FA POC que Jesús ha començat a predicar. La seva fama s’ha anat difonent per tota la regió. Potser per això, un endimoniat manifesta la seva possessió mentre el Senyor es troba a la sinagoga de Cafarnaüm (cf. Lc 4, 31-37). Pere, que probablement contempla l’escena, està sorprès davant la potestat d’aquell Mestre, les ensenyances del qual no només comprèn, sinó que l’emocionen i l’atrauen. Crist parla d’una manera que tothom l’entén i, a més, acompanya les seves paraules amb obres que les confirmen i les hi confereixen una autoritat més gran. Sense més ritus ni preparacions, amb la seva sola declaració —«Calla i surt d'aquest home!» (Lc 4, 35)—, el dimoni abandona aquell home.

«Quan va anar-se'n de la sinagoga, entrà a casa de Simó» (Lc 4, 38). Potser empès pel que ha vist, Pere no perd l’ocasió i li demana que guareixi la seva sogra, que «tenia una febre molt alta» (Lc 4, 38). Crist no es fa pregar. No el frena que sigui dissabte, sinó que surt a l’encontre d’aquella petició. Com acaba de fer amb l’esperit impur, fa amb la febre: amb la seva sola paraula desapareix del tot. I a l’instant la sogra s’aixeca i es posa a servir-los (cf. Lc 4, 39).

Quan rebem el Senyor en la Comunió, Jesús entra a casa nostra com va fer amb Pere. I en aquests moments, com l’apòstol, podem confiar-li allò que ocupa el nostre cor: preocupacions, il·lusions, dubtes, dolors… En realitat, Déu ja està disposat a ajudar-nos fins i tot abans que li ho demanem. Però vol que acudim a ell, que li obrim la nostra intimitat i posem a les seves mans les nostres necessitats. «Si notes que no pots, pel motiu que sigui, digues-li, abandonant-te en Ell: ¡Senyor, confio en Tu, m’abandono en Tu, però ajuda la meva feblesa! I ple de confiança, repeteix-li: mira’m, Jesús, soc un drap brut; l’experiència de la vida meva és tan trista, no mereixo ser fill teu. Digues-li això...; i digues-li això moltes vegades. —No trigaràs a sentir la seva veu: «Ne timeas!» —¡no tinguis por!; o també: «Surge et ambula!» —¡aixeca’t i camina!»^[1].

PER PRIMERA vegada en l’evangeli de sant Lluc apareix una cosa que serà una constant en la vida pública del Mestre: encara que molts li demanen la guarició del cos, Jesús no es queda només en això. Crist sana els mals més importants: els de l’ànima. Com farà també en una altra ocasió, primer dirà al paralític que baixen pel terrat d’una casa: «Els teus pecats et són perdonats» (Lc 5, 20). I només després afegirà: «Aixeca’t, pren la llitera i ves-te’n a casa» (Lc 5, 24).

«Quan s'hagué post el sol, tots els qui tenien malalts afectats per diverses malalties els anaven portant cap a Jesús. Ell imposava les mans a cada un i els curava» (Lc 4, 40). Jesús sap que el regne que instaurarà arrelarà en les ànimes de les persones. Per això va preparant el terreny i allibera els homes tant de les malalties del cos com de les de l’esperit. «De molts sortien dimonis cridant i dient: “Tu ets el Fill de Déu!”» (Lc 4, 41). Crist manifesta així que «sap avançar-se, prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar als encreuaments dels camins per invitar els exclosos. Viu un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d'haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva»^[2].

També nosaltres podem acostar-nos al Senyor amb el desig que arrenqui de la nostra ànima tot allò que pugui separar-nos d’ell. Com escrivia sant Josepmaria: «Demana al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, i a la teva Mare, que facin que et coneguis i ploris per aquest munt de coses brutes que han passat per tu, deixant —¡ai!— tant de pòsit... —I alhora, sense voler apartar-te d’aquesta consideració, digues: dona’m, Jesús, un Amor com una foguera de purificació, on la meva pobra carn, el meu pobre cor, la meva pobra ànima, el meu pobre cos es consumeixin, netejant-se de totes les misèries terrenals... I, ja buit del tot el meu jo, omple’l de Tu: que no m’agafi a res d’ací baix; que em sostingui sempre l’Amor»^[3].

JA DE MATINADA, Jesús s’ha dedicat a la pregària, d’on desborda no només l’amor que l’ha portat a sanar els qui li han presentat, sinó també la força que l’impulsa a continuar difonent la bona nova. Per això, quan alguns intentaren retenir-lo perquè no s’allunyés d’ells, Crist els digué: «També haig d'anunciar el Regne de Déu a les altres poblacions, que per això he estat enviat» (Lc 4, 43).

Jesús vol arribar a més ànimes. Aquest desig de portar el Regne a tots els homes és el que el porta a anar predicant per totes les sinagogues de Judea. Abans de l’Ascensió, el Senyor deixarà als seus deixebles com a testimoni aquest afany: que es prediqui en nom seu la conversió per al perdó dels pecats a tots els pobles, començant per Jerusalem. Tot el que els apòstols han vist i sentit durant els anys amb Crist està cridat a ser compartit amb tota la humanitat. «El bé sempre tendeix a comunicar-se. Tota experiència autèntica de veritat i de bellesa busca per si mateixa la seva expansió, i qualsevol persona que visqui un profund alliberament adquireix major sensibilitat davant les necessitats dels altres. Comunicant-lo, el bé s'arrela i es desenvolupa»^[4].

Els apòstols van ser els primers a difondre el que Jesús havia fet per tots els homes. I avui Jesús vol que nosaltres, els seus deixebles, continuem aquesta missió. «Foc he vingut a portar a la terra, i què vull sinó que s’abrandi? (Lc 12, 49). Ens hem abocat una mica al foc de l’Amor de Déu; deixem que el seu impuls mogui les nostres vides, que sentim la il·lusió de calar el foc diví d’un cap a l’altre del món, de fer-lo conèixer a aquells que ens volten; per tal que ells també coneguin la pau de Crist i que amb ella trobin la felicitat»^[5]. Podem acudir a la Verge Maria perquè «l'alegria de l'Evangeli arribi fins als confins de la terra i cap perifèria es privi de la seva llum»^[6].

^[1] Sant Josepmaria, Forja, n. 287.

^[2] Francesc, Evangelii Gaudium, n. 24.

^[3] Sant Josepmaria, Forja, n. 41.

^[4] Francesc, Evangelii Gaudium, n. 9.

^[5] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n.170.

^[6] Francesc, Evangelii Gaudium, n. 288.