TOTS hem estat creats a imatge i semblança de Déu, i portem intrínsec un anhel d’unir-nos al nostre Creador. Això, entre altres maneres, es manifesta en una recerca constant per conèixer-lo millor. Tanmateix, la nostra intel·ligència, per si sola, no pot accedir als seus misteris més íntims. D’aquí que el més profund del que sabem de Déu ho hàgim rebut per Revelació, a través del que ell mateix ens ha donat a conèixer per mitjà dels escriptors inspirats, dels profetes i, sobretot, del seu propi Fill.

Quan l’apòstol Felip va demanar a Jesús que els mostrés el Pare, la resposta va ser immediata: «Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare» (Jn 14, 9). Crist és la imatge del Pare. El Déu invisible que es va aparèixer en forma d’esbarzer ardent a Moisès ara té un rostre i unes mans. A més, s’ha presentat com a infant a Betlem als pastors (cf. Lc 2, 16-18), com a adolescent entre els doctors de la Llei (Lc 2, 41-50), com a penitent davant Joan Baptista (Mt 1, 4-11). Les seves nombroses expressions són la imatge del Déu Trinitari que camina entre els homes. Per això, una de les millors maneres que tenim de conèixer Déu és a través de la lectura i la meditació de l’Evangeli.

Escrivia sant Josepmaria: «He procurat sempre, en parlar davant el Pessebre, de mirar Crist Senyor nostre d’aquesta manera: abrigat amb bolquers, damunt la palla d’una menjadora. I quan encara és un Infant i no diu res, veure’l com a Doctor, com a Mestre. M’és necessari de considerar-lo així perquè haig d’aprendre d’Ell. I per aprendre d’Ell, s’ha de procurar conèixer la seva vida: llegir el Sant Evangeli, meditar aquelles escenes que el Nou Testament ens relata, per tal de penetrar en el sentit diví del pas terrenal de Jesús»^[1]. En llegir l’Evangeli és el mateix Esperit Sant qui parla a la nostra ànima; en mostrar-nos cada vegada amb més profunditat qui és Déu, ens mostra també la nostra constitució més profunda: en revelar-nos Déu, ens revela a nosaltres mateixos.

MOLTS artistes, conscientment o inconscientment, solen reflectir en les seves obres una part d’ells mateixos. De manera semblant, Déu va deixar impresa una part de si mateix quan va crear el món. «Juntament amb la Revelació pròpiament dita, continguda en la Sagrada Escriptura, es dona una manifestació divina quan brilla el sol i quan cau la nit»^[2]. A través de la creació podem endinsar-nos en el coneixement de Déu; allò que ens fascina quan contemplem el mar, una muntanya o una posta de sol reflecteix aspectes de la seva naturalesa. En la contemplació del que ha estat creat podem descobrir alguna cosa sobre ell mateix que el Senyor desitja transmetre’ns. «La fe, per tant, implica saber reconèixer l’invisible distingint les seves petjades en el món visible. El creient pot llegir el gran llibre de la natura i entendre’n el llenguatge (cf. Sl 19, 2-5)»^[3].

«Tot l’univers material és un llenguatge de l’amor de Déu, del seu afecte desmesurat envers nosaltres. El sòl, l’aigua, les muntanyes, tot és carícia de Déu»^[4]. Sant Francesc d’Assís va saber reconèixer aquest llenguatge en tot el que existia. Per això el seu cor va sentir la necessitat d’agrair a Déu tot el que ha sortit de les seves mans: el sol, perquè il·lumina el nostre dia; la lluna i les estrelles, que ens mostren la bellesa; el vent i els núvols, que ens donen sosteniment…^[5]. Com ensenya el Catecisme de l’Església, «les diverses criatures, volgudes en llur propi ésser, reflecteixen, cadascuna a la seva manera, un raig de la saviesa i de la bondat infinites de Déu»^[6]. Aquest esperit contemplatiu va fer cantar els tres joves quan van ser salvats per Déu del martiri: «Beneïu el Senyor, sol i lluna, beneïu-lo estrelles del cel» (Dn 3, 62-63); i continua amb totes les muntanyes, cims, ocells, feres i fonts.

«T'ENALTEIXO, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Mt 11, 25). Déu s’ha volgut revelar a tots, i la senzillesa de cor és el millor camí per reconèixer-lo. A l’Antic Testament, quan el profeta Samuel buscava un nou rei per a Israel, l’escollit va ser David, el més jove dels seus germans, a qui el seu pare ni tan sols considerava com un possible candidat. Jesús, a l’hora de pensar qui serien les columnes del nou poble de Déu, l’Església, va escollir uns homes que no destacaven per la seva saviesa: gairebé tots eren persones comunes i corrents, que es guanyaven la vida amb el seu treball manual.

De vegades podem pensar que el Senyor ens escull per les nostres qualitats. A més que els textos bíblics ens mostren el contrari —que Déu escull precisament els febles—, aquell plantejament és perillós, perquè no ens pot sostenir quan experimentem la nostra feblesa. Per això, sant Pau convidava els cristians de Corint a considerar la particularitat de la seva vocació: «no n'hi ha gaires de savis a la manera d'aquest món ni gaires d'influents o de bona família. Ben al contrari, Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món» (1 Co , 26-27).

Jesús no ens crida seguint criteris humans. Ell va més enllà de les aparences: coneix perfectament els nostres defectes i, per això, només ens demana senzillesa de cor. «Jesús comprèn la nostra feblesa i ens atreu vers Ell, com fent-nos anar sobre un pla inclinat, desitjós que sapiguem insistir en l’esforç de pujar una mica, de dia en dia»^[7]. La Verge Maria va ser escollida com a Mare de Déu per la seva senzillesa i discreció. Podem acudir a ella perquè ens guanyi un cor cada dia més semblant al seu.

^[1] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 14.

^[2] Sant Joan Pau II, Audiència, 2-VIII-2000.

^[3] Benet XVI, Audiència, 6-II-2013.

^[4] Francesc, Laudato Si’, n. 84.

^[5] Cf. Sant Francesc d’Assis, Càntic de les criatures: FF 263.

^[6] Catecisme de l’Església Catòlica, n. 339.

^[7] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 75.