A JESÚS li interessava predicar a Cafarnaüm. I no sols perquè fos el lloc de procedència de diversos dels apòstols, sinó per l'obertura al seu ensenyament que hi va trobar. En efecte, es tractava d'un poble de pescadors crescut a la vora del mar de Galilea, amb tràfec de comerciants i guarnicions romanes, a més de comptar amb una sinagoga important. Era, per tant, una localitat de confluència de jueus i gentils, autòctons i viatgers, per la qual cosa hi havia una gran convergència de mentalitats.

En una ocasió en què Jesús va baixar a Cafarnaüm, sant Lluc destaca la sorpresa que produïa el seu ensenyament, «perquè parlava amb autoritat» (Lc 4, 31). Podem imaginar els diversos oients de la predicació del Senyor, a qui pararien atenció moguts potser per l'esperança, l'interès o la curiositat. Observarien la relació entre les seves paraules meravelloses i els seus gestos, les seves reaccions davant la gent, les seves actituds davant els incidents de la vida al poble. A diferència del que sovint els passava amb alguns fariseus, el discurs de Crist els provocava una fascinació que emanava de la seva autoritat. No sols parlava de realitats més o menys boniques, sinó que a més veien en la seva manera d'actuar la confirmació del que ensenyava.

A través de la lectura i la meditació de l'Evangeli, nosaltres també ens podem meravellar davant la figura de Jesús com els seus contemporanis. «Jo t'aconsello que, en la teva oració, intervinguis en els passatges de l'Evangeli, com un personatge més —comentava sant Josepmaria—. Primer t'imagines l'escena o el misteri, que et servirà per a recollir-te i meditar. En acabat apliques l'enteniment, per considerar aquell tret de la vida del Mestre: el seu Cor entendrit, la seva humilitat, la seva puresa, el seu compliment de la Voluntat del Pare. Després li expliques tot allò que sol esdevenir-te en aquestes coses, el que et passa, què tens. Estigues a l'aguait, perquè potser Ell voldrà dir-te quelcom: i sorgiran aquestes mocions interiors, això d'atinar-hi, aquelles reconvencions»^[1].

DURANT l'estada del Senyor a Cafarnaüm, «En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un dimoni, un esperit maligne, que es posà a cridar amb tota la força: Ah! Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu! Però Jesús el va increpar dient: Calla i surt d'aquest home! Llavors el dimoni el llançà allà al mig i en va sortir sense fer-li cap mal. Tots quedaren molt sorpresos i comentaven entre ells: Què és tot això? Dona ordres amb autoritat i amb poder als esperits malignes i els fa sortir!» (Lc 4, 33-36).

El Senyor té potestat sobre els esperits impurs. En aquesta escena el dimoni el desafia i amb impertinència l'anomena Sant de Déu, mostrant alhora el coneixement de la seva missió i la rebel·lia davant l'obra de salvació. Malgrat la seva aparent força, és obedient a l'ordre de Jesús, i davant les seves paraules abandona immediatament el cos d'aquell home. Una cosa similar es tornarà a repetir en altres moments de l'Evangeli. Persones que durant molts anys, o fins i tot des del naixement, es trobaven esclavitzades pel dimoni o la malaltia, la qual cosa a vegades els causava a més el menyspreu dels seus contemporanis. I la trobada amb el Senyor no solament els restabliria la condició física, sinó que els permetria tenir una nova relació amb la vida: podrien tornar a gaudir de la companyia dels seus éssers estimats i el seu tracte amb Déu estaria marcat per una fe renovada.

«L'Evangeli és paraula de vida: no oprimeix les persones, al contrari, allibera els qui són esclaus de molts esperits malignes d'aquest món: l'esperit de la vanitat, l'aferrament als diners, l'orgull, la sensualitat... L'Evangeli canvia el cor, canvia la vida, transforma les inclinacions al mal en propòsits de bé. L'Evangeli és capaç de canviar les persones. Per tant, és tasca dels cristians difondre per tot arreu la força redemptora, convertint-se en missioners i heralds de la Paraula de Déu»^[2].

A MÉS de per l'Evangeli, les indicacions de Jesús ens arriben a través de l'Església i de diverses mediacions de les quals el Senyor es val per fer-nos conèixer la seva voluntat. Com recorda el prelat de l'Opus Dei: «Déu també ens pot fer veure la seva voluntat a través de les persones que ens envolten, revestides de més o menys autoritat, depenent de la instància i del context. Saber que Déu ens pot parlar a través d’altres persones o d’esdeveniments més o menys corrents, la convicció que allà el podem escoltar, genera en nosaltres una actitud dòcil davant els seus designis, amagats també en les paraules de qui ens acompanya en el camí»^[3].

L'etimologia de la paraula ‘obeir’ procedeix del llatí ob-audire, que vol dir «saber escoltar». Per seguir Crist de prop a vegades necessitem contrastar les nostres idees amb aquells que ens coneixen bé, ja que no sempre tenim gaire clar què és el que ens convé. La voluntat de Déu, en general, no es presenta de manera diàfana i evident. Per això, aquest «saber escoltar» implica romandre oberts al que els altres veuen. Això pot ser difícil d'acceptar, sobretot si el comportament sobre el qual deliberem ens atreu o ens costa molt. D'aquí que sigui essencial la constant disposició de tenir en molt els consells que rebem de les persones que ens estimen i tenen la gràcia de Déu per ajudar-nos; necessitem valorar-los com una ajuda amb la qual el Senyor compta perquè sapiguem discernir quina és la seva voluntat.

Senyor, què vols de mi? Des d'aquest punt de vista, es comprèn la grandesa de la virtut de l'obediència. Qui l'exercita no s'empetiteix; al contrari, es fa gran per la seva disposició a fer el que Déu vol, fins al punt que desitja no enganyar-se en el moment de discernir com posar-ho en pràctica. La Mare de Déu, de fet, va ser gran perquè va saber escoltar el que Déu volia d'ella i complir la seva voluntat. «En Maria, no hi ha res d’aquella actitud de les verges nècies, que obeeixen, però esbojarradament. Nostra Senyora escolta amb atenció allò que Déu vol, pondera el que no entén, pregunta el que no sap. Després, es dona tota al compliment de la voluntat divina: Heus aquí l’esclava del Senyor; que es faci en mi segons la vostra paraula»^[4].

^[1] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 253.

^[2] Francesc, Àngelus, 1-II-2015.

^[3] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 10-II-2024, n. 6.

^[4] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 173.