LA GENT ja fa algunes hores que està escoltant els ensenyaments de Jesús, entre els deixebles comença a córrer una sensació d’inquietud: què passarà quan aquesta gentada vegi que no tindrà temps per proveir-se d’aliments? Potser l’entusiasme es transformarà en desànim, o el cansament farà oblidar ràpidament les coses escoltades. Per això, s’acosten discretament a Jesús i l’adverteixen: “Aquest lloc és despoblat i ja s'ha fet tard. Acomiada la gent, i que vagin als pobles a comprar menjar” (Mt 14, 15). Malgrat que el que diuen els apòstols és raonable, el Senyor els respon amb unes paraules que no són fàcils de comprendre: “No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos” (Mt 14, 16).

Els apòstols no havien acudit a Jesús fugint de la seva responsabilitat. No estaven mirant de treure’s de sobre una dificultat. Encara més, s’estaven avançant a un problema i desitjaven contribuir a solucionar-lo. Però donar-los menjar era, senzillament, una tasca que superava les seves capacitats; de fet, ni tan sols havien pensat que pogués ser una opció, i encara menys que tingués a veure amb ells, ja que no tenien provisions per a aquella gentada. Això sí, es compadien d’aquella gent, però, què més podien fer? El Mestre, però, no va cedir: volia que els seus deixebles fessin tot que humanament fos possible per alimentar els que havien acudit a escoltar a Jesús.

Van posar fil a l’agulla, encara que l’esforç no donés els fruits necessaris: tan sols van donar cinc pans i dos peixos. Però Jesús, valorant aquell esforç, els prengué, “alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent” (Mt 14, 19). El menjar va arribar per a tots i fins i tot en va sobrar tant que es van necessitar dotze coves per contenir les sobres. “El miracle no es produeix del no res, sino de la modesta aportació d’un noi senzill que comparteix el que portava a sobre. Jesús no ens demana el que no tenim, sino que ens fa veure que si cadascú ofereix les poques coses que té, es pot realitzar el miracle. Déu és capaç de multiplicar el nostre petit gest d’amor i fer-nos partícips del seu do” ^[1].

PODEM imaginar-nos que la multiplicació dels pans i dels peixos succeí lentament. Els apòstols devien començar a repartir l’aliment, i a poc a poc anirien veient el prodigi: encara que el fruit obtingut fos escàs, cada cop que tornaven a buscar menjar feia la impressió que n’hi havia d’haver per a alguns més. També el mannà era impossible d’acumular (cfr. Ex 16, 17-20): Déu volia que els qui rebien aquell aliment no perdessin la consciència que era un do diví; volia que confiessin en ell, en lloc de buscar una seguretat solament humana. Per això, potser Nostre Senyor va voler que els apòstols tinguessin una experiència semblant. “Jesús manifesta el seu poder, però no de manera espectacular, sino com un senyal de la caritat, de la generositat de Déu Pare envers els seus fills cansats i necessitats” ^[2].

Mesos després, Nostre Senyor demanaria als apòstols que anunciessin l’Evangeli per tot el món. Un cop més es podrien sentir petits davant d’una missió tan gran: qui eren ells per a una empresa així? Podrien aleshores fer memòria del que havien viscut el dia de la multiplicació dels pans i els peixos. Nostre Senyor podia haver donat menjar a aquella gentada sense cap pa, però va voler que els apòstols hi posessin la seva part, que participessin amb Déu de la seva missió. I encara que els mitjans fossin sempre escassos, al final van ser suficients. Per això sant Josepmaria solia recomanar, abans de fixar-se massa en les pròpies forces, “Que cadascú de nosaltres mediti en tot allò que Déu ha fet per ell” ^[3]. El que és determinant no és allò que nosaltres ens veiem capaços de fer, sino allò que fa Nostre Senyor a través nostre. Jesús no vol que siguin les nostres condicions les que marquin el ritme de l’evangelització, sino les necessitats de les ànimes i la força de l’Esperit Sant que multiplica els seus dons.

LA FE amb què el Senyor espera que actuem no consisteix en la certesa que les nostres qualitats es multiplicaran. Es tracta, més aviat, de posar els nostres cinc pans al servei de Déu, actuar com si aquests pans fossin suficients, fins i tot si mentre ho fem seguim experimentant la nostra limitació. La fe no és un sentiment que ignora les dificultats i confia ingènuament en la bona marxa de les coses. És més aviat la seguretat que, vagin com vagin, si deixem obrar a l’Esperit Sant, Déu és al nostre costat sempre i se’n servirà en favor meu, en favor dels qui m’envolten i de tota l’Església.

Nostre Senyor ha encomanat una gran missió a l’Església i a cada cristià. No és estrany que en algun moment ens puguem sentir aclaparats. L'episodi de la multiplicació ens farà conscients un cop més que Déu espera que, com els deixebles, ens impliquem en la missió apostòlica amb totes les nostres capacitats. I espera també que comencem a fer allò que puguem sense deixar-nos dominar per les preocupacions de si arribarem o no a complir les expectatives. L’escassetat dels nostres pans i peixos no ha d’impedir que fem el que en cada moment estigui a les nostres mans. Déu proveirà al que vingui després. Així, encara que no ens sentim segurs, estarem, de fet, vivint de fe.

“L’optimisme cristià no és un optimisme edulcorat, ni tampoc una confiança humana que tot sortirà bé. És un optimisme que enfonsa les arrels en la consciència de la llibertat i en la seguretat del poder de la gràcia; un optimisme que fa que ens exigim a nosaltres mateixos, que ens esforcem per correspondre en cada instant a les crides de Déu” ^[4]. Maria va saber acollir amb fe tots els esdeveniments de la seva vida, també aquells que semblaven més desconcertants. Ser la Mare de Déu era quelcom que superaria les seves pròpies capacitats, però es va refiar del Senyor, I aquella valentia la portà a ser mare de tots els homes.

^[1] Benet XVI, Àngelus, 29-VII-2012.

^[2] Francesc, Àngelus, 2-VIII-2020.

^[3] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 312.

^[4] Sant Josepmaria, Forja, n. 659.