ELS ENSENYAMENTS de Jesús no sempre són senzills de comprendre. A vegades les seves paraules són, fins i tot, provocadores. Alguns s’escandalitzaven en sentir-lo, o creien que allò que deia era massa difícil d’assumir. Tanmateix, «tota la vida del Crist és Revelació del Pare: les seves paraules i els seus actes, els seus silencis i els seus sofriments, la seva manera de set i de parlar»^[1].Jesús va venir per mostrar-nos el rostre del seu Pare. Tots els seus gestos, fins i tot aquells que ens poden semblar més complicats d’entendre, apunten a donar-nos a conèixer algun aspecte del misteri de Déu i del seu projecte de redempció.

«No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra —va dir el Senyor en una ocasió—. No he vingut a portar la pau, sinó l'espasa. He vingut a desunir el fill i el pare, la filla i la mare, la nora i la sogra. Els enemics de cadascú seran la gent de casa seva» (Mt 10, 34-36). ¿Com pot ser que aquell que havia de portar la pau als homes —segons van dir els àngels als pastors de Betlem— es presenti ara així? ¿És aquest el príncep de la pau que Isaïes va anunciar? «Ens ha nascut un infant, ens ha estat donat un fill que porta a l'espatlla la insígnia de sobirà. Aquest és el seu nom: Conseller prodigiós, Déu heroi, Pare per sempre, Príncep de pau» (Is 9, 5). Jesús ve a establir la pau dels homes amb Déu; però a vegades aquesta pau causa desconcert o rebuig, sobretot quan no estem preparats per al seu regnat o quan preferim evitar-lo.

Els ensenyaments de Crist causen divisió, en primer lloc, en un mateix; és a dir, posen de manifest la manca d’harmonia en el nostre interior. En efecte, per les conseqüències del pecat, ens pot resultar difícil acollir algun aspecte del seu missatge. Ens agradaria secundar les seves paraules i imitar la seva vida, però alhora trobem dins nostre una força que ens porta a fer allò que no volem (cf. Rm 7, 23). Aquesta és, precisament, la guerra que Jesús vol que emprenguem, i que la majoria de vegades es presenta en forma de petites batalles. L’Esperit Sant ens recorda interiorment allò que ens evita aquesta divisió; és «com un avís silenciós que ens emmena a entrenar-nos en aquest esport sobrenatural de vèncer el propi jo. Que la llum de Déu ens il·lumini —pregava sant Josepmaria— perquè en puguem percebre les advertències; que ens ajudi a lluitar, que estigui de la part nostra en la victòria»^[2].

LA PAU de Jesús és fruit de la lluita constant contra el mal, impulsada per la seva mateixa gràcia. Ell ens mostra la lluita en què ens toca batre’ns contra l’enemic de Déu i de l’home, contra Satanàs. «¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió» (Lc 12, 51). «Què significa això? Significa que la fe no és una cosa decorativa, ornamental; viure la fe no és decorar la vida amb una mica de religió (...). No, la fe no és això. La fe comporta escollir Déu com a criteri-base de la vida»^[3].I això, en ocasions, pot comportar incomprensions per part del nostre entorn, on a vegades aquest criteri-base pot ser simplement la comoditat material, la cura de la pròpia imatge o la diversió.

Des dels inicis de l’Església, la manera d’actuar dels sants no sempre ha estat entesa o compartida pels seus semblants; moltes vegades perquè aquests últims ni tan sols han rebut l’anunci cristià. Tanmateix, en molts casos aquestes diferències van anar desapareixent amb el pas del temps. I no tant per la brillantor de certs arguments, sinó per la força del testimoniatge. El cristià és testimoni que les veritables riqueses són aquelles que s’atresoren al cel; el cristià se sap fill de Déu Pare, per això no té por de res, ni ha d’aparentar una cosa que no és; el cristià és testimoni que la felicitat no es troba en una vida còmoda, sinó en un cor enamorat^[4]. Per això, una vida el criteri-base de la qual és Déu, encara que pugui causar un cert desconcert inicial, acaba despertant atractiu per l’alegria autèntica que desprèn. «Mireu com s’estimen. (...) Mireu com estan disposats a morir l’un per l’altre»^[5], deien els no cristians sobre els batejats. Aquest amor concret, que els portava a compartir tot el que tenien, va suscitar en els qui els envoltaven el desig de conèixer el Senyor.

AL LLARG de la nostra vida experimentem dificultats molt diverses. A vegades estan relacionades amb situacions externes —un problema a la feina, la malaltia d’un ésser estimat, un revés econòmic— i altres amb el nostre món interior —dubtes que no s’apaivaguen, defectes que ens fan perdre la pau—. Jesús, que coneix de primera mà aquestes problemàtiques, no ens convida a viure com si no existissin, sinó que ens convida a prendre aquesta creu, a abraçar-la amb el cor, i a seguir els seus passos. El Senyor ens assegura que qui ho faci així trobarà la veritable vida (cf. Mt 10, 39).

Certament, la vida de què ell parla és la vida del cel, però que comença ja en aquesta terra, i que no consisteix en l’absència de sofriment. Es tracta, més aviat, d’una felicitat que no està absolutament determinada per les circumstàncies externes ni pel nostre estat d’ànim, sinó que s’ancora en allò que és veritablement important: el seu amor i la seguretat que ell és sempre amb nosaltres. Per descomptat, les contrarietats ens afectaran sempre, però si ens fiem d’aquestes paraules de Jesucrist, no tindran força per llevar-nos l’alegria; és més, la seva gràcia serà la força per anar integrant, a poc a poc i de la millor manera possible, amb realisme, cadascun d’aquests aspectes. Les contrarietats ens poden ajudar a conèixer-nos o a conèixer els altres, ens impulsen a ser més pacients i a buscar altres camins amb creativitat. També poden eixamplar el cor i enfortir les nostres relacions quan demanem ajuda o col·laboració als altres. En qualsevol cas, sempre ens permeten endinsar-nos en el misteri de la providència, que ens revela alguna cosa de les maneres de fer i dels temps de Déu. «L’home ha estat creat per a la felicitat. La vostra set de felicitat, per tant, és legítima. Crist té la resposta al vostre desig. Però us demana que confieu en ell»^[6]. La Mare de Déu va confiar en Déu. A ella, que fou la criatura més perfecta que va sortir de les seves mans, tampoc no li va estalviar el sofriment, perquè, d’una manera misteriosa, allí, al costat de la creu, creix l’amor. Maria va trobar la felicitat en la seguretat que el Senyor no s’apartaria mai d’ella.

^[1] Catecisme de l’Església Catòlica, n. 516.

^[2] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 77.

^[3] Francesc, Àngelus, 18-VIII-2013.

^[4] Cf. Sant Josepmaria, Solc, n. 795.

^[5] Tertul·lià, Apologia, 39, 1-18.

^[6] Sant Joan Pau II, Discurs, 25-VII-2002.