QUAN el Senyor va començar la seva vida pública, sant Lluc explica que Jesús es va dirigir a Natzaret, el poble on havia transcorregut la seva infantesa. Com que era dissabte, va anar a la sinagoga «i s'aixecà a llegir» (Lc 4, 16). I, desenrotllant el llibre d’Isaïes, va proclamar aquestes paraules del profeta: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu ja que ell m'ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts, m'ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum» (Lc 4, 18; Is 61, 1-2). En acabar, va enrotllar el llibre i es va asseure, mentre tots a la sinagoga, expectants, «tenien els ulls posats en Jesús» (Lc 4, 20). Crist va trencar el silenci amb unes paraules que van sorprendre els presents: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d'aquestes paraules de l'Escriptura» (Lc 4, 21).

En efecte, la vida de Crist està marcada per l’anunci de la salvació a tota la humanitat. Els miracles que realitza —profetitzats per Isaïes— confirmen que el Regne de Déu ja és present, proclamen la derrota definitiva de Satanàs i manifesten el seu poder de salvar l’home del mal que amenaça l’ànima. Per això el Senyor no es limita a fer aquests miracles als jueus, sinó que també els estrangers són testimonis d’aquests signes. Jesús no posa barreres al seu amor. Només demana que ens acostem a ell amb humilitat i amb fe. «El punt de partida de la vida cristiana no és el fet de ser dignes; amb aquells que es creien bons, el Senyor no va poder fer gaire. Quan ens considerem millors que els altres, és el principi de la fi. Perquè el Senyor no fa miracles amb qui es creu just, sinó amb qui es reconeix necessitat. Ell no se sent atret per la nostra capacitat, no és per això que ens estima. Ell ens estima tal com som i busca persones que no siguin autosuficients, sinó que estiguin disposades a obrir-li els seus cors»^[1].

«L’ESPERIT del Senyor reposa sobre meu ja que ell m'ha ungit» (Lc 4, 18). A l’Antic Testament, la unció consistia a vessar oli sagrat sobre el cap d’algú com a manifestació que Déu havia escollit aquella persona i que l’acompanyaria en la seva missió. Els cristians hem estat ungits en el Baptisme, pel qual «som alliberats del pecat i regenerats com a fills de Déu, esdevenim membres del Crist i som incorporats a l'Església i fets partícips de la seva missió»^[2]. Com la vida de Jesús, la nostra existència també pot revelar, per la gràcia de Déu, la misericòrdia divina amb tots els homes. Podem encarnar aquesta missió apostòlica en primer lloc amb les persones que tractem habitualment, ja que la vida ordinària és el lloc de la nostra donació diària als altres.

«Jo soc una missió en aquesta terra, i per això soc en aquest món. Cal reconèixer-se un mateix com marcat a foc per aquesta missió d’il·luminar, beneir, vivificar, aixecar, guarir, alliberar. Allí apareix la infermera d’ànima, el docent d’ànima, el polític d’ànima, aquells que han decidit a fons ser amb els altres i per als altres. Però si un separa la tasca d’una banda i la pròpia privacitat de l’altra, tot es torna gris i estarà permanentment buscant reconeixements o defensant les pròpies necessitats»^[3].

Pel Baptisme vam ser ungits per col·laborar en l’obra d’amor de Jesús, per participar en la seva missió redemptora, que és universal. «El cristià se sap empeltat en Crist pel Baptisme; habilitat a lluitar per Crist, per la Confirmació; cridat a obrar en el món per la participació en la funció reial, profètica i sacerdotal de Crist; fet una sola cosa en Crist per l’Eucaristia, sagrament de la unitat i de l’amor. Per això, com Crist, ha de viure de cara als altres homes, mirant amb amor tots i cadascun dels qui el volten, i la humanitat entera»^[4].

DESPRÉS d’anunciar que la profecia sobre el Messies es complia en la seva persona, el Senyor s’anticipa a les objeccions que, per enveja o tancament, els del seu poble tindrien per les meravelles fetes per ell a tota Galilea. «Us ho dic amb tota veritat: no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal» (Lc 4, 24). El Senyor il·lustra la universalitat de l’amor de Déu amb dos passatges de la Bíblia en què el profeta Elies va ser enviat a socórrer una dona fenícia i el profeta Eliseu va ser instat a guarir un home sirià, anteposant-los a vídues o leprosos jueus. «En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga, indignats, es posaren a peu dret, el tragueren del poble i el dugueren cap a un cingle de la muntanya on hi havia el poble per estimbar-lo» (Lc 4, 24-28).

Crist va trobar admiració i agraïment quan va començar la seva missió redemptora; persones que es meravellaven davant les seves obres i acollien amb alegria el seu missatge de salvació. Tanmateix, també va trobar resistència entre alguns jueus, sovint aquells que eren més zelosos dels seus propis plantejaments. Una cosa semblant passa en la missió de cada cristià: al costat dels qui reben il·lusionats la Bona Nova, tampoc no falten els qui la rebutgen. Potser per això pot sorgir el desànim davant la manca de fruits visibles o la por per la reacció que provocarem en els altres. Tanmateix, sant Josepmaria feia notar que fins i tot en aquests casos en què sembla que la nostra acció és estèril, Déu actua en l’ànima de cadascú: «No hi ha cor, per molt ficat que estigui en el pecat, que no amagui, talment el caliu dins la cendra, una brasa de noblesa. I quan he colpejat en aquests cors, d’un a un, tot sol i amb la paraula de Crist, sempre han respost»^[5].

Cada dia, en la pregària, podem recordar la missió rebuda que abasta tota la nostra vida i demanar la gràcia de Déu per rellançar-nos a la tasca d’alleujar el dolor, de servir tothom, d’apropar-los amb les nostres paraules i amb els nostres actes la misericòrdia de Jesús. «Sortim a oferir a tots la vida de Jesucrist. (...) Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada per sortir al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats»^[6]. Podem demanar a la Verge Maria que ens ajudi a emprendre amb valentia la missió de portar l’amor del seu Fill a les persones que ens envolten.

^[1] Francesc, Homilia, 29-VI-2019.

^[2] Catecisme de l’Església Catòlica, n. 1213.

^[3] Francesc, Evangelii Gaudium, n. 273.

^[4] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 106.

^[5] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 74.

^[6] Francesc, Evangelii Gaudium, n. 49.