MENTRE Jesús es dirigia a la regió de Tir i Sidó, es va acostar una dona cananea que “es posà a cridar: --Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt” (Mt 15, 22). Pot cridar l’atenció la primera reacció del Mestre: “Jesús no li va tornar contesta” (Mt 15, 23). Els apòstols, estranyats, li van insistir perquè atengués la dona, principalment perquè deixés de seguir-los cridant, però la rèplica de Crist va ser similar a l’anterior: “Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel” (Mt 15, 24).

L’assumpte semblava tancat, però la determinació de la dona la portà a parar-se davant de Jesús i exclamà: “--Senyor, ajuda'm!” (Mt 15, 25). Es podria esperar que un gest així, ple de tendresa i insistència, canviaria l’actitud de Jesús. En canvi, Nostre Senyor respongué amb una imatge, un cop més, desconcertant: “--No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets” (Mt 15, 26). La cananea no es deixà vèncer per aquesta nova negativa, i respongué amb la mateixa moneda, jugant amb aquesta imatge que havia fet servir: “És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos” (Mt 15, 27).

Admirat per aquest acte de fe, amor i audàcia, Jesús finalment concedí a la cananea allò que li demanava: “Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols” (Mt 15, 28). El seu silenci, la seva aparent fredor, van fer que aquella dona reafirmés el seu convenciment que sense el Senyor no podia fer res. Jesús de vegades calla, permet que ens sentim estranys, que ens imaginem que “no ens escolta, que anem enganyats, que només se sent el monòleg de la nostra veu”^[1], I ho fa perquè, talment com la cananea, acudim a ell amb més insistència, i per a què purifiquem de mica en mica la nostra fe.

PER QUÈ Jesús actuà així amb la cananea? Per què la tractà —als ulls humans— amb aquella fredor inicial? Sant Agustí, responent a aquesta pregunta, comentava: “Crist es mostrava indiferent envers ella, no per negar-li la misericòrdia, sino per inflamar el seu desig”^[2]. En el fons, es tracta d’una actitud que potser també nosaltres adoptem quan algú ens demana un favor important: Les coses bones es fan esperar, que diu la saviesa popular. Creiem que si realment és rellevant, l’altra persona ens insistirà una mica més, fins a obtenir allò que es proposa. Si no és així, aquella petició potser quedarà oblidada.

Jesús volgué mostrar-nos que la dona anhelava realment la curació de la seva filla. Aquesta aparent indiferència buscava que la cananea mostrés la seva fe d’una manera concreta i audaç. En efecte, ella demana encara que la seva insistència sembli inoportuna, persisteix malgrat que es tingui per indigna i persevera davant de les dificultats fins que a la fi obté allò que vol. “Veien moltes vegades que Nostre Senyor no ens concedeix de seguida el que demanem —deia el Sant Rector d’Ars-: això ho fa a fi que ho desitgem amb més ardor, o bé per a què apreciem millor allò que val. Aquest retard no és una negativa sinó una prova que ens disposa a rebre més abundantment allò que demanem”^[3].

Jesús, en veure la tenacitat d’aquella dona, exclamà: “-Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols” (Mt 15, 28). Es podria dir que Nostre Senyor buscava que augmentés el seu desig perquè, al final, el miracle es realitzaria conforme al que ella volia. Si el seu desig hagués estat petit, potser el prodigi hauria estat també més petit. Però com que va ser gran, el miracle serà complet. “Aquesta dona humil és indicada per Jesús com a exemple de fe infrangible. La seva insistència en invocar la intervenció de Crist és per a nosaltres estímul per a no desanimar-nos, per a no desesperar-nos quan estem oprimits per les dures proves de la vida. Nostre Senyor no es gira d’esquena davant de les nostres necessitats i, si de vegades sembla insensible a peticions d’ajuda, és per a posar a prova i enrobustir la nostra fe”^[4].

LA CANANEA aparentment va fer canviar els plans previstos per Jesús. Podem dir que Nostre Senyor no pensava realitzar cap miracle mentre en dirigia a Tir i Sidó, i menys encara a algú que no era d’Israel, ja que ell havia estat enviat per anunciar la salvació en primer lloc al poble del seu Pare Déu. Tot i això, la insistència de la dona va fer commoure a Crist i canvià la seva opinió. Aquesta dinàmica sorprenent és, en realitat, un fet que també succeeix en altres parts de l’Escriptura. Ocorre, per exemple, quan Abraham intercedeix per Sodoma (cfr. Gn 18, 22-33), o quan Moisès demana clemència per als israelites que havien comès idolatria (cfr. Ex 32, 11-14). També succeeix quan Maria, a les noces de Canà, fa que Jesús anticipi la seva hora i converteixi l’aigua en vi per a alegria de la festa (cfr. Jn 2, 1-11). Tots aquests canvis d’actitud de Nostre Senyor estan motivats, principalment, per les necessitats dels homes. A més a més, ens mostren que els plans de la divina providència compten amb la nostra llibertat i les nostres accions. Jesús és sensible al que li demanem i ens escolta amb una comprensió més gran de la que fins i tot podríem desitjar.

Tornant al canvi d’actitud de Nostre Senyor, en ocasions a nosaltres també ens pot ocórrer alguna cosa de semblant. Tenim al cap un pla i, de manera imprevista, a una persona a qui estimem li sorgeix una necessitat. O també pot succeir que tinguem una opinió molt clara sobre un tema, i un familiar o un company pensi tot el contrari. Tant en un cas com en l’altre, potser podem tenir la tendència de protegir tant sí com no els nostres espais i els nostres temps, o d’imposar els nostres plantejaments. La conducta de Nostre Senyor ens suggereix la prioritat que tenen les persones, especialment quan es troben necessitades, per sobre dels nostres esquemes. I “aquesta bona disposició de cor és font de felicitat, perquè “fa més feliç donar que rebre” (Ac 20, 35). Hom no viu més bé si s’escapa dels altres, si s'amaga, si es nega a compartir, si es resisteix a donar, si es tanca en la comoditat^[5] Podem demanar a Maria que intercedeixi per nosaltres perquè sapiguem mirar amb la tendresa del seu fill totes les persones que passen per la nostra vida.

^[1] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 304.

^[2] Sant Agustí, Sermo 77, 1: PL 38, 483.

^[3] Sant Joan B. María Vianney, Sermó sobre l’oració.

^[4] Francesc, Àngelus, 20-VIII-2017.

^[5] Francesc, Evangelii Gaudium, n. 272.