SANT PAU recordava sovint, quan s’adreçava als primers cristians de Roma, la grandesa de l’amor de Déu: «Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra? (...). Qui ens separarà de l’amor de Crist?» (Rm 8, 31.35). L’apòstol estava convençut que res no ens podia apartar de l’amor diví, encarnat en Crist Jesús, perquè l’havia experimentat personalment. I aquesta confiança en Déu prové de saber, per la fe, que ell és creador provident que no ens deixa mai de la mà: la seva misericòrdia omple la terra, la seva fidelitat arriba fins al cel (cf. Sl 36, 6). Aquesta mateixa experiència interior el feia exclamar a sant Agustí: «Tota la meva esperança rau només en la teva gran misericòrdia».[1]
«Mantindré per sempre el meu amor, la meva aliança amb ell serà perpètua. Establiré per sempre la seva dinastia, el seu tron durarà com el cel» (Sl 89, 29-30), diu Déu en el salm. Sorprenentment, en la litúrgia de la paraula aquest text acompanya la narració en què el regne de Judà abandona el temple per servir els ídols: va passar que el poble elegit va buscar una seguretat humana, el triomf temporal, l’orgull del poder per sobre del que és just. Finalment, són vençuts per un exèrcit molt inferior al seu i abandonats al deshonor públic.
El nostre amor a Déu no està condicionat per un triomf personal o per l’arribada de certes condicions al món en què vivim. Recordant les paraules de Crist, volem fer el bé perquè «així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel» (Mt 5, 16). Aquesta llum que podem oferir és una petita línia, una referència discreta, que Crist va comparar a una petita llavor: la d’un Déu que busquem tots i que és misericòrdia.
JESÚS ENS diu: «Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner» (Mt 6, 24-25). Amb aquest ensenyament, el Senyor ens posa en guàrdia davant la possibilitat de deixar-nos enganyar pel poder aparent dels diners; aquest poder que ens fa creure que som amos de la creació i posseïdors de les persones. Així, en realitat, acabem esclaus del nostre egoisme, a canvi d’unes pobres quincalles que ens impedeixen veure la grandesa de l’amor de Déu.
Podem demanar a Déu que il·lumini el nostre enteniment per discernir sobre com hem d’actuar en tota circumstància: en la nostra feina, en la vida familiar, en les nostres aficions o interessos, de manera que en la nostra vida tot estigui orientat a deixar-nos estimar per Déu. De vegades passarà que la nostra preocupació, sense que ens n’adonem, es desviarà per camins que ens portaran a prioritzar la seguretat del terreny, que també ofereix la glòria humana. Per això Jesús ens recorda: «No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. (...) Qui de vosaltres, per més que s’hi esforci, pot allargar d’un sol instant la seva vida?» (Mt 6, 25.27).
Fins i tot als qui es dediquen amb intensitat a activitats apostòliques els pot passar que, per un excés d’interès humà, es desorienti la finalitat per la qual actuen. Deia sant Josepmaria que «l’èxit o el fracàs real d’aquestes labors depèn que, essent humanament ben fetes, serveixin o no perquè tant els qui realitzen aquestes activitats com els qui se’n beneficien, estimin Déu, se sentin germans de tots els altres homes i manifestin aquests sentiments en un servei desinteressat a la humanitat».[2] No podem servir diversos senyors. La vida cristiana, d’alguna manera, es pot resumir en una purificació constant de la nostra adoració, de manera que s’adreci cada vegada més a Déu i, només a través seu, a estimar les coses de la terra.
NO PODEM negar que al món també hi ha la presència del mal. «Si els seus fills s’apartaven de la llei i no seguien els meus decrets —exclama el Senyor a través del salmista—, si violaven els meus preceptes i no guardaven els meus manaments, els demanaré comptes de les seves culpes, castigaré amb flagells els seus pecats; però persistiré en el meu amor, no em desdiré de la meva fidelitat» (Sl 89, 31-34). El coneixement de Déu que hem adquirit per la fe ens porta a confiar sempre que ell no ens abandona mai. «La nostra fidelitat no és més que una resposta a la fidelitat de Déu. Déu que és fidel a la seva paraula, que és fidel a la seva promesa».[3]
«Els mals del nostre món —i els de l’Església— no haurien de ser excuses per reduir la nostra donació i el nostre fervor. Mirem-los com uns desafiaments per créixer. A més, la mirada creient és capaç de reconèixer la llum que sempre vessa l’Esperit Sant enmig de la foscor, sense oblidar que “on va abundar el pecat va sobreabundar la gràcia” (Rm 5, 20)».[4] Una resposta de fe és precisament la nostra actitud optimista, perquè sabem que Déu és el Senyor del món, és qui té tot el poder, i que tot mal pot ser vençut amb sobreabundància de bé.
Algunes circumstàncies ens poden fer dubtar de les nostres capacitats i de la nostra disposició; i farem bé, perquè coneixem la debilitat personal. Tanmateix, no es pot dubtar de Déu, de la seva acció poderosa, tot i que discreta, ni dels seus designis de santedat per a cadascun de nosaltres. Els apòstols Pere i Pau ens animen a estar ferms en aquesta convicció: «La fe és base de la fidelitat. No confiança vana en la nostra capacitat humana, sinó fe en Déu, que és fonament de l’esperança (cf. He 11, 1)».[5] El Senyor ens diu en l’Evangeli: «Busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més» (Mt 6, 33). Maria es va obrir sempre a l’obra divina, va ser plena de gràcia: aquest és el secret per vèncer el mal amb el bé de Déu.
[1] Sant Agustí, Confessions, núm. 10.
[2] Sant Josepmaria, Converses, núm. 31.
[3] Francesc, Homilia, 15.IV.2020.
[4] Francesc, Evangelii Gaudium, núm. 84.
[5] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 19.III.2022, núm. 7.