CESAREA de Felip està situada al nord d’Israel, prop del naixement del riu Jordà. En un dels seus viatges, Jesús es va acostar amb els apòstols fins a aquesta regió. El Senyor aprofitava els trajectes, on hi havia moments de més tranquil·litat, per modelar amb la seva paraula el cor dels deixebles. En diverses ocasions es veu com els explica les paràboles que no havien sabut desxifrar, o respon a les seves preguntes i inquietuds. És fàcil imaginar que entre ells parlarien dels esdeveniments que havien viscut al seu costat, dels miracles i signes extraordinaris dels quals havien estat testimonis. Després de tants mesos junts, els apòstols s’anaven formant una idea cada vegada més precisa del Mestre. En la proximitat del Senyor, els seus cors cercaven certeses, respostes definitives.

En aquest clima, en arribar a Cesarea, Jesús va dirigir la conversa cap a aquesta qüestió. Primer els va preguntar: «Què diu la gent del Fill de l'home? Qui diuen que és?» (Mt 16, 13). Ells li van respondre el que es comentava en els grups que es formaven després de les predicacions: que era un antic profeta o el mateix Joan Baptista, que havia ressuscitat. És a dir, el poble el considerava un personatge religiós, un més dins la llarga llista d’homes de Déu. Però, en realitat, al Senyor no li interessava tant el que es deia d’ell com el que ells, els seus amics, creien en el seu cor. Per això, tot seguit, adreçant-se personalment als dotze, els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que soc?» (Mt 16, 15).

Aquesta és la pregunta decisiva que avui podem tornar a escoltar en el nostre cor. Han passat més de dos mil anys i Jesús continua plantejant-la a cadascun dels qui som els seus deixebles: «I tu, qui dius que soc jo?». És una pregunta que no demana una resposta apresa als llibres, sinó que ha de ser personal, nascuda de l’experiència de qui segueix de prop el Senyor. Lleó XIV, en la seva primera homilia després de ser elegit Papa, comentava que avui no falten contextos «en què Jesús, encara que apreciat com a home, és reduït només a una mena de líder carismàtic o a un superhome, i això no només entre els no creients, sinó fins i tot entre molts batejats»^[1]. També per això, cada trobada amb Crist ens convida a purificar una mica més la nostra mirada i a renovar, des de dins, la fe en qui és veritablement Jesús per a nosaltres.

EN NOM de tots, després d’escoltar la pregunta de Jesús, Pere va prendre la paraula i respongué: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu» (Mt 16, 16). És una confessió de fe que, des d’aquell dia, l’Església continua repetint segle rere segle. «També nosaltres volem proclamar-ho avui amb íntima convicció: Sí, Jesús, tu ets el Crist, el Fill del Déu viu! Ho fem amb la consciència que Crist és el veritable “tresor” pel qual val la pena sacrificar-ho tot; ell és l’amic que no ens abandona mai, perquè coneix les expectatives més íntimes del nostre cor. Jesús és el “Fill del Déu viu”, el Messies promès, que va venir a la terra per oferir a la humanitat la salvació i per saciar la set de vida i d’amor que sent tot ésser humà»^[2].

La resposta de Pere no neix només de la seva intel·ligència ni de la convivència prolongada amb el Mestre. El mateix Jesús li fa veure que aquella professió de fe, en què confessa la seva divinitat, té un origen més alt: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel» (Mt 16, 17). I el Senyor aprofita aquesta manifestació de fe per confirmar Pere en la seva missió: «I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no li podran resistir. Et donaré les claus del Regne del cel» (Mt 16, 18).

La fe de Pere és, com la nostra, un do diví. No és el resultat d’un simple esforç intel·lectual, encara que compromet també la nostra raó. Déu és qui pren la iniciativa: obre les portes de la seva intimitat i ens convida a participar de la seva vida. Per això, la fe no consisteix només a acceptar una informació valuosa sobre Jesús, sinó a entrar en una relació personal amb ell, a adherir-nos a la seva persona amb tota la nostra vida. «Així, la pregunta de Jesús (…) en el fons impulsa els deixebles a prendre una decisió personal en relació amb ell. Fe i seguiment de Crist estan estretament relacionats. I, com que suposa seguir el Mestre, la fe s’ha de consolidar i créixer, fer-se més profunda i madura, a mesura que s’intensifica i s’enforteix la intimitat amb Jesús. També Pere i els altres apòstols van haver d’avançar per aquest camí, fins que la trobada amb el Senyor ressuscitat els va obrir els ulls a una fe plena»^[3].

EN EL MARC d’aquesta conversa, Jesús parla de l’Església. La compara amb un edifici en què Pere —i, amb ell, els altres apòstols— té un paper insubstituïble com a fonament visible, perquè rep de Déu el poder de lligar i deslligar a la terra i al cel. El Senyor vol construir la seva Església sobre la roca de la fe d’aquests homes. A primera vista, no sembla un fonament prou sòlid; però Déu ha volgut fer-ho així. Tanmateix, l’Església no és una simple institució humana, com tantes altres: és i continua essent de Crist. Assistida des dels seus inicis per l’ajuda de Déu, U i Tri, no viu de si mateixa ni per a si mateixa. Com no es pot separar el cap del cos, tampoc no es pot separar Crist de l’Església.

Jesús s’hi refereix com «la meva Església». L’Església és de Jesús, no és nostra. El seu origen no és en una decisió de Pere o dels seus companys. Encara que ells en siguin pilars indispensables, és Déu qui l’ha fundada i qui la sosté en el temps. De Crist rep la vida; ell l’alimenta i l’enforteix. No és l’Església d’un Papa concret ni d’un grup de persones; tampoc no pertany a un determinat corrent ideològic o a un territori particular. És l’Església de tots els pobles, una Església que no s’identifica en exclusiva amb cap nació ni cultura.

«L’Església ets tu —explicava sant Josepmaria—, i soc jo, i és aquell que tinc al costat... Tots som Església»^[4]. Els deixebles de Jesús caminem junts, en la comunió de la seva Església, seguint els passos de Crist. «L’Església es això: Crist present entre nosaltres; Déu que ve devers la humanitat per salvar-la cridant-nos amb la seva revelació, santificant-nos amb la seva gràcia, sostenint-nos amb la seva ajuda constant, en els petits i grans combats de la vida diària»^[5]. A la Mare de Déu li podem demanar una fe com la de Pere, perquè tots en l’Església donem testimoni que Jesucrist és el Salvador de tots els homes i la font viva de la nostra esperança.

^[1] Lleó XIV, Homilia, 9-V-2025.

^[2] Benet XVI, Àngelus, 24-VIII-2008.

^[3] Benet XVI, Homilia 21-08-2011.

^[4] Sant Josepmaria, Apunts d’una tertúlia (1972).

^[5] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 131.