provem de pensar en els esdeveniments de la jornada o de discernir els sentiments que envaeixen el nostre cor, sembla que no aconseguim sintonitzar amb el Senyor. Aleshores desitjaríem que l’oració fos més simple, i els nostres raonaments més directes. Anhelem posseir aquesta senzillesa que és capaç d’il·luminar la ment i d’alleugerir l’ànima.

En tots els casos, convé recordar que la complicació no ve de Déu. Des que el diable va temptar Adam i Eva, continua intentant fer-nos tenir una lectura desfigurada de la realitat: juga amb les nostres pors per angoixar-nos amb el futur, o perquè imaginem intencions rebuscades en les paraules i en les accions dels altres. Aquesta és la seva trampa, i ens fa més difícil percebre on és el bé. Però Jesús ens ha mostrat que la vida cristiana és molt més senzilla del que de vegades ens imaginem. Pensem que cal fer raonaments complicats per descobrir la seva voluntat, quan en realitat es presenta en les coses ordinàries de la vida. «Ell actua sempre en la senzillesa: en la senzillesa de la casa de Natzaret, en la senzillesa del treball quotidià, en la senzillesa de l’oració»^[1].

INTENTAR entrar en la mirada de Déu a través de l’oració ens ajudarà a veure el món, i a nosaltres mateixos, amb ulls cada vegada més senzills. Saber-nos mirats per ell ens dona seguretat: entenem que Déu ens estima en la nostra veritat, en el bé del qual som capaços aquí i ara, i que tota la resta té una importància relativa. Al marge d’aquesta mirada, en canvi, sentim la necessitat d’amagar la nostra fragilitat o d’aparentar alguna cosa que no som. Qui es refugia en aquesta mirada d’amor, qui troba en Déu el seu fonament, gaudeix de la serenor dels senzills, perquè no depèn de les moltes circumstàncies que, al capdavall, escapen al seu control, o que ja no podem canviar. «Som de la veritat —diu sant Joan— i davant de Déu mantindrem en pau la nostra consciència» (1 Jn 3, 19).

Sant Josepmaria resumia en dues paraules els motius que té un cristià per fer oració: «conèixer-lo i conèixer-te»^[2]. En efecte, els nostres moments de conversa amb Déu són el moment adequat per guanyar aquesta visió serena dels problemes i de nosaltres mateixos, perquè el cabdell dels nostres pensaments es pugui desfer amb la gràcia divina. En aquest camí, també ens ajudaran les orientacions que puguem rebre en l’acompanyament espiritual o en els mitjans de formació. Confiar en algú que ens coneix pot servir-nos per des complicar la realitat i per treure importància a aquesta veu interior que moltes vegades s’entesta a retorçar els nostres pensaments.

Sant Josepmaria assenyalava que un tret de la formació cristiana que s’ofereix a l’Opus Dei és precisament la senzillesa: «La nostra ascètica té la senzillesa de l’evangeli. La complicaríem si fóssim complicats, si deixéssim el cor fosc»^[3]. Tota l’ajuda externa que rebem ens porta, generalment, a acceptar-nos tal com ens ha fet Déu. Així comprenem el bé concret que podem fer avui i ara, sense pensar que necessitem una realitat diferent per ser sants.

LA DIFICULTAT per ser senzill i abandonar-se en les mans de Déu pot tenir diverses causes relacionades amb la nostra manera de ser: el perfeccionisme, que porta a la frustració per no assolir els objectius proposats i a la paràlisi per la por d’equivocar-se; el sentimentalisme, que es guia principalment per la primera i superficial ressonància que alguna cosa genera en el nostre interior; el voluntarisme, que reflexiona poc i troba satisfacció en un simple compliment… A més, el ritme de treball no sempre facilita la situació: en poder fer més coses cada dia, augmenten les decisions que hem de prendre; les prioritats no sempre es presenten amb una claredat neta; la competitivitat social de vegades introdueix ambicions que acaben pesant en l’ànima… Desitjaríem viure una vida senzilla, però sembla que la realitat és massa complicada per permetre’ns-ho.

Davant aquest panorama, sant Josepmaria ens convida a ocupar-nos del present, que és el temps oportú de la nostra santedat. Al cap i a la fi, l’ara és l’únic temps en què podem rebre la gràcia de Déu: «Porta’t bé «ara», sense recordar-te d’«ahir», que ja ha passat, i sense preocupar-te per «demà», que no saps si ha d’arribar per a tu»^[4]. En efecte, el passat o el futur poden acabar convertint-se en pesos que ens impedeixen discernir clarament la voluntat del Senyor. Ell mateix ens diu: «No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps» (Mt 6, 33).

Concentrar-nos en una tasca, sense aturar-nos excessivament a valorar què pensaran els altres o quins efectes tindrà en la nostra vida, ens ajudarà a enfocar la voluntat i a treure més profit dels propis talents. Sens dubte, també cal sospesar els esdeveniments viscuts i planificar el futur, però això no ha d’impedir que, de la mà de Déu, ens concentrem a estimar aquí i ara, perquè l’amor només el podem donar i rebre en aquest instant. La Mare de Déu, que es va abandonar amb senzillesa als plans de Déu, ens podrà ajudar a viure cada moment com l’instant precís per estimar Déu i els altres.

^[1] Francesc, Homilia, 16-III-2020.

^[2] Sant Josepmaria, Camí, n. 91.

^[3] Cf. Cuadernos 3, p. 149 (AGP, biblioteca, P07).

^[4] Sant Josepmaria, Camí, n. 253.