JESÚS es troba amb els apòstols en un lloc discret. Envoltat de petits turons, contemplen el mar de Galilea. Han passat uns dies frenètics recorrent llogarrets i pobles, sense deixar d’anunciar el Regne de Déu i de curar els malalts. Cansats, necessiten descansar. Tanmateix, s’adonen que la gent busca Crist. Nombroses multituds provinents de tot Israel el volen escoltar. I Jesús, dirigint una mirada de compassió a tota aquesta multitud, pronuncia un discurs que deixarà una empremta profunda en els que hi són presents: les Benaurances (cf. Mt 5, 1-12; Lc 6, 20-26).

En més d’una ocasió, probablement ens hem sentit com Jesús i els seus deixebles en aquell moment. Després d’una jornada de treball intens, arribem a casa amb el desig de desconnectar i de descansar com ens mereixem. Però quan obrim la porta ens trobem amb altres persones que ens busquen: un marit o una dona que necessita ajuda, uns fills que reclamen atenció, un pare o una mare que hem de cuidar...

Crist va deixar per a un altre moment el repòs que desitjava, perquè va mirar amb compassió la multitud que el buscava. No podia descansar tranquil·lament amb tota aquesta gent que anhelava escoltar dels seus llavis una paraula que encengués els seus cors. Al cap i a la fi, ell havia vingut al món precisament per salvar aquelles persones i per mostrar la bona nova. De la mateixa manera, si nosaltres «ens mantenim en contacte amb el Senyor i no anestesiem la part més profunda del nostre ésser, les coses que hem de fer no tindran el poder de deixar-nos sense alè i devorar-nos».^[1] Aquest cònjuge, fill o pare potser retardarà el nostre descans anhelat, però sortir a trobar-lo ens recordarà qui som i ens portarà a tenir un cor com el de Jesús, capaç de compadir-se de les necessitats dels altres.

LES BENAURANCES formen part d’un discurs que aborda una qüestió central que tot home es planteja: quin és el camí a la felicitat? «Tots nosaltres volem viure feliços —escrivia sant Agustí—, i en el gènere humà no hi ha qui no doni el seu assentiment a aquesta proposició fins i tot abans que sigui plenament enunciada».^[2] Alhora, les Benaurances també fan referència a una altra inquietud universal: hi ha vida després de la mort? Jesús no es limita a oferir uns quants consells sobre com portar una existència més o menys feliç, sinó que hi afegeix un horitzó d’eternitat. Les Benaurances són, per tant, un camí que expressa el doble desig que Déu ha posat al nostre cor: buscar una felicitat autèntica a la terra i aconseguir la benaurança eterna.

Els dos desitjos no estan en contradicció. «Cada cop n’estic més convençut —comentava sant Josepmaria—: la felicitat del Cel és per als qui saben ser feliços a la terra».^[3] La proposta de Jesús no consisteix a acumular sofriments a la terra per gaudir després al paradís. Els sants van ser persones que, en primer lloc, van saber ser felices aquí a baix. Per descomptat, molts van experimentar el dolor o la contrarietat, com qualsevol altra persona, però això no els va poder robar l’alegria: no van fonamentar la seva felicitat en quelcom que es podia comprar o aconseguir, sinó en un do gratuït que van acollir. «La benaurança, la santedat no és un programa de vida fet només d’esforços i renúncies, sinó que abans que res és el descobriment joiós de ser fills estimats per Déu. I això ens omple de goig. No és una conquesta humana, és un do que rebem: som sants perquè Déu, que és el Sant, ve a habitar la nostra vida».^[4]

SEGURAMENT els apòstols i la multitud van escoltar amb sorpresa el discurs de Jesús. Fins aquell moment, creien que la prosperitat humana era signe de l’amor de Déu. Segons aquella mentalitat, si algú tenia molts béns i gaudia de bona fama era perquè el Senyor premiava així la seva fidelitat al compliment de la Llei. En canvi, qui era pobre o tenia una malaltia greu, probablement era perquè ell o els seus pares eren uns pecadors. Per això se sorprenen quan senten de Crist que serà benaurat el pobre d’esperit, el que plora, el que ha patit injustícies o injúries...

Podem imaginar que hi va haver diversos tipus de reaccions. Potser molts devien descartar per complet la proposta de Jesús: no creien que fos possible portar una vida feliç en aquestes circumstàncies. Alguns potser devien considerar la seva invitació com una cosa bonica o ideal, tot i que irrealitzable atesa la debilitat humana. Però molts certament van acollir amb il·lusió el missatge del Senyor. Havien sentit algú que entenia els seus sofriments i els problemes als quals havien de fer front sovint: la pobresa, les injustícies, la falta de consol... Han descobert que aquestes circumstàncies no són un càstig de Déu, no són obstacles per aconseguir la benaurança eterna, sinó tot el contrari: poden formar part del camí que els porta a heretar el Regne del Cel.

Déu no és un ésser llunyà. Ell «s’interessa per nosaltres, ens estima, ha entrat personalment en la realitat de la nostra història, s’ha autocomunicat fins a encarnar-se. (...) Ha baixat del seu cel per submergir-se en el món dels homes, en el nostre món, i ensenyar l’“art de viure”, el camí de la felicitat».^[5] Podem demanar a la Mare de Déu que també nosaltres, quan comuniquem l’Evangeli, sapiguem fer nostres els problemes dels altres i transmetre la bellesa de viure les Benaurances al costat del seu Fill.

^[1] Francesc, Àngelus, 18.VII.2021.

^[2] S. Agustí, De moribus ecclesiae 1, 3, 4.

^[3] Sant Josepmaria, Forja, núm. 1005.

^[4] Francesc, Àngelus, 1.XI.2021.

^[5] Benet XVI, Audiència, 28.XI.2012.