L’EVANGELI de la Missa ens presenta una paràbola a primera vista desconcertant: la de l’amo de la vinya que va contractant jornalers al llarg del dia i que, quan arriba el moment de pagar-los, sorprèn donant el mateix als qui han treballat des de primera hora del matí que als qui s’hi han incorporat molt més tard (cf. Mt 20, 1-16). Aquest passatge ha donat lloc a diverses interpretacions, que posen l’accent en diferents aspectes del text. En el context actual, un tema que potser ressona amb una força especial és el drama de l’atur: la situació de moltes persones que, com aquells jornalers, esperen aconseguir una feina. La tragèdia per a aquestes persones és doble: d’una banda, troben dificultats per al sosteniment personal o familiar; de l’altra, se senten ferides en la seva dignitat humana, ja que «el treball constitueix una dimensió fonamental de l’existència humana sobre la terra»^[1]; es tracta d’un bé necessari no només per a la subsistència, sinó sobretot perquè la dona i l’home es realitzin com a persones i, amb la seva activitat, serveixin els altres i perfeccionin el món portant-lo així a Déu.

«El treball és la vocació inicial de l’home, és una benedicció de Déu, i s’equivoquen lamentablement els qui el consideren un càstig»^[2], va ensenyar sant Josepmaria. Per a una immensa majoria de cristians, ser sants significa «santificar el propi treball, santificar-se en el treball, i santificar els altres amb el treball»^[3]. Potser en aquesta estona de pregària podem preguntar-nos com estem santificant el nostre treball, amb el desig i l’esforç de fer-lo tan bé com sigui possible després d’haver-lo ofert al Senyor en la Missa; com ens estem santificant en el treball, exercitant les virtuts amb docilitat a l’Esperit Sant, perquè ens vagi transformant en un altre Crist a través de l’activitat que realitzem; com santifiquem els altres amb el treball, transmetent llum i escalfor a les persones que tenim al nostre voltant, amb un ànim apostòlic manifestat en l’amistat sincera que oferim a cadascú.

DES D’UNA perspectiva humana, tendim a donar més valor a aquells treballs que reben una remuneració més alta, gaudeixen de prestigi social o destaquen per la seva eficàcia. De vegades també passa que les persones, potser no en la teoria però sí en la pràctica, van concedint al treball un lloc massa central en les seves vides, de manera que l’activitat laboral envaeix els espais que haurien de correspondre al tracte amb Déu, a la vida familiar o a les relacions d’amistat. Davant d’aquestes situacions, pot ser oportú aturar-nos i reflexionar: Quin és el sentit últim del meu treball? Estic treballant com Déu vol? Què és el que el Senyor aprecia realment en el meu treball?

«L’home no ha de limitar-se a fer coses, a construir objectes. El treball neix de l’amor, manifesta l’amor, s’ordena devers l’amor»^[4].És l’amor allò que el Senyor aprecia del nostre treball, i el que converteix una tasca aparentment insignificant en quelcom grandiós i heroic. Sant Josepmaria, en una ocasió, va comentar a dues persones que s’ocupaven del jardí d’una casa: «Que esplèndides teniu totes aquestes plantes, totes aquestes flors... Vosaltres, què penseu: que val més el vostre treball o el d’un ministre?». Ells van callar, però de seguida el fundador de l’Opus Dei va continuar: «Depèn de l’amor de Déu que hi poseu: si hi poseu més Amor que un ministre, val més el vostre treball»^[5].

El cristià, en sentir la caritat que ha estat vessada en el seu cor per l’Esperit Sant (cf. Rm 5, 5), viu ple de gratitud a Déu i busca difondre al seu voltant aquest amor que ha rebut. Treballar per amor no exclou altres motius legítims —com guanyar un salari, obtenir reconeixement o sentir la satisfacció del deure complert—, però els transcendeix i els ordena. En aquest sentit, resulten il·luminadores les paraules de sant Pau: «Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement (...), però no estimés, no seria res» (1 Co 13, 2). El mateix es pot dir del treball: quan el motor que l’impulsa és la recerca de la glòria de Déu, aquesta tasca —per senzilla o complexa que sigui— adquireix una grandesa sobrenatural. El que és decisiu, com ensenyava sant Josepmaria, és «l’afany per fer a la manera divina les coses humanes, grans o petites, perquè per l’Amor totes adquireixen una nova dimensió»^[6].

LA PARÀBOLA de l’amo de la vinya posa també en relleu el problema de l’enveja: els jornalers de la primera hora protesten per la generositat del propietari envers els qui han treballat menys. Jesús parlava a certs fariseus que pensaven estar en una situació privilegiada davant Déu, volien ser distingits per les seves obres i no acceptaven que el Senyor pogués abraçar els pecadors. En lloc d’alegrar-se per la misericòrdia divina, la percebien com una injustícia. Ells, igual que els treballadors de la paràbola, «no aconsegueixen veure la bellesa del gest de l’amo, que no ha estat injust, sinó simplement generós —ensenya Lleó XIV—; que no ha mirat només el mèrit, sinó també la necessitat. Déu vol donar a tots el seu Regne, és a dir, la vida plena, eterna i feliç. I així fa Jesús amb nosaltres: no estableix un rànquing, sinó que es dona enterament a qui li obre el cor»^[7].

L’enveja és un dels vicis més antics que ens presenta l’Escriptura, i produeix en qui l’alimenta una tristesa amarga que pot arribar a l’odi. Caín, en veure que el Senyor acollia amb grat l’ofrena d’Abel i no la seva, «es va irritar molt i anava amb el cap baix» (Gn 4, 5). En comptes de dirigir la mirada cap a tots els dons que tenia —era el primogènit d’Adam i Eva—, no suportava que el seu germà fos feliç i guanyés el favor de Déu. Consumit per aquella tristesa envejosa, es va rebel·lar i va posar fi a la vida d’Abel.

«A l’arrel d’aquest vici hi ha una falsa idea de Déu: no s’accepta que Déu tingui les seves pròpies “matemàtiques”, diferents de les nostres. (...) Voldríem imposar a Déu la nostra lògica egoista, però la lògica de Déu és l’amor. Els béns que ell ens dona estan destinats a ser compartits. Per això sant Pau exhorta els cristians: “Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres” (Rm 12, 10). Heus aquí el remei contra l’enveja!»^[8]. Podem demanar a la Verge Maria que ens ensenyi a alegrar-nos sincerament pels dons que el seu Fill concedeix als altres, i a contemplar amb goig la misericòrdia amb què tracta tots els seus fills.

^[1] Sant Joan Pau II, Laborem exercens, n. 4.

^[2] Sant Josepmaria, Solc, n. 482.

^[3] Sant Josepmaria, Converses, n. 55.

^[4] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 48.

^[5] Salvador Bernal, Monseñor Josemaría Escrivá de Balaguer. Apuntes sobre la vida del Fundador del Opus Dei, Rialp, Madrid 1980, 6ª ed., p. 194.

^[6] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 60.

^[7] Lleó XIV, Audiència, 4-VI-2025.

^[8] Francesc, Audiència, 28-II-2024.