JESÚS va recórrer Galilea per anunciar el Regne de Déu. No es va limitar només al territori d’Israel, sinó que en va superar les fronteres. A Tir i a Sidó també va actuar d’acord amb la seva manera de fer, perquè fins allí havia arribat la seva fama. En aquelles ciutats de la costa mediterrània va atendre la dona cananea que va venir a suplicar-li que guarís la seva filla. Tot i saber que Jesús venia a anunciar la paraula al poble d’Israel, ella es va presentar humilment, apel·lant a la seva misericòrdia, i dient-li que «també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos» (Mt 15, 27). El Senyor va quedar commogut per la fe i va fer conforme ella li demanava. També va guarir un sordmut i va multiplicar els pans en el seu pas per la Decàpolis, per donar menjar a una gentada nombrosa amb només set pans que portaven. «Sento una gran compassió per aquesta gent» (Mc 8, 2) és una frase que escoltem diverses vegades de boca de Crist. El Senyor ho va fer tot amb amor i misericòrdia, atenent les necessitats dels qui es presentaven davant seu. També en la nostra vida hi ha persones que busquen ajuda en nosaltres: algú que aporti una mica de llum sobre un problema, una oïda que sàpiga escoltar, un consol enmig del dolor, una mà amiga amb què es pugui comptar… De vegades, com la cananea, aquestes persones presentaran explícitament la seva necessitat; però d’altres vegades, igual que la gentada, ho faran de manera implícita, dissimulant, esperant una mirada que es faci càrrec del seu dolor. «Només es veu bé amb la proximitat que dona la misericòrdia»^[1]. Coneixent els altres, sabent com són —les seves il·lusions i les seves pors, les seves virtuts i els seus defectes—, podem anticipar-nos i sortir a l’encontre del que necessiten.

A CORAZÍN i Betsaida Jesús va fer nombrosos miracles. Tanmateix, els seus habitants no es van decidir a canviar de vida. Van preferir continuar amb els seus dies, igual que sempre, sense abraçar la Bona Nova. I Crist, que patia per la duresa d’aquells cors, no va poder evitar expressar la seva tristesa: «Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien posat cendra i vestits de sac i s'haurien convertit» (Mt 11, 21). Va afegir que aquelles ciutats seran tractades amb menys rigor el dia del judici, perquè a elles no se’ls va donar l’oportunitat d’acollir el Fill de Déu. Jesús va plorar perquè moltes persones no van reconèixer el seu amor. «Hi ha un tancament interior, que afecta el nucli profund de la persona, allò que la Bíblia anomena el “cor”. Això és el que Jesús va venir a “obrir”, a alliberar, per fer-nos capaços de viure en plenitud la relació amb Déu i amb els altres»^[2]. El Senyor continua passant per la nostra vida, i espera il·lusionat que l’acollim, que vivifiquem el nostre cor amb el seu Evangeli. «Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3, 20). Si fem una mirada enrere a la nostra vida, potser ens adonarem dels molts prodigis que Jesús, com a Corazín i Betsaida, ha obrat en nosaltres. Sabem que tots tenim la tendència a ser Corazín i Betsaida si no ens mantenim atents a escoltar Déu, a mirar-lo en tots els miracles que fa en la nostra ànima. Per això, podem demanar especialment a l’Esperit Sant que ens permeti veure allò que s’amaga en la realitat més ordinària dels nostres dies, per percebre la grandesa de la seva acció en nosaltres i així no endurir el nostre cor.

«DÉU és amor» (1 Jn 4, 8). Així ho van experimentar els qui van conviure amb Jesús de manera més propera, i també nosaltres ho podem dir. No és que el Senyor ens doni el seu amor només si ens adrecem a ell o si fem les coses com ens sembla bé: és ell qui «ens primereja», és ell qui té la iniciativa d’acostar-se a nosaltres. L’apòstol Joan, que coneixia bé aquesta experiència, ho va deixar escrit així en una de les seves cartes: «L'amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats» (1 Jn 4, 10). Tota la creació és l’obra sortida de la mà de Déu perquè els homes en gaudim en honor i lloança de la Trinitat. Tanmateix, de vegades ens pot costar percebre la seva presència, advertir el seu braç consolador en les dificultats o el seu goig en les nostres alegries. De vegades, potser per manca de sensibilitat davant el sobrenatural, per omplir-nos de la lògica purament humana, no descobrim tantes coses que ens venen de Déu. Per això Jesús deia: «A qui compararé la gent d'aquesta generació? Són com els nois que seuen a les places i criden als seus companys dient-los: “Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!”» (Mt 11, 16-17). Sembla com si Déu no secundés els nostres plans. Tanmateix, és ell qui ens dona gratuïtament el seu amor: ell no ha posat condicions a la seva encarnació ni a la seva mort. En l’amor dolcíssim de Maria podem trobar refugi: ella, que tenia un cor que bategava a l’uníson amb el del seu Fill, ens ajudarà a acollir l’amor de Déu en la nostra vida.

^[1] Francesc, Discurs, 1-X-2017.

^[2] Benet XVI, Àngelus, 9-IX-2012.