«EN LES benaurances, Jesucrist ens ofereix les claus que ens obren les portes del cel… i de la felicitat en aquesta terra»^[1]. Tanmateix, al nostre cor li costa creure que trobarà goig en la pobresa, en la fam, en el plor o en la persecució. El Senyor insisteix a emprar dos verbs molt expressius per indicar la meta d’aquest trajecte: «alegreu-vos» i «feu festa» (Lc 6, 23).

Aquestes contradiccions aparents ens conviden «a reflexionar sobre el significat profund de tenir fe, que consisteix a fiar-nos totalment del Senyor. Es tracta d’enderrocar els ídols mundans per obrir el cor al Déu viu i veritable; només ell pot donar a la nostra existència aquesta plenitud tan desitjada i, tanmateix, tan difícil d’assolir. N’hi ha molts, també en els nostres dies, que es presenten com a dispensadors de felicitat (...). I aquí és fàcil caure sense adonar-se’n en el pecat contra el primer manament, la idolatria, reemplaçant Déu per un ídol. La idolatria i els ídols semblen coses d’altres temps, però en realitat són de tots els temps!»^[2].

«Déu vol obrir-nos —comenta el prelat de l’Opus Dei— un panorama de grandesa i de bellesa, que potser s’amaga als nostres ulls. Cal confiar en ell, fer un pas cap al seu encontre i treure’ns la por de pensar que, si ho fem, perdrem moltes coses bones de la vida. La capacitat que té de sorprendre’ns és molt més gran que qualsevol de les nostres expectatives»^[3]. Això no vol dir que la vida cristiana consisteixi a acumular sofriment a la terra per poder gaudir després del cel; Jesús ens vol feliços també aquí, però no vol que la nostra felicitat depengui de l’efímer, d’allò que passa ràpidament, sinó d’allò realment veritable, de l’únic que és capaç d’assaciar la nostra set d’infinit.

SI RECORDEM l’anunci de l’arcàngel Gabriel a Maria, «podem dir que la primera paraula del Nou Testament és una invitació a l’alegria: “alegra’t”, “exulta”. El Nou Testament és realment “Evangeli”, “bona notícia” que ens porta alegria. Déu no és lluny de nosaltres, no és desconegut, enigmàtic, potser perillós. Déu és a prop nostre»^[4]. Aquesta irrupció d’una nova alegria en el món recorre tot l’Evangeli i troba un punt revelador en les Benaurances. Jesús és qui comprèn millor la novetat del que està dient. Per això, si fem memòria dels moments que ens han fet feliços de debò, potser podrem descobrir que no sempre estan fonamentats en la riquesa, el plaer o la comoditat.

«L’alegria no és l’emoció d’un moment: és una altra cosa! La veritable alegria no ve de les coses, de tenir, neix de l’encontre, de la relació amb els altres; neix de sentir-se acceptats, compresos, estimats, i d’acceptar, comprendre i estimar»^[5]. És lògic que de vegades identifiquem aquella alegria que ens promet Jesús com una cosa que s’esdevindrà en el futur. Tanmateix, les seves paraules són eficaces també avui, en la nostra vida quotidiana. Qui es refia de Déu està més preparat per deixar-se estimar. Qui es refia de Déu està més ben disposat a fer que les contrarietats siguin un record continu que la veritable felicitat només la trobem en la companyia divina.

Com a fills de Déu, creats a la seva imatge, no aspirem a una felicitat finita, sinó a participar de la mateixa felicitat del nostre Pare del cel. Jesús ens ha promès que el seu únic interès és que la seva alegria sigui en nosaltres perquè la nostra alegria sigui completa (cf. Jn 15, 11). Per això, el primer que està entestat en la nostra pròpia felicitat és el mateix Déu, i això ens omple de consol.

QUIN ÉS el principal obstacle de la nostra alegria? Amb la fe podem afirmar que l’únic mal que ens pot portar a la tristesa és el pecat. Les altres desgràcies ho són en la mesura que encara no jutgem les coses des del punt de vista de Déu. «El Senyor ens vol feliços —deia sant Josepmaria—. Jo veig els meus fills sempre alegres, amb una alegria sobrenatural, amb quelcom tan íntim que és compatible amb els dolors i amb les contradiccions d’aquesta vida nostra a la terra»^[6]. Com assenyala també sant Joan Crisòstom: «A la terra fins i tot l’alegria sol acabar en tristesa; però per a qui viu segons Crist, fins i tot les penes es transformen en goig»^[7].

Potser podríem pensar alguna vegada que mereixem una mica de tristesa, per la nostra manca de correspondència. No obstant això, aquest plantejament assumeix que només podem ser feliços si hem complert a la perfecció tot el que ens hem proposat. Mentre estem en camí d’identificar-nos amb Jesucrist, l’alegria a la qual ens crida el Senyor «no es recolza en les nostres virtuts: no és vana satisfacció personal, sinó que s’edifica sobre la mateixa feblesa i debilitat humana. Conèixer la pròpia debilitat, experimentar la presència de l’adversitat dins nostre, pot i ha de donar pas a l’alegria»^[8]. Com repetia el fundador de l’Opus Dei: «Estigueu-ne segurs: Déu no vol les nostres misèries, bé que no les desconeix, i compta justament amb aquestes febleses perquè ens fem sants»^[9].

La veritable alegria només es pot trobar en l’amor infinit i immerescut que Déu ens ofereix. I la nostra mare Maria va acollir incondicionalment en el seu si el Senyor. Per això, és capaç d’afirmar, plena d’humilitat, que «totes les generacions em diran benaurada» (Lc 1, 48). A ella li podem demanar que ens faci percebre i gaudir d’aquesta mateixa alegria.

^[1] Mons. Fernando Ocáriz, A la luz del Evangelio, p. 69.

^[2] Francesc, Àngelus, 17-II-2019.

^[3] Mons. Fernando Ocáriz, “Dejarse sorprender por un Padre bueno”, 25-I-2019.

^[4] Benet XVI, Homilia, 18-XII-2005.

^[5] Francesc, Discurs, 6-VII-2013.

^[6] Sant Josepmaria, Homilia, 26-V-1974.

^[7] Sant Joan Crisòstom, Homilies sobre sant Mateu, 18.

^[8] Mons. Fernando Ocáriz, A la luz del Evangelio, p. 172.

^[9] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 215.