DESPRÉS d’alimentar la multitud, Jesús es retirà a la muntanya per pregar, però abans demanà als deixebles que creuessin el llac i que l’esperessin a l’altra riba (cfr. Mt 14, 22-25). Pere i els altres apòstols naveguen en la foscor. Ja s’han allunyat de terra, quan la barca comença a agitar-se per les onades, i el vent hi bufa en contra. Com és lògic, comença a córrer una certa inquietud entre els presents. Malgrat l’experiència de molts, aquesta sacsejada d’imprevist els ha agafat desprevinguts.

L’Evangeli ens presenta la barca dels deixebles al mar tempestuós com una figura de la vida de l’Església que solca el mar de la història, aparentment indefensa davant dels perills. “El mar simbolitza la vida present i la inestabilitat del món visible; la tempesta indica tota classe de tribulacions i dificultats que oprimeixen l’home. La barca, en canvi, representa l’Església edificada sobre Crist i guiada pels apòstols. Jesús vol educar els seus deixebles a suportar amb valentia les adversitats de la vida, confiant en Déu”^[1].

Sant Josepmaria també considerava que, en moltes ocasions, els cristians trobarem tempestes semblants a l’hora de difondre l’Evangeli. De vegades seran les circumstàncies externes les que posen obstacles; d’altres, el pes de la nostra feblesa i del nostre pecat. “Complim també nosaltres un manament imperatiu de Crist, navegant per la mar agitada per les passions i els errors humans, i sentint de vegades a dins nostre tota la nostra feblesa, però decidits fermament a conduir a bon terme aquesta barca de salvació que Nostre Senyor ens ha confiat. S’aixeca potser en ocasions, del fons del cor, davant de la força del vent contrari, la veu de la nostra impotència humana: “Tingueu pietat de mi, oh Déu, perquè em persegueixen, em combaten i em fan sofrir constantment. Sense descans em persegueixen els meus enemics, i en són molts, veritablement, els qui em combaten (Salms, 2-3). Ell no ens deixa, i sempre que ha estat necessari s’ha fet present, amb la seva omnipotència amorosa, per omplir de pau i de seguretat el cor dels seus fidels”^[2].

L’ARRIBADA de Jesús que camina sobre les aigües, lluny de ser tranquil·litzadora, en un primer moment va afegir més por a la situació: els deixebles, espantats, digueren: “És un fantasma”, i plens de por es van posar a cridar. Però de seguida Jesús els va assegurar: “Tingueu confiança, soc jo, no tingueu por”. És llavors que Pere es va expressar amb audàcia: “Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua”. I Jesús li va respondre: “Vine!”. Pere baixà de la barca, caminà sobre les aigües i es dirigí cap a Crist (cfr. Mt 14, 25-29). El gest de Pere i la resposta de Jesús ens recorden que Déu estima les nostres idees valentes, sobretot quan tenen relació amb la confiança en ell. Potser ressona en aquest episodi el to decidit amb el qual els fills del Zebedeu respongueren “podem!” a la pregunta de Jesús sobre la seva disposició a seguir-lo a la Passió, o tantes manifestacions magnànimes a la vida dels sants. Déu aprecia aquests salts de fe, aquesta audàcia a l’hora de seguir Crist, que ens fan capaços de caminar sobre les aigües d’un temporal.

“El Senyor interpel·la i, al mig de la nostra tempesta, ens convida a despertar-nos i activar aquesta solidaritat i esperança capaç de donar solidesa, contenció i sentit a aquestes hores on tot sembla naufragar”^[3]. Pere va fer una cosa que, a simple vista, no tenia lògica humana. Abandonà la relativa estabilitat de la barca per llançar-se a un mar agitat. I en aquest gest va trobar la vertadera seguretat. Jesús també ens anima a no refugiar-nos en les nostres certeses, a no aïllar-nos del món i dels altres quan sentim que el mar està agitat. Nostre Senyor espera un acte de fe audaç com el de Pere, que porta a no fugir dels problemes, sinó abraçar-los, confiats en la proximitat de Crist. “A la seva creu hem estat salvats per hostatjar l’esperança i deixar que sigui ella qui ens enforteixi i sostingui totes les mesures i camins possibles que ens ajudin a cuidar-nos i cuidar. Abraçar el Senyor per abraçar l’esperança. Aquesta és la força de la fe, que allibera de la por i dona esperança”^[4].

TOT I la seguretat amb què Pere estava caminant, quan va veure que “el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà d'enfonsar-se i cridà: --Senyor, salva'm!”. Jesús aleshores, “estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: Home de poca fe! Per què has dubtat?” (Mt 14, 30-31). Pere havia estat capaç de caminar sobre l’aigua no per les seves pròpìes forces sino per les paraules de Jesús. I començà a enfonsar-se no perquè el vent era ja massa fort, sino perquè havia deixat de confiar en Nostre Senyor. “A nosaltres ens passa igual: si només ens mirem a nosaltres mateixos, dependrem dels vents i no podrem ja passar per les tempestes, per les aigües de la vida”^[5]. Pere potser creia que ja en tenia prou amb ell tot sol per mantenir-se dret, però era evident que solament podia fer-ho perquè Crist el sostenia.

Hi haurà moments en els quals, talment com Pere, caminarem sobre les aigües i afrontarem amb calma i serenitat les diverses tempestes. També es presentaran altres moments en els quals creurem que ens enfonsem. Tant una situació com l'altra, Nostre Senyor sempre és a prop, ja que es troba en el fons del nostre ésser. Ara bé, hem d’experimentar la nostra relació amb Déu tant en l’aparent llunyania com en la proximitat. Igual com Pere, Crist ens allargarà la mà quan sentim que ens ofeguem i ens dirigim a ell. “Senyor, salva’m” (Mt 14, 30). L’experiència dels apòstols ens mostra que, si deixem que Jesús es fiqui a la nostra barca, el vent es calmarà (cfr. Mt 14, 32). Podem demanar a Maria que, enmig de les tempestes que agiten el nostre dia a dia, ressonin als nostres cors les paraules del seu fill: “Coratge! Soc jo. No tingueu por!” (Mt 14, 27).

^[1] Benet XVI, Àngelus, 7-VIII-2011.

^[2] Sant Josepmaria, Carta 2, n. 1.

^[3] Francesc, Moment extraordinari d’oració en temps d’epidèmia, 27-III-2020.

^[4] Ibíd.

^[5] Benet XVI, Àngelus, 7-VIII-2011.