A JESÚS el van acusar diverses vegades de voler destruir la religió de Moisès i d’Abraham. El Senyor proclama, en canvi, que no ha vingut a abolir res anterior, sinó a descobrir-nos-en el significat ple, a mostrar-nos el seu abast més profund (cf. Mt 5, 17). Crist descobreix als seus contemporanis —i ens ho descobreix també a nosaltres— la possibilitat de trobar en els preceptes divins un camí de llibertat interior autèntica. Déu s’ha revelat i ens ha donat el seu Fill per fer-nos més lliures. «Crist ens ha alliberat perquè siguem lliures —dirà sant Pau—. Així, doncs, manteniu-vos ferms i no us deixeu sotmetre altra vegada al jou de l’esclavatge» (Ga 5, 1).

Tenint en compte el nou ensenyament de Jesús, «cada precepte revela el seu significat ple com a exigència d’amor, i tots s’uneixen en el manament més gran: estima Déu amb tot el cor i estima el proïsme com a tu mateix».^[1] «No passarà ni un punt ni una coma» (Mt 5, 18) de la doctrina de l’Església, tant en matèria dogmàtica com moral, litúrgica, etc., que no tingui per objectiu impulsar-nos a estimar el veritable Déu i, per ell, les persones que ens envolten. I l’amor, també amb les seves dificultats normals, apareix només en un àmbit de llibertat.

Per això, Jesús pot dir que el seu aliment és fer la voluntat del Pare. No es resigna a aquesta Voluntat, com qui vol fer una altra cosa, sinó que la desitja ardentment, vol identificar totes les seves inclinacions amb aquesta, perquè és on troba la seva llibertat. Crist fins i tot arriba a donar gràcies al seu Pare abans de dur a terme l’acte més gran de lliurament, quan, en la vigília de la seva passió, dona la vida lliurement en l’Eucaristia. En Déu trobem la llibertat més profunda que ens ajuda a estimar més i millor els qui ens envolten.

«PENSEM què serà el Cel —proposava sant Josepmaria—. “Cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home somia allò que Déu té preparat per als qui l’estimen” (1 Co 2, 9). Us imagineu com serà arribar allà i trobar-nos amb Déu, i veure aquella bellesa, aquell amor que s’aboca als nostres cors, que sadolla sense sadollar? Jo em pregunto moltes vegades al dia: com serà quan tota la bellesa, tota la bondat, tota la meravella infinita de Déu s’aboqui a aquest pobre vas de fang que soc jo, que som tots nosaltres?».^[2] També sant Tomàs d’Aquino ens convidava a il·lusionar-nos amb el cel com «la satisfacció perfecta dels nostres desitjos, ja que allà els benaventurats tindran més del que desitjaven o esperaven. El motiu d’això —continuava explicant el sant— és que en aquesta vida ningú no pot satisfer els seus desitjos, i cap cosa creada no pot sadollar mai el desig de l’home».^[3]

Alhora, pensar en el cel ens ajuda a comprendre millor la terra, a donar el pes adequat a les situacions i els problemes. «Ja que l’home continua sent sempre lliure i la seva llibertat és també sempre fràgil, mai no existirà en aquest món el regne del bé definitivament consolidat. Qui promet un món millor que duraria irrevocablement per sempre, fa una falsa promesa, perquè ignora la llibertat humana. La llibertat ha de ser conquerida per al bé una vegada i una altra».^[4]

La lluita per ser cada vegada més lliures en aquesta terra, més plens de Déu i menys dels nostres petits egoismes, és precisament el camí cap al cel. «Per caminar cap a la santedat cal ser lliures i sentir-se lliures. Perquè hi ha tantes coses que esclavitzen (...). Quan tornem a la manera de viure que teníem abans de la trobada amb Jesucrist, o quan tornem als esquemes del món, perdem la llibertat (...). Com el poble de Déu al desert: quan miraven endavant anaven bé; quan els venia la nostàlgia, perquè no podien menjar les coses bones que els donaven allà, s’equivocaven i oblidaven que allà no tenien llibertat».^[5] És en aquesta terra on ens podem preparar, amb l’ajuda de la gràcia, per al que després podrem viure al cel: triar sempre Déu, lliures de tot lligam o confusió.

«AQUELL QUI DEIXI DE COMPLIR un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel, però aquell qui els compleixi i ensenyi a complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel» (Mt 5, 19). Quina relació poden tenir els preceptes més petits amb el Regne del Cel? Jesús relaciona la lluita per la santedat amb la capacitat d’estimar i de ser estimats en el món quotidià. El cel, en definitiva, és una qüestió de quant deixem a Déu ser el nostre Pare amorós en cada moment del dia, de quant ens sabem acompanyats fins i tot en les coses més petites. Compleix aquests petits manaments qui s’aixeca una vegada i una altra, qui no es cansa de lluitar pel mateix, qui és sincer amb si mateix i amb Déu per reconèixer-se necessitat. Compleix aquests petits manaments qui, sabent donar prioritat al que és més important, s’adona que a l’amor no se li escapa res.

«Algú pot imaginar tal vegada que en la vida ordinària hi ha poc per oferir a Déu: petiteses, nimietats. Un nen petit, que vol agradar al seu pare, li ofereix el que té: un soldadet de plom escapçat, un rodet sense fil, unes pedretes, dos botons: tot el que té de valor a les butxaques, els seus tresors. I el pare no considera la puerilitat del regal: l’agraeix i estreny el fill contra el cor, amb immensa tendresa. Actuem així amb Déu, que aquestes criaturades —aquestes petiteses— es fan coses grans, perquè és gran l’amor: això és el nostre fort, fer heroics per Amor els petits detalls de cada dia, de cada instant».^[6] Maria sempre diu que sí a tot el que el seu fill li demana, perquè sap que, així, Déu li regala la seva alegria i la seva felicitat. Li podem demanar a la nostra Mare que creixi en nosaltres la saviesa per veure amb aquests mateixos ulls la voluntat de Déu.

^[1] Francesc, Àngelus, 16.II.2014.

^[2] Sant Josepmaria, notes preses en una reunió familiar, 22.X.1960.

^[3] Sant Tomàs d’Aquino, Sobre el Credo, 1. c., III.

^[4] Benet XVI, Spe salvi, núm. 24.

^[5] Francesc, Homilia, 29.V.2018.

^[6] Sant Josepmaria, Cartes 1, núm. 19.