PROBABLEMENT, un dels episodis més desconcertants per als apòstols va ser l’anunci de la Passió per part de Jesús. No entenien per què el Mestre, que feia grans miracles i movia la gent, deia de si mateix que seria entregat als grans sacerdots, fuetejat i condemnat a mort (cf. Mc 10, 32-45). Potser alguns ho van considerar un disbarat: «Per què Jesús anticipa una cosa tan terrible? Si sap que passarà això, per què no se les enginya per esquivar aquest tràgic final?». Aquestes preguntes també ens les fem nosaltres quan experimentem l’esquinç del dolor, tant físic com espiritual o una barreja de tots dos. Efectivament, moltes vegades no comprenem per què Déu permet que passin desgràcies al món i a la nostra vida. I podem considerar, com els apòstols, que el més lògic seria que el Senyor fes tot el possible perquè no es produïssin.

No hi ha una resposta que pugui satisfer plenament aquestes preguntes: el sentit del dolor sempre serà, en bona part, un misteri. Tanmateix, podem dirigir la nostra mirada a la Passió, com aprenem dels sants. Potser hauria estat més lògic que Déu, per redimir-nos del pecat, hagués fet una demostració de força per acabar amb les injustícies i el mal. Tanmateix, ho va fer a través del fracàs de la creu: «Permet que el mal s’acarnissi amb ell i se’l carrega al damunt per vèncer-lo».^[1] I just quan tot semblava perdut, quan ja havien passat tres dies de la seva mort, Déu hi intervé i ressuscita el seu Fill. La llavor de la salvació arrela segons els temps i els modes de la providència. «Jesús, que va triar passar per aquest camí, ens crida a seguir-lo pel seu mateix camí d’humiliació. Quan en certs moments de la vida no trobem un camí de sortida per a les nostres dificultats, quan precipitem en la foscor més densa, és el moment de la nostra humiliació i despulla total, l’hora en què experimentem que som fràgils i pecadors. És precisament llavors, en aquell moment, quan no hem d’ocultar el nostre fracàs, sinó obrir-nos confiats a l’esperança en Déu, com va fer Jesús».^[2]

L’ANUNCI de la Passió contrasta amb els desitjos dels apòstols. Jesús parla de dolor i de derrota. En canvi, Jaume i Joan s’apropen a ell i li demanen: «Concedeix-nos de seure amb tu a la teva glòria l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra» (Mc 10, 37). Tanmateix, el Senyor no els retreu aquestes aspiracions. Encara més, pot ser comprensible voler imaginar que fins i tot va sentir certa satisfacció, ja que d’alguna manera els dos germans havien entès que no hi ha una ambició més gran que la de passar tota la vida al seu costat. Però alhora els replica: «No sabeu què demaneu. Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?» (Mc 10, 38). Jesús té paciència i dialoga amb els apòstols perquè vagin entenent cada vegada millor la vida que els espera en seguir el seu camí. No tot serà tan senzill com en aquells moments. Davant dels miracles constants i l’entusiasme de la gent, potser pensaven que no els podria passar res de dolent. Per això, el Senyor corregeix el plantejament dels deixebles: en un món marcat pel pecat i per l’influx de les forces del diable, no hi ha glòria sense creu.

Jaume i Joan contesten sense dubtar a la pregunta de Crist: «Sí que podem» (Mc 10, 39). Probablement no eren del tot conscients del que acabaven de dir. Com un enamorat, es devien sentir capaços de fer les bogeries que fossin necessàries per assolir l’amor que donava sentit a les seves vides. I Jesús, en efecte, reconeix que serà així: «Prou que beureu la copa que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat» (Mc 10, 39). Tot i que en alguns moments els apòstols no siguin fidels, i fins i tot cedeixin a les insídies del maligne, al final acabaran bevent aquest calze i donaran la seva vida per l’Evangeli. Encara que la foscor tingui la seva hora en l’existència humana, el Senyor venç la mort i és senyor de la història. «No és cap presumpció afirmar possumus! —deia sant Josepmaria—. Jesucrist ens ensenya aquest camí diví i ens demana que l’emprenguem, perquè Ell l’ha fet humà i assequible a la nostra flaquesa. És per això, que s’ha abaixat tant».^[3] Jesús no només ens dona exemple, sinó que ens acompanya en tot moment i ens dona la seva gràcia perquè, com els apòstols, puguem beure el calze que ens porta a accedir a les fonts de la glòria.

ELS ALTRES apòstols es van indignar davant de la pregunta de Jaume i Joan. Potser alguns els van retreure que es preocupessin de buscar la glòria quan Jesús acabava d’anunciar la seva condemna a mort. Però és possible que d’altres sentissin una altra mena d’indignació, la de sentir que a d’altres els vagi millor, ja que potser també ambicionaven un lloc proper al Mestre en la glòria, i aquests dos s’hi estaven anticipant. Jesús, coneixent aquests pensaments, els va reunir a tots i els va dir: «Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l’esclau de tots» (Mc 10, 43-44).

El Senyor va trencar així els esquemes dels apòstols. La grandesa no la dona ni el poder ni el reconeixement, sinó el desig de servir i la seva realització efectiva. El criteri pel qual algú és gran a ulls de Déu no és per la seva capacitat d’influir o de dominar, sinó per l’amor amb què tracta els altres i que es concreta en el servei. Aquesta és la lògica que fa de la nostra existència un signe de la bellesa i de l’alegria de viure al costat de Jesús: fer servir els talents que ell ens ha donat per fer feliços els qui ens envolten. Per tant, podem pensar: en quina mesura el que faig és expressió —en la motivació o en la manera de fer-ho— d’un gest de caritat, de servei?

El beat Àlvar del Portillo recordava en una ocasió un aspecte de la vida de sant Josepmaria: «Quantes vegades he sentit dir al Pare: “El meu orgull és servir!”. Aquest orgull de servir els altres —ànima sacerdotal— ens l’ha inculcat el Pare de mil maneres diferents: amb la seva predicació constant, i amb innombrables fets concrets, grans i petits; com el de no deixar-se ajudar en les coses de cada dia, repetint les paraules de Jesús: “Non veni ministrari, sed ministrare” (no he vingut a ser servit, sinó a servir); o el de fer gravar o escriure, en làpides o en pantalles: “Per a servir, servir”».^[4] La Mare de Déu també va tenir aquest orgull de servir —«Soc l’esclava del Senyor»— que la va portar a ser feliç i a conquerir Déu mateix: «El meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa» (Lc 1, 47-48).

^[1] Francesc, Audiència, 16.IV.2014.

^[2] Ibídem.

^[3] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 15.

^[4] Beat Àlvar del Portillo, Instrucció maig de 1935 / 14.IX.1950, nota 14.