EL COMIAT tan sobtat del jove ric haurà sorprès els apòstols. Potser van pensar en els moments en què ells mateixos van ser cridats i, en veure aquell jove, potser algun d’ells va pensar que el noi tenia més qualitats humanes que ells. Probablement era de bona família, tenia diners i, el que encara era més important, semblava viure tots els manaments i sentir en el cor el desig sincer de viure més a prop de Déu. Per això s’havia acostat a Jesús per iniciativa pròpia. Tanmateix, davant la invitació del Senyor de vendre tot el que tenia per poder seguir-lo lliurement, havia decidit seguir un altre camí. Mentre encara flotava en l’aire la pols de les seves sandàlies, els apòstols es devien mirar incrèduls i amb una certa vergonya per les seves pròpies limitacions, sense poder desxifrar el misteri de per què ells havien dit que sí a Jesús i, en canvi, algú humanament tan excel·lent l’havia rebutjat.

«Si és així, qui es podrà salvar?» (Mt 19, 25). Potser de tant en tant ens fem aquesta pregunta al fons del cor, com els apòstols en veure que fins i tot algú de la talla humana del jove ric s’allunyava de Jesús. De vegades ens pot prendre la pau el fet que, malgrat que intentem portar una vida cristiana, i malgrat que lluitem per seguir Crist i hem rebut una vocació divina, som febles, i una vegada i una altra ens distanciem d’ell. Si a mi em costa tant, si jo —encara que sigui conscient de l’amor que Déu em té— em sento tan feble, molt més la gent que ni tan sols coneix Déu. ¿Té sentit esforçar-se per seguir el Senyor enmig de les vicissituds d’aquest món?

La resposta del Mestre conté un ensenyament fonamental per a la nostra vida: «Als homes els és impossible, però Déu ho pot tot» (Mt 19, 25). Aquesta frase condensa els motius de molts dels nostres desànims i, alhora, ens dibuixa un camí cap a l’esperança. Potser en moltes ocasions perdem l’alegria vital perquè volem aconseguir només amb el nostre afany personal l’impossible: la pròpia salvació. En canvi, la frustració es converteix en un sa abandonament quan ens adonem que és Déu qui pot anar més enllà de les nostres forces. «Recordes i reconeixes amb lleialtat que tot ho fas malament: això, Jesús meu —afegeixes—, no et pot sorprendre: és impossible que jo faci res del dret. Ajuda’m Tu, fes-ho Tu per mi i veuràs que bé que surt»^[1].

«SI ÉS AIXÍ, qui es podrà salvar?» (Mt 19, 25). Aquesta pregunta se la van fer els apòstols no només en contemplar com un jove talentós preferia quedar-se amb les seves riqueses abans que seguir Jesús, sinó precisament davant les exigents paraules del seu Mestre després d’haver viscut aquella escena: «Us ho dic amb tota veritat: Un ric difícilment entrarà al Regne del cel» (Mt 19, 23). Encara que el Senyor vol fer-los comprendre que la pròpia salvació és sempre una obra de Déu i de la seva misericòrdia, tampoc no els amaga l’exigència del camí. Seguir-lo de prop —com un apòstol més— implica una radicalitat que impregna tota la nostra vida i que ha d’estar oberta al que el Senyor demani a cadascú.

El camí de pobresa interior per arribar al cel és alhora un do diví i una decisió lliure. Déu ens regala immerescudament el seu amor: aquesta és la veritat central de la nostra vida. No és un amor que «procedeixi essencialment del nostre compliment, del nostre talent, de la nostra religiositat», sinó que és un regal de l’Esperit Sant: «Ell ens ensenya a estimar i hem de demanar aquest do. L’Esperit d’amor és qui ens infon l’amor, ell és qui ens fa sentir estimats i ens ensenya a estimar. Ell és el “motor” —per dir-ho així— de la nostra vida espiritual. Ell és qui ho mou tot dins nostre»^[2].

A través de les accions concretes del nostre dia a dia podem acollir o rebutjar aquest amor que el Senyor ens adreça. La lluita interior té sentit, de fet, quan s’entén des d’aquest punt de vista. No tant com una manera de guanyar-me la salvació, sinó com la manera de mostrar l’amor que tenim a Déu i que volem que inspiri totes les nostres obres. Al capdavall, és ell qui ens sosté, especialment en els moments en què el camí cap a la santedat es fa més difícil. «Alguns es captenen, al llarg de la vida, com si el Senyor hagués parlat de lliurament i de conducta recta només als qui no els costessin ―¡no n’hi ha!―, o als qui no necessitessin lluitar. Obliden que, per a tothom, Jesús ha dit: el Regne del Cel s’arrabassa amb violència, amb la lluita santa de cada instant»^[3].

POT SER que, en alguns moments de la nostra vida, seguir Jesús ens resulti particularment difícil. Potser carreguem una creu que no acabem de comprendre, patim algun tipus d’incomprensió a causa de la nostra fe o senzillament ens sentim freds en el nostre tracte amb Déu. Tenim la impressió, aleshores, que la lluita no val la pena. A tots ens pot envair el cansament del dia a dia en el seguiment de Crist. En aquestes circumstàncies, ens pot servir d’exemple la sinceritat de sant Pere després d’haver vist com el jove ric havia rebutjat la crida de Jesús. Com ell, podem atrevir-nos a preguntar al Senyor en la nostra oració: «Mireu, nosaltres ho hem deixat tot per venir amb vós. Què ens tocarà?» (Mt 19, 27). No es tracta de supeditar la nostra lluita a una recompensa, sinó més aviat de posar totes les nostres expectatives interiors en l’amor de Déu, confiant que sempre vol el millor per a cadascun de nosaltres i que, com un bon Pare, vol omplir-nos de béns.

Jesús els digué: «Us ho dic amb tota veritat: vosaltres, els qui heu vingut amb mi, quan el món renaixerà i el Fill de l'home s'asseurà gloriós al seu tron, també vosaltres us asseureu en dotze trons per governar les dotze tribus d'Israel. I tothom qui pel meu nom ha deixat cases, germans i germanes, pare i mare, fills o camps, en rebrà molt més i posseirà la vida eterna» (Mt 19, 28-29). El «molt més» consisteix en aquest amor incondicional de Déu, en la seva presència propera, que ens acompanya els dies bons i dolents, i que fa suportable la nostra lluita; però també es refereix a la felicitat eterna que ens espera al cel. Per això sant Josepmaria recomanava, especialment quan ens envolten les dificultats, pensar en el moment en què contemplarem Déu cara a cara: «A l’hora de la temptació pensa en l’Amor que t’espera al cel: fomenta la virtut de l’esperança, que no és pas falta de generositat»^[4]. No és egoisme posar el cor i les nostres esperances en el cel, on ens espera la Santíssima Trinitat per donar-nos l’abraçada definitiva. Al contrari, significa que realment és tal el nostre amor a Déu que s’ha convertit en el motor de totes les nostres decisions, siguin grans o petites: és a ell a qui busquem, l’únic que pot saciar la nostra set de felicitat. Al paradís també ens trobarem amb la nostra Mare, la Mare de Déu, la tendresa materna de la qual podrem gaudir durant tota una eternitat.

^[1] Sant Josepmaria, Forja n. 353.

^[2] Francesc, Homilia, 5-VI-2022.

^[3] Sant Josepmaria, Solc n. 130.

^[4] Sant Josepmaria, Camí n. 139.