L'EVANGELISTA sant Lluc fa notar que Jesús gaudia d'una «admiració general» (cf. Lc 9, 43). No és difícil imaginar les causes d'aquesta reputació. D'una banda, el Senyor parlava amb una autoritat i un carisma que atreien les multituds. A més, els seus ensenyaments no es reduïen a meres paraules, sinó que anaven acompanyats d'obres. Els miracles afirmaven el seu origen diví, i la seva manera de viure reflectia la misericòrdia de Déu. Ningú que veia Jesús podia quedar-se indiferent davant la riquesa de la seva personalitat i el tresor de les seves paraules.

Aquella profunda impressió que Jesús deixava en els seus deixebles també l'ha deixada en nosaltres; és un sentiment que, gràcies a Déu, es renova en moments concrets, però voldríem que estigués sempre present. L'admiració consisteix a mirar amb ulls nous allò que s'estima, perquè no hi ha amor que no tingui gust de novetat. Una persona enamorada no es cansa de contemplar l'estimat; no tant per un afany de curiositat, sinó per un desig de continuar apreciant tota la seva riquesa. Precisament en això consisteix la vida contemplativa: saber que Jesús és a prop i no cansar-nos d'entrar en el seu misteri.

Com tota relació, la vida d'oració és un camí en el qual s'avança a poc a poc. «Primer una jaculatòria, i després una altra, i una altra… fins que aquest fervor sembla insuficient, perquè les paraules resulten pobres»^[1]. L'objectiu és abandonar-nos en les seves mans i deixar que sigui ell qui ens conquisti: «i es fa pas a la intimitat divina, en un esguard posat en Déu sense descans i sense cansar-se. Aleshores vivim talment com captius, com presoners. Mentre duem a terme amb la major perfecció possible, dins de les nostres equivocacions i limitacions, les tasques pròpies de la nostra condició i del nostre ofici, l’ànima té ànsia d’escapar-se. Se’n va cap a Déu, com el ferro atret per la força de l’imant»^[2].

ENS POT sorprendre la manera en què Jesús reacciona davant l'admiració que despertava. En lloc de complaure's davant les seves mirades atònites, els parla de la Creu, com fent veure que la veritable contemplació no pot separar-se d'una profunda purificació interior: «Graveu bé aquestes paraules dins vostre: el Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes» (Lc 9, 44).

Crist deixa clar, en innombrables ocasions, que «no es pot reduir la fe a sucre que endolceix la vida»^[3]. Potser alguns dels que seguien Jesús ho feien amb el desig que els assegurés una existència una mica més còmoda o simplement per sentir-se part del grup guiat per un profeta famós. Però aquest no era el missatge de Crist: l'amor autèntic va de la mà de la veritat, de la realitat, i no pot desentendre's del dolor. «No oblideu —escrivia sant Josepmaria— que estar amb Jesús és, segurament, topar-se amb la seva Creu. Quan ens abandonem en les mans de Déu, és freqüent que Ell ens permeti d’assaborir el dolor, la soledat, les contradiccions, les calúmnies, les difamacions, les burles, per dins i per fora: perquè vol conformar-nos a la seva imatge i semblança»^[4].

Contemplar el rostre de Crist, endinsar-nos en el misteri del seu amor, significa descobrir els missatges de les seves ferides, obrir-se al dolor del seu cor, també en les persones que sofreixen prop nostre. Per això, l'oració contemplativa, que és «la respiració de l'ànima i de la vida»^[5], requereix la mortificació interior: aquesta lluita serena, però decidida, per tenir tots els nostres sentits lliures per posar-los en Jesús i experimentar les coses tal com les experimenta ell. Si la nostra oració ens uneix a Crist, ens unirà també als problemes del món i els assumirà des de la perspectiva de Déu.

«PERÒ ELLS no entenien què volia dir. Els era amagat el significat d'aquestes paraules. I tenien por de fer-li preguntes sobre això» (Lc 9, 45). La multitud que envoltava Jesús va quedar desconcertada en sentir les seves paraules sobre la Creu. Els semblava estrany que algú que havia demostrat posseir un poder tan elevat, que fins i tot era capaç de ressuscitar els morts, els parlés del seu dolorós final. No podien comprendre que Jesús, enmig del seu palpable triomf, descrivís la seva futura derrota. Les seves paraules semblaven contradir l'ambient general d'alegria i d'esperança.

Tanmateix, en lloc de comentar les seves discrepàncies amb Jesús, aquelles persones «tenien por de fer-li preguntes sobre això» (Lc 9, 45). L'admiració que sentien pel Senyor resultà ser, moltes vegades, una barreja de coneixement superficial i reverència temorosa. Jesús, tanmateix, els convida a fer que aquella contemplació no sigui només la impressió d'un moment passatger, l'emoció d'un instant, sinó que generi un canvi profund en les seves vides: els ofereix comprendre tota l'existència com un diàleg amb Déu.

Aquesta unió del nostre cor amb el de Crist ens permet contemplar amb ulls nous el món. Descobrim, fins i tot entre les ombres de la història i de la nostra pròpia biografia, una guspira de la llum divina. «Jesús ha estat mestre d'aquesta mirada. En la seva vida no han faltat mai els temps, els espais, els silencis, la comunió amorosa que permet a l'existència no ser devastada per les proves inevitables, sinó de custodiar intacta la bellesa»^[6]. Maria, mestra d'oració, ens pot obtenir la gràcia de tenir un cor contemplatiu com el seu.

^[1] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 296.

^[2] Ibíd.

^[3] Francesc, Homilia, 15-IX-2021.

^[4] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 301.

^[5] Benet XVI, Audiència, 25-IV-2012.

^[6] Francesc, Audiència, 5-V-2021.