QUAN els israelites van acampar davant del Sinaí, Moisès va començar a pujar a la muntanya per parlar amb Déu. El Senyor, que havia estat testimoni dels dubtes i de les dificultats que va passar Israel després de fugir d'Egipte, li va confirmar l'aliança que havia establert amb la seva gent: «Ara, doncs, si escolteu la meva veu i observeu la meva aliança, sereu la meva heretat preferida entre tots els pobles, ja que tota la terra és meva: sereu per a mi un reialme sacerdotal i una nació santa». I com a mostra de la predilecció que sentia per ells, va recordar el que havien viscut recentment: «Vosaltres heu vist com he tractat els egipcis, com us he portat igual que l'àguila porta els aguilons sobre les ales i us he conduït fins a mi» (Ex 19, 2-6a).

Fent una mirada enrere en la nostra vida, podem recordar alguns moments en què hem notat especialment la presència de Déu; circumstàncies en què la seva proximitat se'ns ha fet més palesa i que potser ens han omplert d'una felicitat inigualable. Aquests records tal vegada contrasten com situacions recents o actuals. Com el poble d'Israel, també passem per temporades de deserts: esdeveniments que ens han cansat o contrarietats que ens han robat l'esperança.

Déu, que coneix aquestes dificultats, ens convida a adreçar la nostra mirada a la seva acció salvadora, per confiar en els molts miracles que ja ha fet a favor nostre, així com en les vegades que ens ha alliberat, com a Israel, de l'esclavitud. «Ens demana que revivim aquest moment, aquesta situació, aquesta experiència en la qual vam trobar el Senyor, vam sentir el seu amor i vam rebre una mirada nova i lluminosa sobre nosaltres mateixos, sobre la realitat, sobre el misteri de la vida»^[1] . Com el poble escollit, necessitem alimentar l'esperança amb la memòria i el record de l'acció de Jesús en la nostra ànima. «Si recuperes el primer amor, l'astorament i l'alegria de la trobada amb Déu, aniràs cap endavant»^[2].

JESÚS va venir a la terra per salvar tots els homes. Per això, no pot evitar compadir-se quan veu que la gent es troba extenuada o abandonada, ja que no té ningú a qui recórrer. Al Senyor li agradaria arribar a cadascuna de les persones que el busquen. Amb aquesta finalitat, vol comptar amb la mediació d'altres pastors que, com Ell, tinguin el desig de cuidar les ovelles que es troben disperses per tot el món. Per aquest motiu s'adreça als deixebles i els diu: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors» (Mt 9, 37-38).

El Senyor compta amb cadascun de nosaltres per saciar la set de Déu de les ànimes, per anunciar la Bona Nova de la salvació. I aquesta és una missió que requereix una mirada de compassió, com la que va tenir Jesús: una mirada que no exclou ningú i que porta a lliurar-se amb valentia i sense reserves. Cada dia podem transmetre l'Evangeli als altres, principalment a través de la nostra vida autèntica plena d'alegria, d'interès, de caritat que acull la realitat del proïsme. «Esquinça el cor aquell clam —¡sempre actual!— del Fill de Déu, que es plany perquè les messes són moltes i els treballadors són pocs. —Aquest crit ha sortit de la boca de Crist, perquè tu també el sentis: ¿com li has respost fins ara?, ¿pregues, almenys cada dia, per aquesta intenció?»^[3].

QUAN Crist va enviar els apòstols a proclamar l'arribada del regne del cel i a fer curacions, els digué: «No us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana. Aneu més aviat a les ovelles perdudes d'Israel» (Mt 10, 5-6). Certament, això no significava que només els jueus poguessin acollir la Bona Nova. Més endavant Jesús predicarà a Samaria i els gentils rebran la fe. Però el Senyor va voler que, en primer lloc, l'anunci de salvació arribés al seu poble en virtut de l'aliança que va establir amb ell. D'aquesta manera, l'Israel renovat seria el germen del nou poble de Déu.

Crist també ens crida a anunciar l'Evangeli, en primer lloc, a les persones que ens són més properes: la nostra família, els nostres amics i companys de feina... Déu ha volgut que ens santifiquem i ens salvem «no pas aïlladament, sinó sense cap connexió dels uns amb els altres, sinó constituint un poble que el confessés en la veritat i el servís santament»^[4]. Per això vivim segons l'Evangeli quan procurem que les persones que ens acompanyen en la nostra vida puguin conèixer l'alegria del missatge cristià. «Ningú no se salva sol, com un individu aïllat, sinó que Déu ens atrau tenint en compte la complexa trama de relacions interpersonals que s'estableixen en la comunitat humana»^[5].

Les mares ocupen un lloc especial en tota família. Elles no dubten a fer el que calgui pel bé dels seus fills. L'Església és un poble que també compta amb una mare: Maria. Ella ens ajudarà a viure sense càlculs la nostra missió d'apòstols, sabent testimoniar amb la nostra pròpia vida l'alegria de l'Evangeli.

^[1] Francesc, Homilia, 8-IV-2023.

^[2] Ibíd.

^[3] Sant Josemaría, Forja, n. 906.

^[4] Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l'Església, 9.

^[5] Francesc, Gaudete et Exsultate, n. 6.