A LA PREGÀRIA podem parlar amb Jesús de les nostres vides. És natural sentir la necessitat de conversar amb el nostre millor amic sobre els temes que ens importen, sobre les persones que donen sentit a la nostra vida, o sobre les tristeses i alegries que, en un teixit de vegades difícil de comprendre, conformen la nostra existència. Però, alhora, en contemplar la vida de Jesús, intentem també posar-nos del seu costat per intuir les seves preocupacions, comprendre com pensa, xopar-nos de la seva lògica divina, i descobrir les intencions que ens vol transmetre amb cadascun dels seus gestos. La lectura meditada de l'Evangeli ens ajuda precisament a comprendre, de mica en mica, els sentiments de Crist.

En diverses ocasions els apòstols intentaven descobrir els motius que movien els seus ensenyaments. «Per què els parles amb paràboles?» (Mt 13, 10), li pregunten. S'adonen que les paràboles amaguen certa ambigüitat: d'una banda, Jesús adapta el seu llenguatge als interessos i els conceptes dels oients; però, d'altra banda, amb aquestes històries sembla que el Senyor vol amagar unes veritats més profundes. Es tracta d'un llenguatge misteriós i indirecte que deixa insatisfetes les ànsies dels seus apòstols que es revelés més clarament el món. Segurament era l'afecte i l'admiració els que movien els apòstols a demanar a Jesús que fos més explícit en les paraules. Però la resposta del Senyor probablement no es va ajustar al que ells esperaven: «Els parlo en paràboles, perquè veient no veuen, i escoltant no senten ni entenen» (Mt 10, 13).

Potser alguns dels qui escoltaven Jesús ho feien de manera superficial. Potser ho feien per confirmar la seva manera de pensar o per detectar possibles incoherències a les seves paraules. Totes aquestes actituds, en el fons, impedien que la paraula de Crist arribés als seus cors. I aquestes són maneres d'escoltar de les que ningú està completament fora de perill. La paraula de Déu sempre és viva, ens impulsa a omplir d'Evangeli primer la nostra vida i, així, també el nostre entorn. «Voler domesticar la Paraula de Déu és temptació de cada dia»^[1], escoltar allò que volem escoltar, i no allò que Déu vol dir-nos. Si ens acostem a Jesús amb l'obertura de cor dels apòstols, el Senyor també ens podrà donar a conèixer els seus sentiments, que arriben a renovar constantment la terra.

A MOLTS esports d'alta exigència, se sol afirmar que, a més de l'estat físic, és fonamental la carrera interior, aquella que es recorre amb el cap i el cor. De manera anàloga, per a la nostra vida de pregària, no n'hi ha prou amb proposar-nos dedicar un temps determinat a Jesús. Naturalment, aquest és un pas imprescindible per obrir-nos a la veu. Però, tal com el Senyor els va insinuar als seus apòstols, també cal tenir cura dels sentits interns, és a dir, obrir les orelles de l'ànima i intentar calibrar els ulls del cor per poder percebre la proximitat de Crist. La mortificació interior ens posa en sintonia amb la presència de Déu a les nostres ànimes. No es tracta simplement d'una lluita negativa que té com a finalitat rebutjar imaginacions o records, no deixar-se emportar per la curiositat, o frenar l'impuls dels ulls o les orelles. Tots aquests esforços van encaminats cap a un fi, que és el de centrar-nos en allò realment important, allò que ens dona la felicitat: assaborir la presència de Crist a la nostra vida; escoltar, mirar, imaginar i recordar allò que ens omple de Déu.

Per tot això, sant Josepmaria va escriure: «Si no ets mortificat no seràs mai ànima d’oració»^[2]. Alguns dels que seguien Jesús eren incapaços d'aprofundir en les seves paraules perquè les orelles i els ulls estaven plens de distraccions, estaven cansats de no percebre Déu. També a nosaltres ens pot passar que, malgrat el desig sincer per sintonitzar amb el Senyor, les imatges del dia i els sorolls que ressonen al nostre cap ens dificultin contemplar Crist. De la mateixa manera que per adquirir una bona forma física cal fer sovint uns exercicis, també l'atenció es pot entrenar de manera similar. Així, amb cada petit esforç per rebutjar o reconduir les distraccions —a la feina, a la vida social, en una estona de pregària— exercitem aquesta força que ens ajudarà a connectar amb la realitat que tenim entre mans, ja que allà hi ha Déu. D'aquesta manera podrem contemplar amb més facilitat la cara de Crist en totes les circumstàncies del dia a dia.

“US ASSEGURO que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren” (Mt 13, 16-17). El Senyor podria adreçar aquestes mateixes paraules a la gent de qualsevol moment i lloc. De fet, aquells profetes i justos no van poder contemplar Déu com nosaltres ho podem fer al sagrari ni rebre'l sacramentalment en la seva ànima. La pregària cristiana, en tenir l'Eucaristia com a centre, ens introdueix en una relació amb el Senyor molt més propera, familiar. «Si els homes estaven acostumats des de sempre a acostar-se a Déu una mica intimidats, una mica espantats per aquest misteri, fascinant i terrible (...), els cristians s'hi adrecen, en canvi, atrevint-se a cridar-lo amb confiança amb el nom de “Pare”»^[3].

Per això, la pregària, més que no pas un esforç humà, és un do que el Senyor ens ha regalat. Cada instant que compartim amb ell és un privilegi immerescut. No som nosaltres els qui fem un favor a Déu dedicant-li uns quants minuts del nostre dia; és ell qui, mogut per la seva misericòrdia infinita, ens convida a gaudir de la seva presència, ens ofereix el regal gratuït de la seva amistat.

I com més ens adonem de la nostra fragilitat, més sentirem la necessitat de refugiar-nos en aquest do. «En la pregària, més que en altres dimensions de l'existència, experimentem la nostra feblesa, la nostra pobresa, el nostre ésser criatures, ja que ens trobem davant l'omnipotència i la transcendència de Déu. I com més progressem en l'escolta i en el diàleg amb Déu, perquè la pregària es converteixi en la respiració diària de la nostra ànima, més percebem fins i tot el sentit de la nostra limitació, no només davant les situacions concretes de cada dia, sinó també en la mateixa relació amb el Senyor. Aleshores augmenta en nosaltres la necessitat de fiar-nos, d'abandonar-nos cada cop més a ell; comprenem que “nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar” (Rm 8, 26)»^[4]. La Mare de Déu, mestra de pregària, ens podrà ajudar a rebre amb obertura de cor el do que el vostre Fill ens ha regalat.

^[1] Francesc, Homilia, 27-I-2019.

^[2] Sant Josepmaria, Camí, núm. 172.

^[3] Francesc, Audiència, 13-V-2020.

^[4] Benet XVI, Audiència, 16-V-2012.