L’EVANGELI ens presenta molts encontres de Jesús amb els escribes i fariseus. Sovint el veiem dialogant amb ells, buscant incansablement la seva conversió; cosa que no és estranya, ja que «el Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut» (Lc 19, 10), i Crist veia aquestes persones més lluny del Regne de Déu que els publicans i les prostitutes (cf. Mt 21, 31). Sabem que, davant de qui ho necessita, el Senyor no nega la seva ajuda i fa tot el que és a les seves mans per recuperar l’ovella perduda. I aquestes ovelles esgarriades que eren alguns dels escribes i fariseus li van costar grans esforços. En la seva vida terrenal —i pel poc que en podem saber— només va poder comptar unes poques victòries. Ja abans de la seva passió i mort trobem algun doctor de la llei que es compta entre els seus deixebles, encara que ho faci d’amagat (cf. Jn 7, 50; Jn 19, 38). Després de la seva resurrecció abraçaran la fe alguns fariseus (cf. Ac 15, 5). Entre ells, alguns continuaran amb els mateixos esquemes de l’antiga llei, cosa que crearà algunes dificultats en la primera comunitat cristiana (cf. Ac 15, 5); d’altres, com Pau (cf. Ac 23, 6), tindran una eficàcia meravellosa.
És de suposar que Jesús no se sentiria gaire còmode en alguns d’aquests encontres amb els membres de l’autoritat jueva. Moltes vegades sabia que l’únic que buscaven d’ell era una declaració per acusar-lo. A més, li feia mal la ceguesa dels seus cors, que els impedia acollir la bona nova que anunciava. Malgrat tot, Crist no se’n va allunyar. Segons els nostres esquemes, potser hauria estat millor envoltar-se únicament d’aquells que entenien el seu missatge i l’escoltaven amb afecte, però el Senyor no va rebutjar el diàleg amb els qui no l’estimaven. Al capdavall, Déu no vol la mort de l’impiu, sinó que es converteixi del seu camí (cf. Ez 33, 11). Quan s’adreçava a ells ho feia amb el desig que rectifiquessin i canviessin de vida, també quan ho feia amb més duresa: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu a Déu el delme fins i tot de la menta, del fonoll i del comí, però no us preocupeu de les exigències més importants de la Llei, com són la justícia, la misericòrdia i la lleialtat!» (Mt 23, 23).
Podem demanar al Senyor que ens ajudi a tenir aquesta set d’ànimes que ens porti a buscar la salvació dels homes, també d’aquells que potser no ens comprenen. «Volem fer el bé a tothom —escrivia sant Josepmaria—: a les persones que estimen Jesucrist i a les que potser l’odien. Però aquestes ens fan, a més, molta pena: per això hem d’intentar tractar-les amb afecte, ajudar-les a trobar la fe, ofegar el mal —repeteixo— en abundància de bé. No hem de veure ningú com a enemic: si combaten l’Església per mala fe, la nostra conducta humana recta, ferma i amable serà l’únic mitjà perquè, amb la gràcia de Déu, descobreixin la veritat o, almenys, la respectin»[1].
CRIST retreu als fariseus i als escribes que compleixin les regles humanes amb rigor mentre descuiden els preceptes divins bàsics. Tanmateix, no critica el fet que existeixin aquestes normes. Jesús afirma que cal complir-les, però sense oblidar l’essencial, que és la llei donada per Déu. I això és possible si mirem de veure el bé que hi ha darrere de tot el que fem: la justícia, la misericòrdia, la fidelitat… en una paraula, l’amor, «perquè tota la Llei es resumeix en aquest únic precepte» (Ga 5, 14). El problema d’alguns escribes i fariseus és que havien perdut l’autèntica perspectiva de totes aquestes normes i s’havien convertit en guies cecs, capaços de colar un mosquit i empassar-se un camell (cf. Mt 23, 24).
Desenvolupar aquesta actitud de voler entendre per viure la relació amb Déu amb «voluntarietat actual»[2], per amor, no és ni automàtic ni senzill. Per això, sant Josepmaria parlava de la formació com d’una batalla que, a més de ser àrdua, «no s’acaba mai»[3]. La Llei demana ser entesa, perquè ha estat donada per a éssers intel·ligents, convidats a deixar-se guiar per ella d’una manera profunda, no superficial. «Ser sants —comenta el prelat de l’Opus Dei— no és fer cada vegada més coses o complir certs estàndards que ens hàgim imposat com a tasca. El camí de la santedat, com ens explica sant Pau, consisteix a correspondre a l’acció de l’Esperit Sant fins que Crist estigui format en nosaltres (cf. Ga 4, 19)»[4].
D’aquesta manera, podem veure tot el que comporta la vida cristiana —manaments, normes de pietat, obres de misericòrdia…— com a mitjans que ens porten a identificar-nos amb el Senyor. Aquestes pràctiques formen «part d’un diàleg d’amor que inclou tota la nostra vida i que ens porten a una trobada personal amb Jesucrist. Són moments en què Déu ens espera per compartir la seva vida amb la nostra»[5].
«AI DE VOSALTRES, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que feu la cerimònia de purificar vasos i plats, i després no teniu escrúpol de menjar-hi coses robades ni d'embriagar-vos-hi!» (Mt 23, 25).Jesús arriba a l’arrel del problema. Posa de manifest el contrast entre el que aquestes persones manifesten per fora —oracions en veu alta, dejunis vistosos…— i el que porten dins —desigs d’aparentar, recerca de reconeixement…—. «Cal dir no a la “cultura del maquillatge”, que ensenya a cuidar les formes externes. Tanmateix, s’ha de purificar i custodiar el cor, l’interior de l’home, preciós als ulls de Déu; no l’extern, que desapareix»[6].
El camí indicat per Jesús és el de purificar de dins cap enfora. «Fariseu cec! Mira que sigui pur el que tens dintre el vas, i això purificarà el vas mateix» (Mt 23, 26). Entenem així que la formació que el Senyor vol per a nosaltres no consisteix a acumular una gran quantitat d’informació, sinó que exigeix un desenvolupament de la interioritat de la persona. No es tracta d’acollir moltes llavors que creixin ràpidament a la superfície per donar la impressió de fecunditat. Es tracta més aviat de treballar un terreny profund i ric, capaç de deixar germinar la llavor plantada per Jesucrist en la nostra ànima.
Aquesta és una tasca que competeix exclusivament a cadascú, amb l’ajuda de la gràcia. Mentre que les bones obres externes potser es poden realitzar en part per la influència dels altres —ja sigui perquè ens animen o perquè l’ambient ens hi empeny—, nosaltres som els responsables de desenvolupar la nostra interioritat; és a dir, de construir un món interior que gaudeixi del bé que fem i rebutgi el mal no perquè és una prohibició, sinó perquè ens allunya de la felicitat que volem. I això «requereix la capacitat d’aturar-se, “d’apagar el pilot automàtic”, per prendre consciència de la nostra manera de fer, dels sentiments que ens habiten, dels pensaments recurrents que ens condicionen, i sovint sense adonar-nos-en»[7]. La Mare de Déu és model d’interioritat cuidada que acull la paraula i la deixa fructificar (cf. Lc 11,28). Ella ens podrà ajudar a caminar fidelment, sense duplicitats, rere les petjades del seu Fill.
[1] Sant Josepmaria, Carta 4, n. 24.
[2] Sant Josepmaria, Camí, n. 293.
[3] Sant Josepmaria, Notes d’una reunió familiar, 18-VI-1972.
[4] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 28-X-2020, n. 6.
[5] Ibíd.
[6] Francesc, Homilia, 3-XI-2018.
[7] Francesc, Audiència, 5-X-2022.