JESÚS es troba amb els apòstols. Després que Pere l'hagi confessat com a Messies i Fill de Déu, el Senyor comença a parlar del que l'espera en pujar a Jerusalem: el sofriment que li causaran els ancians, els grans sacerdots i els escribes, la condemna a mort i, finalment, la seva resurrecció al tercer dia (cfr. Mt 16, 21). Els apòstols, però, no arriben a comprendre el sentit d'aquestes paraules. Han vist Jesús fer miracles i manifestar un poder que supera les forces de la natura. Potser esperaven una victòria clara del seu Mestre, que alliberés Israel del domini romà i instaurés un regne ple d'esplendor, com en temps de Salomó. Però aquestes expectatives xocaven frontalment amb l'anunci de la creu: ¿com podia acabar així el Messies?

Els apòstols continuen jutjant segons els criteris del món i necessiten renovar els seus vells plantejaments (cfr. Rm 12, 2). El dolor, la malaltia o la solitud solen percebre's avui com a mals que cal evitar a qualsevol preu. Certament, la proposta de Crist no consisteix a buscar activament tot això. «Déu no vol el sofriment, el porta amb nosaltres i ens invita a confiar en ell de manera perseverant»^[1]. Així, ens ensenya que, fins i tot enmig d'aquelles situacions que espontàniament rebutgem, pot manifestar-se la vida nova que ell ve a regalar-nos. Com recorda Lleó XIV: «Cal passar per la passió del Crucificat per ser il·luminats per la glòria del Ressuscitat: des de sempre, en efecte, el Pare ensenya a donar la vida i el Fill, que la rep d'ell, la dona a tots amb el poder de l'Esperit Sant. Vet aquí per què precisament la creu és el signe lluminós del seu amor»^[2].

Aquesta ha estat, en paraules de sant Josepmaria, «la gran revolució cristiana: convertir el dolor en sofriment fecund; fer-ne, d’un mal, un bé. Hem desposseït el diable d’aquesta arma...; i, amb ella, conquistem l’eternitat»^[3]. Les contrarietats que apareixen en la nostra vida no tenen l'última paraula. Déu pot servir-se d'elles per treure béns inesperats i obrir horitzons nous. Això no suprimeix el dolor que experimentem, però sí que ens permet afrontar-lo amb un sentit nou, com va fer Jesús en la seva passió. Les fuetades, els cops i els insults li van causar un sofriment real, però el desig de complir la voluntat del Pare i salvar els homes el va portar a lliurar-se completament.

COM en altres ocasions, és Pere qui pren la paraula i diu en veu alta el sentiment general dels apòstols: «Déu te'n guard, Senyor! A tu això no et passarà» (Mt 16, 22). En efecte, pensa que, si Jesús és el Messies, com acabava de confirmar-los, no té sentit que mori a mans dels responsables del seu poble. I potser, encara sota la impressió de les paraules que acaba d'escoltar —«tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església» (Mt 16, 18)—, se sent autoritzat a adreçar a Crist aquell retret. El Senyor, però, li respon amb unes paraules que degueren provocar un impacte profund en l'apòstol: «Ves-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes» (Mt 16, 23). Pere ha passat de ser pedra que resistiria l'infern a ser Satanàs.

Crist es va dirigir així a Pere perquè volia fer-li canviar radicalment la manera de mirar la realitat. Volia que adquirís una sensibilitat divina davant de tot allò que el món presenta com a dolent. En efecte, la por o la desesperació sorgeixen a conseqüència de l'acció del dimoni en el món i en nosaltres, qui vol que ens allunyem de la creu de Jesús. De vegades podem cedir a la temptació de rendir-nos i de perdre la pau quan alguna cosa en la nostra vida no s'ajusta a les nostres expectatives. Sentir les coses com Déu implica, en canvi, descobrir el rostre de Crist en cada situació, tant en les alegries com en les penes. «El camí del cristià, el de qualsevol home, no és pas fàcil. Certament, en determinades èpoques, sembla que tot s’acompleix segons les nostres previsions; però això, habitualment, dura poc. Viure és enfrontar-se amb dificultats, sentir en el cor alegries i penes; i en aquesta forja, l’home pot adquirir fortalesa, paciència, magnanimitat, serenitat»^[4].

Així, quan s'acosten els moments dolorosos, podem renovar el nostre compromís de ser pedra sobre la qual es pugui edificar, com l'apòstol: aquests moments dolorosos no són circumstàncies que ens indiquen que hem fracassat en la nostra missió, sinó una oportunitat per madurar la vocació, abandonar-nos en les mans de Déu i posar en ell la nostra esperança. «En aquestes hores fosques, morint a la creu, Jesús comparteix el nostre dolor i ens revela el rostre d'un Déu compassiu, que carrega amb les nostres penes, que sofreix amb nosaltres, plora les nostres llàgrimes i roman al nostre costat amb la seva presència plena d'amor i misericòrdia»^[5].

DESPRÉS d'haver recriminat Pere, Jesús s'adreça a tots els apòstols: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi» (Mt 16, 24). Amb aquestes paraules, el Senyor va mostrar el camí del veritable deixeble: fiar-se més del Senyor que dels propis plantejaments i seguretats, sabent que això implica prendre la creu. «No es tracta només de suportar amb paciència les tribulacions quotidianes, sinó de portar amb fe i responsabilitat aquella part de cansament, aquella part de sofriment que la lluita contra el mal comporta. La vida dels cristians és sempre una lluita. La Bíblia diu que la vida del creient és una milícia: lluitar contra l'esperit dolent, lluitar contra el Mal»^[6].

Seguir Crist exigeix lluita: un combat «cos a cos»^[7] contra la presència del mal en el món i en la nostra pròpia vida. Però aquesta lluita «no és una cosa negativa ni, per tant, odiosa, sinó afirmació alegre. És un esport. El bon esportista no lluita per aconseguir una sola victòria, i al primer intent. Es prepara, s’entrena durant molt de temps, amb confiança i serenitat: ho prova una vegada i una altra i, encara que al començament no triomfi, insisteix amb tenacitat, fins a superar l’obstacle»^[8]. De la mateixa manera que l'atleta posa en pràctica tot allò que li permet guanyar i deixa de banda el que el perjudica, el cristià procura exercitar-se en allò que enforteix la seva amistat amb Déu i allunyar-se d'allò que la debilita. De vegades es tractarà de cuidar l'oració en els moments en què estiguem més cansats, de recomençar en els sagraments encara que tinguem moltes coses a fer, de servir amb més generositat les persones amb les quals ens resulta més difícil conviure o d'ordenar els afectes, sabent tallar amb tot allò que ens allunya de Déu.

I, com qualsevol esportista, quan experimentem la derrota, ens aixequem ràpidament, amb la vista posada en la propera cursa. «Per experiència personal —deia sant Josepmaria— us consta (...) que la vida interior consisteix a començar i recomençar cada dia; i veieu en el vostre cor, talment com jo en el meu, que ens cal lluitar amb continuïtat»^[9]. Hi haurà temporades en què aquesta lluita es faci més evident; d'altres, en canvi, potser no sentirem dificultats particulars. En qualsevol cas, sabem que el nostre camí a la terra consisteix a «lluitar, per Amor, fins a l'últim instant»^[10]. I en aquest camí, al costat de la creu, trobarem sempre la Verge Maria.

^[1] Lleó XIV, Vetlla de pregària, 9-VI-2026.

^[2] Lleó XIV, Homilia, 10-VI-2026.

^[3] Sant Josepmaria, Solc, n. 887.

^[4] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 77.

^[5] Lleó XIV, Vetlla de pregària, 9-VI-2026.

^[6] Francesc, Àngelus, 30-VIII-2020.

^[7] Sant Josepmaria, Solc, n. 126.

^[8] Sant Josepmaria, Forja, n. 169.

^[9] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 13.

^[10] Sant Josepmaria, En diàleg amb el Senyor, n. 83.