ELS ESCRIBES i els fariseus eren coneguts per ser creients zelosos i practicants de la Llei. Tanmateix, alguns d'ells es limitaven a predicar als altres i no posaven en pràctica allò que ensenyaven. És per això que Jesús, en diverses ocasions, va posar en relleu la seva hipocresia, amb un retret ple de dolor per les ànimes, amb el desig de fer-los canviar d'actitud: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel! Vosaltres no hi entreu ni permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi» (Mt 23, 13).

En certa manera, cada cristià té en comú amb els escribes i fariseus la missió d'ensenyar, és a dir, de transmetre la fe en el si de la pròpia família i entre els seus amics. En sentit ampli, tots som d'alguna manera líders, s'espera de nosaltres que puguem guiar els altres amb delicadesa i ple respecte de la seva llibertat. I això comporta, en primer lloc, oferir un testimoni coherent. «La paraula té força quan va acompanyada de les obres»^[1], ensenyava sant Antoni de Pàdua. Un cristià és cridat a «fer de la seva vida diària un testimoni de fe, d’esperança i de caritat; testimoni senzill, normal, sense necessitat de manifestacions aparatoses, posant en relleu ―amb la coherència de la seva vida― la presència constant de l’Església en el món, ja que tots els catòlics són ells mateixos Església, per tal com són membres, amb ple dret, de l’únic Poble de Déu»^[2].

El fet de transmetre la fe amb el propi exemple no significa que els cristians hàgim de ser perfectes. Probablement les persones del nostre entorn coneguin alguns dels nostres defectes, les petites o grans incoherències entre allò que pretenem ensenyar i allò que realment som. El decisiu, tanmateix, no és dur una vida sense taca, ja que això és impossible. De fet, aquestes incoherències, quan són reconegudes amb humilitat i es combaten amb esforç i gràcia de Déu, poden il·luminar les persones que ens envolten: s'adonen que l'ideal cristià no consisteix a ser perfectes, sinó a lluitar per assemblar-se cada vegada més a Crist. Per això, fins i tot amb aquell defecte, els altres poden veure que és possible estar prop de Déu, ja que ell no posa cap obstacle al seu amor. Al capdavall, la santedat no és quelcom que s'aconsegueixi de la nit al dia, sinó que és un camí que es recorre durant tota la vida.

«AI DE VOSALTRES, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, l'amor i la fidelitat! Calia complir això sense deixar allò altre» (Mt 23, 23). Jesús denuncia aquells que donen massa importància a coses accessòries i perden de vista el que és essencial. En efecte, alguns escribes i fariseus havien assumit molts preceptes humans que no tenien res a veure amb la llei divina. Això els va portar a formar una minuciosa casuística sobre allò que es podia fer i allò que no. Amb aquesta manera d'actuar revelaven cert orgull i autosuficiència: probablement pensarien que per guanyar la vida eterna n'hi hauria prou simplement amb seguir aquestes disposicions. Van oblidar que la salvació no és quelcom que humanament puguem merèixer pels nostres actes, sinó que és sempre un do de Déu.

El problema que Jesús posa en relleu no és tant l'existència d'aquests preceptes humans, ja que efectivament potser podien tenir el seu sentit, com el fet que es descuidi el que és essencial, que és la Llei donada per Déu. Alguns membres de l'autoritat jueva complien a la perfecció les normes establertes per ells mateixos, però van oblidar de viure la justícia, la caritat i la misericòrdia amb els seus germans. L'amor a Déu i als altres havia passat a un segon pla: l'important era realitzar al peu de la lletra les seves disposicions.

Aquesta actitud d'alguns fariseus i escribes també pot estar present avui dia. «En alguns hi ha una cura ostentosa de la litúrgia, de la doctrina i del prestigi de l'Església, però sense que els preocupi que l'Evangeli tingui una real inserció en el Poble fidel de Déu i en les necessitats concretes de la història»^[3]. Podem demanar al Senyor, en primer lloc, que sapiguem viure la seva llei amb el cor, desitjant agradar-li en allò que fem. «Dona «tota» la glòria a Déu. “Esprem” amb la teva voluntat, ajudat per la gràcia, cadascuna de les teves accions, a fi que no hi quedi res que faci olor d’humana supèrbia, de complaença en el teu «jo»^[4]. Així podrem transmetre una llei que no és autorreferencial ni es basa només en pràctiques externes, sinó que busca abans que tot el bé autèntic dels altres: «L'Evangeli respon a les necessitats més profundes de les persones, perquè tots hem estat creats per allò que l'Evangeli ens proposa: l'amistat amb Jesús i l'amor fratern»^[5].

ALS ANYS seixanta vivia un gran nombre d'estudiants a Villa Tevere, que en aquell moment era la seu del Col·legi Romà de la Santa Creu, on molts membres de l'Obra rebien formació. En una ocasió, els van indicar que, per evitar que es fessin malbé, no s'asseguessin en uns baguls decoratius que es trobaven a prop del menjador. Al cap de pocs dies, en arribar a aquell lloc de la casa, es van trobar sant Josepmaria assegut en un dels baguls, al qual donava copets amb el taló mentre els mirava divertit. Els va explicar que aquell avís s'havia donat com un detall concret per viure la pobresa perquè eren molts a la casa, però que no tenia res de dolent que algú s'assegués de tant en tant en un bagul si li venia de gust. I va concloure: «No som maniàtics ni de la pobresa, ni de l'ordre, ni de les coses petites, fills meus. Ho fem tot per amor a Déu!»^[6].

De vegades la meticulositat, fins i tot en les coses que fan referència a la vida espiritual, pot buscar tranquil·litzar la pròpia consciència, abans que agradar a Déu. Així, és fàcil que el tracte amb el Senyor acabi convertint-se en un formalisme. Per això sant Josepmaria solia dir que «La santedat té la flexibilitat dels músculs solts. El qui vol ser sant sap combinar-s’ho de tal manera que, mentre fa una cosa que el mortifica, n’omet una altra —si no és ofensa a Déu— que també li costa i agraeix al Senyor aquesta comoditat. Si els cristians actuéssim d’una altra manera, correríem el risc de tornar-nos tibats, sense vida, com una nina de roba. La santedat no té la rigidesa del cartó: sap somriure, cedir, esperar. És vida: vida sobrenatural»^[7].

Sant Francesc de Sales, molt al principi de la seva correspondència amb la qui un dia seria santa Joana de Chantal, la posava en guàrdia contra la possible manca de llibertat de filla de Déu cap a la qual podia lliscar, fins i tot a través dels seus anhels de vida cristiana. «Una ànima que s'ha apegat a l'exercici de la meditació, interrompeu-la, i la veureu sortir amb pena, ansiosa i esbalaïda. Una ànima que té veritable llibertat sortirà amb rostre serè i cor bondadós  davant l'importú que l'ha molestat, perquè tot és u, o bé servir Déu meditant, o bé servir-lo suportant el proïsme; totes dues coses són voluntat de Déu, però suportar el proïsme és necessari en aquest moment»^[8]. Podem demanar a la Verge Maria que ens ajudi a tractar el seu Fill amb un cor lliure de formalismes i ple d'un amor autèntic i senzill.

^[1] Sant Antoni de Pàdua, Sermons, I, 226.

^[2] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 53.

^[3] Francesc, Evangelii Gaudium, n. 95.

^[4] Sant Josepmaria, Camí, n. 784.

^[5] Francesc, Evangelii Gaudium, n. 265.

^[6] De sant Josepmaria, citat a Pilar Urbano, El hombre de Villa Tevere, Plaza & Janés, Barcelona 1995, p. 225.

^[7] Sant Josepmaria, Forja, n. 156.

^[8] Sant Francesc de Sales, Carta a la baronessa de Chantal, 14-X-1604.