ALGUNS APÒSTOLS eren pescadors del mar de Galilea. En conviure amb ells, Jesús es va familiaritzar amb les feines del seu ofici; o bé les coneixia abans per desplaçaments a altres poblacions costaneres. Sigui d'una manera o altra, molts dels que acudien a escoltar la seva predicació vivien als pobles situats als voltants del llac. Per això, no és estrany que el Mestre il·lustri els seus ensenyaments amb exemples de barques, xarxes i peixos: «També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l'aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. Un cop plena, la treuen a la platja, s'asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents» (Mt 13, 47-48).

Jesús compara el seu Regne amb una xarxa que recull peixos de tota mena. Els apòstols sabien bé que al llac hi havia moltes espècies, però no totes tenien la mateixa qualitat. Quan treien fora la xarxa , no s'aturaven a classificar el que anaven capturant: ja ho farien després, a la riba, quan arribi l'hora de la selecció. Aleshores deixaran les xarxes a la sorra i començaran la divisió: els aprofitables es recolliran en cistelles, i els dolents es llençaran fora.

La xarxa és, en cert sentit, una imatge de l'Església, que té una gran part de portar el Regne de Déu a la terra. També a l'Església coexisteixen tota mena de peixos, i així succeirà fins al final dels temps. Nosaltres mateixos lluitem per, a través del camí de la humilitat, no ser aquesta part que es llença fora. L'Església és «un poble sant, compost per criatures amb misèries: aquesta contradicció aparent marca un aspecte del misteri de l'Església –assenyalava sant Josepmaria–. L'Església, que és divina, també és humana, perquè està formada per homes i els homes tenim defectes: tots som pols i cendra»^[1]. Alhora, sabem que aquestes debilitats no conformen el panorama definitiu del poble de Déu. Per la seva gràcia, sempre podem percebre signes de santedat en les persones que ens envolten i en qui ens dona suport; elles ens mostren «el rostre més bonic de l'Església»^[2].

L'ESGLÉSIA és santa perquè el seu fundador, Crist, és sant. «Ell es va lliurar per ella per santificar-la, la va unir a si mateix com el seu propi cos i la va omplir del do de l'Esperit Sant per a glòria de Déu»^[3]. Els seus fills l'estimem perquè hi és Jesús i hi trobem els mitjans de santificació, la doctrina i els sagraments.

Els cristians també estem cridats a aquesta santedat. En efecte, no es tracta de portar una existència perfecta, sense defectes; de fet l'Església és santa encara que al seu si hi hagi persones amb debilitats. Per això el que és decisiu en la santedat no és tant l'absència d'errors –cosa impossible, d'altra banda–, com el desig viu de romandre en unió amb Crist, que sigui ell qui prengui les regnes de la nostra vida de la mateixa manera que ell guia l'Església.

«La santedat es mesura per l'estatura que Crist arriba en nosaltres, pel grau com, amb la força de l'Esperit Sant, modelem tota la nostra vida segons la vostra»^[4]. Cada sant reflecteix el rostre de Jesús. Per això, en el fons, la santedat és «viure en unió amb ell els misteris de la seva vida. Consisteix a associar-se a la mort i resurrecció del Senyor d'una manera única i personal, a morir i ressuscitar constantment amb ell. Però també pot implicar reproduir en la pròpia existència diferents aspectes de la vida terrenal de Jesús»^[5]. Contemplar aquests misteris ens ajudarà a manifestar-los en el dia a dia, adequats perfectament al nostre temperament i a la nostra manera de ser, purificant-los. Amb la lectura freqüent de l'Evangeli ens podem xopar d'aquesta manera de ser de Crist i forjar en nosaltres la seva imatge per reflectir-la al món.

A L'ESGLÉSIA conviuen la bellesa de la santedat, amb la lletjor del pecat; la grandesa de cors generosos, amb la mesquinesa dels altres; la fortalesa que arriba fins a l'heroisme, amb la feblesa que pot acabar en traïció. Per això, la nostra Mare és santa i, alhora, als seus fidels, sempre necessitada de purificació i conversió. En qualsevol cas, a més d'obstinar-nos humilment en la nostra pròpia santedat, «quan el Senyor permeti que la flaquesa humana aparegui, la nostra reacció ha de ser la mateixa que si veiéssim la nostra mare malalta o tractada amb desafecte: estimar-la més, donar-li més manifestacions externes i interiors d'afecte. Si estimem l'Església no sorgirà mai en nosaltres aquest interès morbós d'airejar, com a culpa de la Mare, les misèries d'alguns dels fills»^[6].

En nombroses ocasions, Jesucrist va predicar que no havia vingut a curar els qui estaven sans, sinó els malalts. Amb les seves paraules i gestos manifestava que estava més interessat en els pecadors que en els que es creien ja justificats. Per això, al seu dia a dia el Mestre no dubtava a acostar-se a aquells que, exteriorment, podia semblar que eren lluny de Déu: els dirigia la seva paraula, els convidava a viure amb ell i a seguir-lo.

La família que Jesús va formar amb els seus seguidors no era una comunitat d'homes i de dones perfectes, tancada en si mateixa. Per això, l'Església està cridada a ser també una casa amb les portes obertes perquè tots els qui vulguin puguin entrar, sense cap distinció, ja que la misericòrdia de Déu «vol que tots se salvin» (1 Tim 2, 4). Les portes del nostre cor estaran sempre obertes perquè qualsevol pugui saciar la set de Déu. Podem demanar a Maria, Mare de l'Església, que sapiguem reflectir a la nostra vida el rostre del sant poble de Déu.

^[1] S. Josepmaria, Estimar l'Església, núm. 23.

^[2] Francesc, Alegreu-vos i alegreu-vos., núm. 9.

^[3] Llum de les Nacions, núm. 39.

^[4] Benet XVI, Audiència, 13-IV-2011.

^[5] Francesc, Alegreu-vos i alegreu-vos., núm. 20.

^[6] S. Josepmaria, Estimar l'Església, núm. 24.